ELS CAPS DE SETMANA TESTIMONIS MANLLEVATS A “CARTES AL DIRECTOR”

 

(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo una selecció de les “Cartes al Director” publicades els darrers deu dies als diaris del país, i escrites per gent carregada de la "seva" raó)

SOBRE DISCOTEQUES.- Els joves hem gaudit dels primers caps de setmana amb les discoteques i bars musicals oberts. El problema principal que s’ha produït ha sigut la dificultat de controlar el compliment de les restriccions dintre dels locals nocturns. Immersos en una situació d’inconsciència, no som responsables dels nostres actes, aquest fet provoca un assenyalament a les generacions joves com a principals responsables de l’augment de casos per COVID-19. Era d’esperar aquest succés, és adient un replantejament en l’aplicació de les restriccions en l’oci nocturn i lluitar per conscienciar la mentalitat de la ciutadania més jove. Es juga amb foc en una prova pilot poc controlada i que potser no estem preparats per acomplir-la. (Abril Pugués Baqués – Diari de Girona)

SOBRE SERVEIS SOCIALS.- A principis d’octubre de l’any passat, i donada la meva situació personal i laboral, vaig anar a demanar ajuda els Serveis Socials de la Bisbal d’Empordà. Tenia necessitat d’arreglar-me la boca i la meva situació econòmica no em permetia anar al sector privat. Em vaig presentar a les oficines dels Serveis Socials per informar-me dels requisits i documentació que havia de presentar. Una vegada tenia la informació, vaig anar als diferents organismes a demanar els documents que necessitava (informe odontòleg, demanda d’ocupació, extracte bancari dels darrers 6 mesos, etcètera …) El passat 27 de setembre d’aquest any, a punt de fer un any d’haver presentat la sol·licitud als Serveis Socials de la Bisbal, vaig preguntar en quin punt em trobava. La resposta va ser, dona’m les teves dades, i el més aviat que puguem et direm alguna cosa. (Francesc Boillos Pucikar – Diari de Girona)

SOBRE SENTIR-SE CATALÀ I ESPANYOL A LA VEGADA.- Vaig nàixer l’any 1971 a la clínica l’Aliança. El meu pare lleidatà i la meva mare aragonesa, però de ben petita vivint a Lleida. Cap dels dos ja no els tinc, però els meus records d’infantesa són molts: aquelles ganes de tocar el piano al baratillo del carrer Major amagant-me quan veia lo Marraco, la meva primera bicicleta comprada amb molt esforç al Calucho, els estius a la torre del camí de l’Albi, les tardes de dissabte amb la colla al Sistema, al Trident i als Vins, amb el meu primer i últim vespino, els estudis al col·legi Episcopal, l’afició per la música i la ràdio, els garrotins i pujar al castell per albirar Lleida. Tot això em fa sentir lleidatà. També soc català. He viatjat de nord a sud i m’agrada la Costa Brava, el caràcter de l’Empordà, la gent agraïda del Deltebre, estiuejar a Salou i Cambrils, els manresans, els de la muntanya, els de la Franja. Tots diferents però junts. Recordo les primeres emissions de TV3 i el JR de Dallas parlant en català, visitar Montserrat i la Sagrada Família. Em sento espanyol. Per motius laborals he viatjat per tot Espanya. Conec gallecs, madrilenys, andalusos, murcians, extremenys, etc. Tots són diferents però amb els seus costums propis. He fet la mili, m’agrada veure la desfilada militar, visitar el Pilar, anar a casa de la meva mare a l’Aragó. He crescut mirant l’1,2,3 i Verano azul a la televisió espanyola i m’agrada escoltar amb respecte l’himne nacional. Des de fa tres anys ja no viatjo. Estic vivint en un apartament molt cuco amb totes les despeses pagades al carrer de Victoria Kent, amb vistes a la Seu Vella. Estic gaudint d’un temps sabàtic. Crec que aquesta reflexió meva la comparteix molta gent i la defensa com jo, però per a molts és incompatible el fet de sentir-se espanyol i català alhora, i això no és acceptable. La ignorància és molt atrevida. Tots aquells que volen dividir la societat són els primers que no s’han mogut mai de casa i fins i tot no coneixen ni la seva pròpia ciutat. (Un veí del carrer Victòria Kent de Lleida – Diari Segre)

SOBRE EL CÀNCER.- Des de petita, per circumstàncies de la vida, he viscut de prop situacions de càncer en éssers estimats, un tema del qual mai vaig arribar a entendre fins fa ben poc. Sé que era petita i que potser no era un tema per a mi, però m’he adonat que si normalitzéssim parlar sobre aquesta mena de malalties creixeríem sense por a aquesta paraula, seria un tabú menys i donaríem veu i força a totes aquestes persones que el pateixen per dins. El 19 d’octubre es va celebrar el Dia Mundial Contra el Càncer de Mama, un tema del qual avui dia soc molt conscient, però del qual hauria d’haver estat conscient sempre, des de petita. Normalitzar-ho és parlar de pits, que tots són bonics i que és molt important conèixer-se i explorar-se sempre. Ara ja sé el que és i la seva importància, per això és important que des de petites ens ensenyin a tractar tota mena de temes per poder créixer lliures de tabús i fortes per al que ens puguem trobar en la vida. (Susana Bermejo – Punt Diari)

SOBRE EL PERILL D’EXTINCIÓ DEL CATALÀ.- La meva llengua materna és el català. El parlo a casa des que vaig néixer i és la llengua que parlo amb els meus amics i el meu entorn en el dia a dia. Però visc en una bombolla. La setmana passada un conegut em va dir, sorprès, que se li feia estrany que algú de la meva edat parlés en català. Em va confessar que als pobles de la zona on treballa gairebé cap jove en parla, i no passa només aquí. A Catalunya és cada cop més habitual trobar gent que no parla català o que ni tan sols l’entén. M’omple d’impotència veure com la llengua amb què he crescut està caient en el camí de l’extinció. Som una terra amb una llengua immensament rica, però ens trobem en una lluita constant per intentar mantenir-la. En aquesta guerra lingüística, els joves que insistim en parlar en català som la resistència. (Alba Aguilera – Punt Diari)

ANATOMIA DELS CASTELLS.- M’agrada molt mirar castells! Són torres humanes plenes de força mental i valentia física i solidaritat envers l’equip. Crec que són comparables a una família o a un equip de feina. L’objectiu dels castellers és carregar i descarregar un castell com a plaer i amb un sentiment molt arrelat; si pel camí hi ha algun error, cal tornar-ho a intentar plegats, corregint-se i aprenent-ne més. La família també és com un castell que uneix persones i es va eixamplant. Hi ha una pinya principal que suporta el pes dels que van pujant; pel camí es perden persones. Es cometen errors que es poden perdonar, i quan això no passa es pot trencar el castell familiar. En un lloc de treball l’objectiu és una mica diferent, o no! Tothom ha de fer pinya per assolir el màxim rendiment possible. Totes les persones han de ser igual d’importants i cadascú ha de sumar. Si es vol que un equip de treball funcioni cal educació, respecte, companyonia, bona fe i honestedat, des de la pinya fins a l’última persona que hagi arribat. Quan això falla, es desestructura l’equip, i fa el camí feixuc i pesat, no deixant que el castell pugui ser carregat com cal. Tots els valors són importants: experiència, qualitats, formació, aptituds, i tothom té dret a ser ensenyat. I es poden cometre errors, només faltaria! (Dolors Hugas Puigverd – Punt Diari)

ADOLESCENTS I INSTAGRAM.- Molts pares i familiars d’adolescents estem preocupats per notícies que arriben sobre els efectes perjudicials de l’ús d’Instagram en aquestes edats. Segons Mark Zuckerberg, l’ús d’aplicacions socials és beneficiós per a la salut mental perquè ajuda a connectar-se amb altres persones. Fins i tot s’han plantejat la creació d’un Instagram dedicat a menors de 13 anys. Tots sabem que un ús exacerbat de les xarxes provoca addicció. En aquest cas, la tendència a crear imatges i vídeos, com-porta compartir moments plaents, extres, gairebé perfectes, en què sembla que tot és ideal i insuperable. Moltes adolescents –cal reconèixer que és una edat en què les emocions estan molt enlairades– es comparen, veuen en una altra usuària major atractiu, èxit o riquesa, i això els provoca ansietat i depressió; no accepten la seva imatge corporal. La manca de control en el seu ús acaba provocant una rivalitat entre les amistats que pot ser molt perjudicial. Com explicar-los que estan ficats en un forat que no és real? (Cristina Casals Massó – Punt Diari)