Perquè des de fa setmanes la vida i miracles del bisbe de Solsona ha donat la volta al món etiquetada en cada versió, de la manera més convenient per treure-li punxa a l’escàndol. Tant li fa si el relat es corresponia amb la veritat o se’n desviava expressament per flirtejar amb el sensacionalisme; de fet, com que el bisbe manté la boca serrada (qui sap si covant el que dirà quan acabi explotant), ara per ara treure’n l’entrellat del trencacolls no resulta fàcil i, per tant, els mitjans van escaldufant com poden l’escassetat de novetats amb especulacions més o menys mengívoles en funció de la imaginació i morbositat dels cuiners. El silenci dels protagonistes no ajuda per aconseguir una lectura objectiva del què es cou a l’olla, però els seus gestos no poden ser més explícits, simples i espontanis: el bisbe s’ha encapritxat d’una dona divorciada mare de tres fills, i en plena efervescència hormonal pretén formalitzar la relació familiar per la via ràpida del registre civil. Res de l’altra món, si no fos...
Si no fos que, precisament per aquestes dues raons la decisió del bisbe s'ha entravessat als seus superiors: en primer lloc, en Novell ha posat banyes a l’Església que l’havia distingit com a príncep, quan en prou feines havia sortit de les beceroles; i, en segon lloc, perquè el molt desagraït està disposat a precipitar el desenllaç del seu caprici sense esperar la vènia vaticana. No és estranya la presa, tenint en compte que el bisbe sap millor que ningú que amb les coses de Palau val més asseure’s i carregar-se de paciència, una exigència impossible de fer-la entomar a un personatge hiperventilat que mai havia estat un model d’estoïcisme, sinó que havia donat proves incontrastables de que li agrada tirar pel dret, sense mossegar-se la llengua.
Tanmateix, això de passar pel jutjat civil en comptes de fer-ho per la sagristia és una provocació difícil de pair, tant pel Vaticà com per aquells que recorden les seves severes prèdiques, gairebé anatemes contra els matrimonis civils. En qualsevol cas, no cal patir-hi, ja que aquesta peripècia pseudo-sentimental té els dies comptats i aviat es farà vella i no interessarà a ningú; llevat que els protagonistes l’atiïn (possibilitat que no descarto del tot si els tempten amb una bona exclusiva) amb algun cop d’efecte de darrera hora, per tal de donar feina als tafaners professionals i als macarrons dels safaretjos on es remullen les xafarderies. En qualsevol cas, el Vaticà ja té d’altres maldecaps molt més importants que les rebequeries del bisbe Novell; per exemple les trapelleries del cardenal Becciu, fins fa quatre dies prefecte per a la Congregació de les Causes dels Sants, acusat de malversació i frau dels fons reservats de la Secretaria d’Estat quan n’era el número dos entre 2011 i 2018, i de fer una inversió irregular de 345 milions d’euros per comprar un edifici de Londres. Al costat de les crítiques per part d’aquest cardenal al caràcter absolutista i monàrquic de la cúpula de l’Església, la pixarada fora de test del bisbe de Solsona és pecata minuta.
Per casualitat, l’afer Novell ha coincidit en el temps amb un altre escàndol que esquitxa aquesta vegada a la congregació evangèlica luterana de l’Església autònoma sueca. Un capellà gai de Göteborg ha decidit plantar cara als capgrossos de la seva confessió religiosa com a protesta per la discriminació que pateixen les parelles gais en algunes parròquies del país, quins responsables s’acullen a l’objecció de consciència per negar-se a beneir matrimonis homosexuals, a pesar que el dret a les unions matrimonials de persones del mateix sexe està reconegut a Suècia des del 2009. Aquest pastor rebec ha fet costat als seus parroquians gais negant-se, en represàlia, a casar les parelles heterosexuals de tota la vida organitzant un bon sidral.
Tanmateix, el pastor no va tirar pel dret com el nostre bisbe, doncs ja feia temps que amb uns quants clergues progressistes congriaven presentar a la seva jerarquia una moció per abolir la possibilitat dels sacerdots i sacerdotesses sueques d’emparar-se en l’objecció de consciència per sabotejar matrimonis homosexuals, i de fet la varen exigir a l’assemblea general de la seva Església que tots els nous sacerdots ordenats estiguessin obligats a oficiar casaments gais. El pastor en qüestió es diu Lars, és pare de dos fills i està casat amb un altre pastor luterà. I abans de declarar-se en vaga de zel va declarar a la premsa del seu país: “Fa riure que en ple segle vint-i-ú acceptem aquestes discriminacions”. A la meva manera de veure, abans que alguns s’estripin les vestidures pel cas Novell, pensem que totes les Esglésies tenen roba bruta per rentar i que, mai millor dit, es millor no voler ser més papistes que el Papa alhora de penjar segons quines llufes i fer judicis de valor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada