Que no vol dir agafar-s’ho tot a tall de conya. Sóc un negat per memoritzar els acudits que m’expliquen, però admiro els que sembla que no acaben mai el repertori. Perquè moltes vegades rematar una vetllada explicant ocurrències, és una manera molt apropiada de rebaixar la tensió subliminal en que vivim submergits en general, o la tibantor concreta que es congria en un moment donat en el nostre ambient habitual per un malentès, un comentari inapropiat o una pixada fora de test. Però, alerta! Que petar-se de riure d’un mal acudit quan es fa per compromís, per quedar bé amb algú que farda de graciós, pot resultar nefast per no dir catastròfic per embastar amistats relaxades i sostenibles.
Tenir bon humor és, ja se sap, un bon punt de partida per recuperar l’equilibri interior, perquè està demostrat que qui sap fotre-se’n d’allò que l’angoixa trascola millor els mals tràngols més complicats. Encara que alguns reprimits us vulguin amargar amb la cantarella que aquest món és un bassal de llàgrimes, sapigueu que a aquest món encara que naixem plorant voluntàriament o després d’unes quantes bufes al pómpis, hi traiem el caparró destinats a riure, a estar alegres i passar-nos-ho bé, no pas per somicar a totes hores pels racons com n’és de trista i punyetera la vida. Fixeu-vos que els humans som l’única espècie que pot riure, jo diria que precisament perquè som intel·ligents; de la resta d’espècies només consta que ho hagi intentat la guilla, però el seu riure és tan hipòcrita que s’assembla més a un udol que no pas a una rialla. El problema és que el riure pervers i fals de la guilla s’ha encomanat per desgràcia a alguns humans.
Quan, com ara mateix, allò que se’n deien “valors eterns” es reconeix que van de capa caiguda arreu, amb franquesa crec que s’hauria de recórrer més que mai al bon humor per evitar quedar-nos atrapats de peus i mans en petites tragèdies domèstiques. Paradoxalment, la gent que mai riu, per molt seria que sembli no es gaire de fiar, llevat que sigui d’aquells pocs aparentment avinagrats que, no obstant de fesomia cap en dintre, són gent divertida. No és que abundin massa, però n’hi ha i aquests no són perillosos. En canvi, pareu atenció abans de tancar un tracte comercial o del caràcter que sigui amb un sorrut de mena, perquè amb un taciturn patològic teniu bastants números d’enganxar-vos-hi els dits. Estar de bon humor no significa prendre’s la vida a tall de broma, ni transformar els drames en farses i riure-se’n de tot i de tothom a totes hores, vingui o no al cas. Estar de bon humor no consisteix en res més que en desenvolupar el difícil art de mantenir l’equidistància entre dos estats d’ànims contradictoris: el dels que ho veuen tot negre i el dels que pensen que si el sol no ha sortit avui, ja sortirà demà i que, per tant, no cal posar-se pedres al fetge.
En Pla, un home que es distingia per gastar un tipus d’humor embolicat de murrieria escèptica, deia que l’optimisme és un punt determinat de la inconsciència. Uns espavilats consultors d’empreses nord-americanes – d’on volíeu que vinguessin uns tipus tan saberuts? –, fa dos dècades van assegurar que el bon humor estimula la productivitat, predisposa les neurones per resoldre problemes enrevessats i facilita l’aprenentatge d’idiomes. No calia anar tan lluny per donar aquest diagnòstic: a pagès encara n’hi ha que creuen que qui muny les vaques amb posat de set jutges té bastants números perquè hagi de llençar tota la producció del dia a la bassa, si no vol que s’escampi la veu que les seves vaques tenen mala llet. En Pere Calders, que les havia passat de tots colors al llarg de la seva vida, exhibia de barbeta cap avall un bon humor sempre irònic i a estones mordaç i tot, defensant que seu model de riure-se’n del món es podia comparar amb l’acupuntura: s’ha de punxar per curar.
A la meva manera de veure, doncs, hi ha dues maneres d’encarar la vida: prendre-s’ho tot a la tremenda o provar de sortir al carrer sempre amb un somriure als llavis. El secret del bon humor no és que hom estigui content perquè totes li ponen, sinó que s’entossudeixi a no posar-se trist per res, encara que pintin bastos. La risoteràpia és una tècnica que s’aconsella a la gent avorrida, gran i no tan gran, per forçar la rialla. Suposo que de mal no en fa, però riure per obligació ja em perdonareu: marramau! L’ideal fora ensenyar la canalla a estimar la claror i no l’ombra, el sol i no la boira; en definitiva, que per estar de bon humor sempre cal assumir de ben petits que per viure no es necessiten més coses de les que en realitat són necessàries per ser feliços. I que és impossible esperar tot el sant dia amb cara de pomes agres quan s’està pen-dent d’una trucada o d’una bona notícia; s’ha de buscar temps per esbargir el cap, envoltant-se de gent que sàpiga riure sense recels, si convé fent pallassades. Al cap i a la fi, en aquesta vida tots un dia o un altra acabem fent una mica el pallasso; només cal decidir si volem fer el paper d’augustos o de clowns. El que de cap manera hem d’acceptar és el de titella, perquè sempre dependrem de qui ens estiri els cordills.
(Que sigueu feliços aquest final de setmana. Ens retrobarem diumenge amb la selecció de “cartes al director” per donar veu, precisament, a gent que pot estar carregada de la "seva" raó i té dret que es conegui. Dilluns reprendrem les reflexions diàries habituals, féu bondat i no escolteu massa les notícies, sinó voleu acabar tarumbes).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada