Un dels danys colaterals de la pandèmia és que la gent ens hem tornat una mica més deixats: entre la mascareta que ens tapa mitja cara i la relaxació en la indumentària a base xandall, bata o pijama durant els mesos de confinament, de teletreball i de vida social escapçada per la meitat, hem detectat la sensació de comoditat que suposa anar com aquell qui diu amb un esclop i una espardenya per casa i sortir al carrer vestint informalment, enlloc de procurar fer goig com si acabéssim de sortir la capsa. Aquesta expressió que els més grans potser recordareu amb certa enyorança no s’ha de confondre amb “anar vestit de vint-i-un botó”. Els paràmetres no escrits de l’elegància distingeixen tres supòsits: anar com cal, anar mudat o anar com si s’hagués sortit de la capsa. Allò d’anar de vint-i-un botó més aviat s’emprava per fotre-se’n dels nou rics o dels aprenents de petimetre. El costumista Amadeu Amades explica que l’origen d’aquesta expressió l’hem d’anar a cercar en els vestits de gala dels serenos, que tenien tres rengleres de botons de 7 cadascuna, és a dir, 21 en total. A més, es s’emprava en un to irònic perquè la ciutadania pensava que l’uniforme era desproporcionat respecte del càrrec i, per tant, es deia en to burleta.
Vestir “com cal” és un concepte al qual que se li dóna encara avui molta importància, socialment parlant. Perquè no vol dir anar mudat, sinó simplement no “desentonar”. Que, per entendre’ns, és un mèrit que la gent d’ordre té molt en compte: arreglar-se per fer goig en determinades ocasions quotidianes, tant des de per buscar feina, com per assistir a actes socials o per treballar cara al públic en determinades empreses. I malgrat algunes empreses han desencarcarat les exigències d’uniformitat laboral com ara anar encorbatat i amb la cara ben neta i afaitada, moltes encara no han entès que uniformar l’aspecte físic topa amb un dels drets de les persones que no volen convertir-se en estereotips : la llibertat. Ni als alemanys, que tenen fama de caps quadrats, els hi mola gaire això d’anar d’uniforme, sigui a l’escola o a la feina. L’uniforme només el conserven els militars, els religiosos i, d’una manera més dispersa, els esportistes. Els militars ho tenen pelut per treure-se’l de sobre, però molts capellans, frares i monges ja en passen de l’hàbit tant com poden. No obstant ja s’admet que l’hàbit no fa el monjo, encara hi ha gent a la que costa entomar, per exemple, que un metge amb la bata descordada i el coll de la camisa desbotonat pugui encertar el diagnòstic tan bé com un que vesteixi com si acabés de sortir de la capsa.
Al sopar de gala de lliurament del Planeta divendres passat, per exemple, pocs dels convidats s’hi varen presentar de vint-i-un botó, però tots els comensals feia l’efecte que acabaven de sortir de la capsa. I és que en segons quins actes socials de l’establishment no n’hi ha prou anant-hi “mudats”; en aquests casos, si es vol anar “com cal”, hom s’ha d’esforçar una mica més que simplement mudar-se. Esclar que com amb moltes altres qüestions de la vida tot depèn de qui posa les normes. I com que en matèria de protocols socials qui les estableixen pertanyen a la classe que considera s’han de mantenir certes distàncies perquè, en la seva opinió, no tothom és igual sinó que uns són més iguals que altres, i aquesta condició es demostra respectant els convencionalismes indispensables per ésser acceptat en determinats cercles. Bé, que us tinc d’explicar que no sapigueu! Els revolucionaris francesos varen tallar el cap als aristòcrates perquè qualsevol ciutadà francès fos tractat de “monsenyor” (monsieur). En canvi, amb l’entrada de polítics teoricament d’esquerres als hemicicles de les Cambres de Diputats, sobretot en països tendres en democràcia, va proliferar una mena de disbauxa en la indumentària dels representants del poble. Sense anar més lluny, tant el Congrés espanyol com el Parla-ment català han estat escenaris d’espectacles que “desentonaven” de la línia convencional, en alguns casos fregant la provocació i encetant entre l'opinió pública debats aferrissats sobre qüestions tant complexes i opinables com “respecte” o “dignitat”.
Un dels Parlaments on va coure més aquesta relaxació estètica post-covid fou el de Westminster, seu dels diputats del Regne Unit. De manera que en tornar de les vacances d’estiu, els 650 honorables membres dels Comuns - els de la Cambra dels Lords continuen vestint de vint-i-un botó com en els vells temps sense que ningú els hi hagi hagut de recordar -, l’speaker els va donar el déu-vos-guard amb un memoràndum sobre què s’entén per vestir “com cal” en aquella santa casa: camisa, americana i preferentment corbata per als homes, i vestit formal de “negocis” per a les dones. I de passada, els hi ha recomanat que res de llegir llibres o diaris durant les sessions, per molt avorrides que siguin, ni de passar l’estona entretenint-se amb tauletes o mòbils. I que consti que l’actual speaker no és un conservador carca sinó un laborista que, en teoria, representa les classes populars. Aquest tarannà autoritari vetllant, per la “respectabilitat” externa de “ses senyories” britàniques, segur que no cauria gens bé a casa nostra que, en aquests aspectes formals, som més aviat de la màniga ampla i tolerants amb determinades excentricitats com la protagonitzada des del faristol del Parlament per una diputada de Ciutadans – la periodista Anna Grau –, en darrera sessió de control del govern, com explicava La Vanguardia. I és que potser sigui massa demanar que els personatges públics sembli que sempre surten de la capsa, però em sembla que convindria que, almenys, anessin “com cal” en cada moment. Per respecte a si mateixos i als que els hem d’aguantar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada