dimecres, 6 d’octubre de 2021

SUPERSTICIONS (2ª) I DESPRÉS DEL CONTE D’AHIR, LA REFLEXIÓ D’AVUI.

 

Atenyent-nos exactament a les definicions que dona el diccionari, la superstició s’ha d’entendre com: “una excessiva reverència o por envers les coses desconegudes o misterioses”. La superstició, pot estar influenciada tant per la por per un excés de fe, però la frontera entre una cosa i l’altra és borrosa. Els supersticiosos es caracteritzen per voler donar explicacions màgiques a allò on la ciència encara no ha dit la darrera paraula. I és que la fe està tan entortolligada amb la superstició que, per exemple, encendre una espelma a la Marededéu per uns es pot considerar una mostra de devoció, mentre que d’altres ho veuran com una prova de superstició. La doctrina catòlica posa totes les supersticions al mateix cistell: com que atribueixen poders sobrenaturals a altres entitats diferents del seu únic Déu, considera que la superstició sota qualsevol disfressa – idolatria, màgia o vidència -, és un pecat dels grossos. Des d’altres punts de vista més laics, la qüestió és molt més senzilla: la incertesa és sempre el terreny adobat on creixen ufanoses les supersticions. Tal com es va fer palès ahir, en el relat sobre la llegenda dels “tocats pel foc”.

La germana d’en Dalí, l’Anna Maria, que era una supersticiosa tan mesella com son germà, s’hi referia metafòricament a aquest sentiment com una basarda davant el desconegut, en la biografia del geni de Port Lligat: “... el vent de la imaginació infla les veles del pensament i, com la proa de la barca en tallar l’aigua, així el present penetra en el futur tot deixant un rastre d’inquietud”. Les pors ens mostren com en som d’indefensos davant allò que no controlem, i volem justificar en certa manera la contínua recerca de dades per comprendre els fets inexplicables que ens envolten, sobretot aquells que ens sobrepassen perquè arrapant-nos a la superstició sovint trobem explicacions que ens ajuden a suportar-ho. És coneguda l’antiga aprensió dels mariners a embarcar dones al vaixell, però potser no tant com el recel a traginar conills a bord, amb l’excusa que aquests prolífics animals podien inundar el vaixell de cries que acabarien rosegant les amarres i el casc, fins causar un naufragi. Ja no parlem de la malastrugança d’obrir un paraigua a dins de casa, passar per sota d’una escala, embarcar-se o casar-se en dimarts o ensopegar amb un maleït gats negre... Ara bé, qui s’inventa les supersticions? Qui decideix el que porta mala sort i el que no?

La Carme Riera va escriure un article a La Vanguardia (1/3/2020), que guardo retallat en la carpeta dedicada a “Supersticions” del meu estrafolari arxiu de temes aleatoris per si algun dia com avui em poden fer servei. Li manllevo, doncs, un tros que crec em va com anell al dit per arrodonir la reflexió: “...malgrat els confesso que ho vaig passar molt malament quan, després de trencar un mirall, que es va fer miques, vaig adonar-me que allò podia implicar set anys de desgràcies, segons la interpretació optimista. Segons la pessimista, era un avís de mort propera, gairebé immediata. Sortosament Carme Balcells, la meva agent literària, sabia com contrarestar el malefici i em va enviar de seguida un enfilall d’alls esplèndid, que, en efecte, va parar la meva mort imminent i va fer que continués viva almenys fins al dia d’avui, encara que dubto si per massa més. L’enfilall d’alls, molt deteriorat i gairebé podrit del tot, va acabar a les escombraries fa uns dies, mentre jo era de viatge i no sé si sense els alls benefactors va marxar la talismànica protecció i aquest, tal vegada, sigui el meu últim article, el del comiat, tot i que creuo els dits perquè tal cosa no passi”. Ho enteneu perquè el vaig retallar aquest testimoni? Potent, no?

L’ésser humà sempre ha tingut la necessitat de saber el perquè de les coses, de qüestionar-les, de posar-les en dubte; però, fins no fa pas tants d’anys i en segons quines contrades del món encara passa, especular i plantejar dubtes existencials, dintre d’una societat poc culta i reprimida per les monarquies totpoderoses i una església que atribuïa a la bruixeria, a la màgia o directament al dimoni tot allò que contradeia la seva doctrina, era motiu de repressió, fins al punt de cremar o empresonar persones innocents. Els problemes es resolien amb la intervenció dels representants de Déu a la terra i sovint acabaven en un mar de sang, que solia engolir individus intel·ligents que feien nosa als poderosos. Temps era temps, l’erupció d’un volcà com el de la Palma s’aplacava tirant al cràter cossos humans com a sacrifici als déus o als diables locals. Afortunadament, ara les coses són diferents. El nivell cultural i educatiu de la societat en general, els avenços científics i la tecnologia són utilitzats per desmuntar o qüestionar supersticions. Moltes de les creences arnades ara tenen una o més respostes científicament comprovades. El problema és que el punt feble de la ciència enfront la superstició és que la tecnologia ha de demostrar científicament totes les seves respostes, mentre que la superstició només posa damunt la taula especulacions.

És a dir: la ciència ha d’anar obrint portes de mica en mica, conscient que darrera cada porta que obre hi ha noves portes tancades i nous reptes per demostrar. Per exemple, malgrat tot el que la ciència ha avançat en la qüestió de la pandèmia, cada dia ens fem noves preguntes tan angoixants com les primeres. En canvi; les creences, la fe i les supersticions en general tenen el gran avantatge sobre la ciència de poder obrir totes les portes de cop i explicar-ho tot sense haver de demostrar res. I això què significa? Doncs, que la vida de l’home és curta i necessita respostes immediates que li proporcionin tranquil·litat per trascolar tot allò pel que la ciència encara no té la resposta; el gran enigma de la mort i del més enllà, sense anar més lluny.

Per tant; les supersticions, les creences i la fe seguiran coexistint simplement perquè l’home necessita sentir-se protegit de la manera que sigui. Qui sap si malgrat tot el que acabo d’escriure, el desllorigador de tot plegat no siguin els avenços de la ciència i la tecnologia, sino creure en les supersticions tradicionals, familiars quasi. Potser no és qüestió de com progressi la ciència sinó de que les persones supersticioses tinguin cada dia més fe en la ciència. Si prenem com a mostra la pandèmia, els negacionistes palesen que queda molt de camí per córrer en aquest aspecte i que les supersticions tenen molta vida per davant. I també que molts esperen continuar fent-s’hi rics esprement-les. És llei de vida i, per si de cas, anem en compte de no vessar la sal o trencar un mirall.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada