(Des de fa uns quants caps de setmana espigolo una selecció de “Cartes al Director” dels diaris del país, per donar veu a gent que pot estar carregada de la "seva" raó i que també mereixen ser escoltades)
MENORS A LES DISCOTEQUES.- Que els menors d’edat entren a discoteques fent servir carnets d’altres persones i/o amb la connivència del personal dels locals no és cap novetat. El passat cap de setmana va ser el primer que van obrir els locals d’oci nocturn ara que les dades epidemiològiques ho permeten. Suposadament tothom s’ha d’identificar amb DNI i passaport COVID. Em consta que aquest cap de setmana hi havia menors a l’interior d’un conegut local d’oci nocturn ubicat al centre de Girona. Sincerament, no ho entenc. No m’amoïna que els menors entrin abans d’hora a les discoteques, és un problema per a la seva família. El que sí em preocupa és la laxitud, per no dir displicència, a l’hora de controlar l’accés a aquests locals ara que per fi sembla que les coses milloren. Després, si malauradament l’epidèmia empitjora i tornen a tancar, tot seran plors i queixes i «vagues de fam». (Miquel Moreno – 10/10 – Diari Girona)
INDEPENDITZAR-SE ABANS DELS 25.- Els centennials estem farts de moltes coses... Per alguna cosa sempre estem queixant-nos per Twitter. Dels sous abusius, dels contractes de pràctiques que mai s’acaben encara que faci tres anys que te’n vas graduar, de les taxes de desocupació per les quals 4 de cada 10 joves estan a l’atur. Però sabeu del que més farts estem? Que la generació boomer es mofi de nosaltres. Que si dèbils, que si fluixos... Quan hem estat la generació dels sí-sí estudiants amb estudis superiors que mentre els tiràvem endavant amb suor i llàgrimes treballàvem llargues jornades per sous precaris. Tot això intentant conservar l’escassa salut mental que ens quedava, però això ja és un altre tema. Hem sortit al mercat laboral després de la crisi econòmica més gran de les últimes dècades i ara ens trobem una pandèmia mundial. El que realment ens emprenya són les afirmacions que hem llegit en moltes ocasions: “Els mil·lennistes i els centennistes no volen independitzar-se.” Doncs és clar que ho volem! Però mentre se’ns continuïn oferint treballs mal remunerats per als quals la majoria estem sobre qualificats i els preus de l’habitatge continuïn pujant, aquesta idea es quedarà en un somni que molts de nosaltres cada vegada veiem més llunyà. Conclusió: a qui jutgi el nostre camí els prestem les nostres sabates. Que ens diguin ells si en aquestes condicions és fàcil obrir-se pas en l’odissea de trobar un pis a Barcelona. (Andrea Garcia – 16/10 – Punt Diari)
INTRUSISME LABORAL.- En l’actualitat, sentim el terme “intrusisme laboral” per tot arreu. Aquesta pràctica es veu com a nociva i perillosa, però sota el meu punt de vista, pot ser que tingui també una part positiva. Podem definir l’intrusisme laboral com la pràctica d’una activitat laboral sense posseir la titulació necessària. Pràcticament cap ofici s’escapa de l’intrusisme, però és sempre tan greu la seva existència? És clar que una persona qualsevol no pot exercir de jutge o de metge si no s’ha format per a això, però hi ha altres casos en què la claredat s’esvaeix. Un bon exemple és quan un cantant dobla un personatge en una pel·lícula o quan un famós publica una cançó. Estem, en aquests casos, davant d’exemples d’intrusisme? Si la seva resposta és sí, significa llavors que una persona pot únicament dedicar-se a allò per a què s’ha format? I si la seva resposta és no, és lògic que hi hagi actors de doblatge en l’atur mentre un cantant realitza la seva feina? (Raquel Martin -15/10 – Punt Diari)
BRUTICIA A LES LLAUNES DE BEGUDES.- Un alt percentatge de refrescos es venen en llaunes. ¿No és un contrasentit que la llengüeta que obre aquestes llaunes, després d’haver recorregut infinitat de magatzems, transports, estanteries i mans, amb la brutícia que tot plegat comporta, sigui la que hagui d’introduir-se en el líquid que hom s’ha de beure? (Mª Enriqueta Lozoya Florit – 9/10 – La Vanguardia)
ELS HOMES NO DEMANEN AJUDA.- El gènere, la raça, el sexe o l’edat són determinants en un trastorn de la conducta alimentària, perquè qualsevol persona pot patir aquesta malaltia. I si bé és cert que el TCA s’identifica amb les dones, també ho és que un home pot patir qualsevol tipus de trastorn de la conducta alimentària i aquesta circumstància no el fa menys home. No obstant això, a vegades, desgraciadament, es creen prejudicis o estigmes on no hi fan cap falta, i per aquesta raó molts homes es resisteixen a demanar ajuda i prefereixen passar tot sols aquest tipus de malaltia per vergonya o por al què diran. És hora de trencar amb aquests prejudicis perquè aquells homes que estan passant per un mal moment en la seva vida no tinguin recança de parlar del què els passa. ¿Per què no ho poden fer amb tota normalitat? No per haver patit un TCA som menys homes, i no per ésser més fràgil i sensible que d’altres deixes de ser-ho. Els homes també tenim les nostres inseguretats, prejudicis i pèrdues d’autoestima. No a tots ens agrada el nostre cos. Fem, doncs, que els trastorns de la conducta alimentària no siguin un tema tabú. (Màrius Folch – 08/10 – El Periòdico)
MENYS DIPUTATS. – A la part alta del Congrés hi seuen diputats que gairebé sempre participen poc o gens en les negociacions i voten sí, no o s’abstenen seguint les indicacions dels caps de grup. Em pregunto què passaria si reduïssin el nombre de diputats a la meitat, de 350 a 170. Segur que farien la mateixa feina i estalviarien molts euros. (Antonio Mumbardó Muñoz – 15/10 – La Vanguardia)
PAGAR LA FESTA.- Diumenge passat, cap a les 21 hores, arribava amb la família a casa, al barri de Sant de Barcelona. Vam aparcar el cotxe un moment davant el domicili per descarregar. Mentre trèiem un cotxet del maleter i el nostre nadó del seient de darrere el copilot, algú va obrir la porta del pilot i ens va sostreure una bossa de mà que estava al seient de copilot, on portaven diferents objectes personals. Pocs minuts després, mentre estàvem cancel·lant les targetes bancàries, des de l’app del banc ens va arribar una notificació informant que havien efectuat una compra amb la nostra targeta. Era a la botiga d’alimentació, gestionada per persones d’origen pakistanès, ubicada a pocs metres dels lloc del robatori. Immediatament ens dirigim a l’establiment i el propietari ens assenyala un home i una dona com a autors de la compra. Es neguen a tornar-nos el que és nostre i s’encaren amb nosaltres. Truquem al 112, ella marxa corrent i nosaltres retenim l’home a la botiga, fins que vint minuts després arriben dos vehicles dels Mossos. Una parella s’adreça a nosaltres i l’altra als autors del robatori (la dona havia tornat feia pocs minuts) i interroguen el botiguer. Al final, deixen marxar la parella amb tota la compra feta amb els nostres diners i sense que ens tornin les pertinences. Tot i que reconeixen que ens han robat, els Mossos diuen que no poden fer res i ens recomanen posar una denúncia i que revisem les papereres i contenidors més propers per si hi ha llençat la nostra bossa. Tornem a casa escurats i havent pagat la festa. (Mariona Puig – 9/10 – La Vanguardia)
EL GAS DE LA RISA. - Las autoridades han alertado de los peligros del gas de la risa, la droga de moda que causa delirios y que ya ha matado a dos jóvenes en la Costa del Sol. Por lo que he leído, ya comienza a ser habitual de las noches de Barcelona, y por otra parte es difícil de castigar porque hay un vacío legal. Como siempre, tendremos que esperar que haya víctimas para atacar en serio esta incidencia. Aunque para algunos sea una nueva forma de supuesta “liberación”, para los demás es un problema grave, y para las autoridades no debería ser un asunto de … risa. (Joan Soldevila Adán – 2/10/ - La Vanguardia)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada