Els tigrinya són les darreres víctimes de la plaga de guerres tribals que han dessagnat la Banya d’Àfrica, des que les potencies colonials que havien espremut d’aquest territori les riqueses naturals durant dècades van fotre el camp, després d'haver-se assegurat deixar lligada i ben lligada la maquinaria explotadora dels recursos per unes quantes dotzenes de dècades més. Aquests pobles se les van haver d'apanyar solets per administrar la misèria que els hi havien deixat per repartir-se. L’ètnia tigrinya, malgrat representa només un 7% de la població d’Etiòpia durant més de vint anys ha acaparat els principals càrrecs polítics, econòmics i militars del país, perquè eren els que estaven millor preparats per governar. Però, les continues revoltes encapçalades per capitostos de les diferents ètnies van desgastar-los tant que optaren, l’any 2018, per cedir el poder en favor del líder de l’ètnia oromo, que consideraven aliat, i que tenia tan prestigi que a les poques set-manes de convertir-se en primer ministre la seva retòrica pacifista va aconseguir-li la concessió del Nobel de la Pau. Però tot plegat era un pur miratge perquè la qüestió de fons, a part de la misèria endèmica, era que la minoria tigrinya considerava ésser capaç de governar-se sola i, per tant, des de fa divuit mesos un anomenat Front d’Alliberament del Poble de Tigre reclamà, amb les armes a la mà, la independència d’Etiòpia, nació que va fer una coalició amb la veïna Eritrea per impedir la sedició dels tigrinya. El conflicte, esquitxat de matances i violacions massives, es calcula per part de l’ONU que ha deixat més de cinc milions de persones necessitades d’assistència humanitària i quasi mig milió més que passen fam extrema.
Per commemorar el centenari del partit comunista Xinés, sota quina hegemonia s’han comés salvatjades contra els drets humans de l’alçada d’un campanar - amb l’excusa de la revolució cultural maoista la repressió fou vergonyant -, l’actual líder màxim ha llençat un missatge urbi et orbi carregat de bel·ligerància i amenaces, prometent “un bany de sang” davant la gran muralla d’acer construïda per 1.400 milions de xinesos”, per respondre a qualsevol amenaça des de fora o des de dintre que atempti contra la sobirania nacional. I referint-se a la "germana" Taiwan va assegurar que “aixafarem resoltament qualsevol pla d’independència de l’illa”. Sembla, doncs, que cada dia ens acostem més a la profecia de l’Alexandre Deulofeu, seguint la teoria de la seva matemàtica de la història, sobre la imparable hegemonia mundial, política i econòmica, de la Xina. La pregunta és quants morts, famolencs i dissidents quedaran trinxats pel camí, en la més absoluta de les impunitats.
El govern de Mèxic, i acabo, ha fet un aparent cop de geni i ha presentat una querella davant el tribunal federal de Boston, als Estats Units, perquè es condemni els principals fabricants d’armes nord-americans a reparar els danys colaterals causats pel tràfic il·legal d’armes i per l’increment de la violència a aquell país. Segons els demandants, aquests danys es xifren en un flux de més de mig milió d’armes venudes anualment, les quals són suposadament responsables d’uns disset-mil homicidis cada any; dades que és molt probable que estiguin molt per sota de les reals i, tanmateix, el gest del govern està tenyit d'un descarat fariseisme tenint en compte que d'aquest tràfic d’armes en foren col·laboradors necessaris empresaris mexicans i alguns alts càrrecs governamentals, en èpoques no gaire llunyanes. La querella mexicana, doncs, no posa en qüestió la legislació dels seus veïns pel que fa al dret individual a portar armes, però critica que es fabriquin i distribueixin sense cap limitació ni control; i que les empreses fabricants d’armes facin publicitat entre la població mexicana de la importància de disposar d’eines per a la defensa personal, explicant com n’és de fàcil accedir-hi així com a la seva eficàcia per matar. I no existeix cap mena de control per evitar o almenys dificultar que aquestes armes no es destinin a activitats il·legals. No obstant el gest mexicà, a cap observador imparcial li queden dubtes que el propi govern de Mèxic podria haver fet molt més que gestos simbòlics i propagandístics per impedir que l’accés a les armes fos tan senzilla i, per tant, considerar que bona part dels milers d’homicidis com a mínim són imputable la negligència administrativa.
Ahir el veterà polític Felipe Gonzalez va dir, en referencia als que amb motiu de la commemoració del desè aniversari de la desaparició d’ETA li retreuen que no faci un gest semblant en relació a la paternitat dels GAL, que no hi ha ningú que no arrossegui la seva pròpia motxilla carregada de roba bruta. Comparteixo aquesta opinió, tant en consonància amb la reflexió penjada ahir i avui al blog, la qual no pretén altra cosa que fer veure que abans d’esgargamellar-nos cridant en favor de la justícia, la transparència, l’honestedat i la reparació de greuges, moderéssim la gestualitat i la cridòria examinant amb humilitat el contingut de cadascuna de les motxilles que arrosseguem a l’esquena, en tant que països, institucions o simples persones. I no tiréssim la primera pedra abans de valorar el grau de corresponsabilitat personal o com a ciutadans d'un país en generar tanta roba bruta. Vist des d’aquesta perspectiva, si tots en som i ens sentim una mica corresponsables, per acció, omissió o tolerància covarda i consentida, de l’explotació de persones, animals i natura, de la misèria, de la inseguretat o de la plaga d’incivisme que tant ens preocupen, potser el món començaria a sortir del pedregar en que s’està enfonsant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada