dimecres, 13 d’octubre de 2021

MENTRE SEGUIM LLENÇANT MENJAR, ES CULPA ELS MENJADORS SOCIALS DE PEIXER DELINQÜENTS I LA CARAM S’EMPIPA

 

No em refereixo al menjar que es llença a la bassa perquè està a punt de caducar ni al que, com a mesura de logística comercial, es destrueix discretament en origen per equilibrar el mercat i evitar així que els preus baixin més del compte per excés de producció, desestabilitzant els resultats de les empreses d’alimentació. Em refereixo al menjar que deixem al plat, a casa o al restaurant, perquè no ens ha agradat, estem massa tips o, simplement, ens n’havíem posat massa. Jo encara sóc d’aquella època que a casa, els pares o els avis ens ensenyaven que el plat es deixa net com una patena, sense relleus; però, suposo que per desgràcia, com passa amb molts altres valors tradicionals, aquella bona costum de no deixar vianda al plat en temps de vaques flaques s’ha perdut escandalosament, a casa i a fora, tan bon punt les vaques començaren a anar grasses.

Si traiem el nas per qualsevol cuina de restaurant un cap de setmana – malgrat la pandèmia ha sentenciat la majoria de bufets lliures que convidaven la gent a menjar més amb els ulls que no pas amb la boca -, observarem que malgrat una minoria està sensibilitzada per emportar-se’n a casa en tapers les deixies dels àpats, els cambrers encara retiren plats mig plens de teca no consumida, masegada a cops de forquilla i totalment inaprofitable, sense que ningú en faci escarafalls. Les criatures massa consentides són les primeres que deixen vianda al plat sistemàticament, i pocs dels adults que els acompanyen a taula gosen d’explicar-los que això no es fa i, sobretot, per què no s’ha de fer. Pobretes criatures, no fos cas que s’estressessin si algú les renyés! A l’escola, almenys a la mainada que s’hi queda a menjar se l’adoctrina (per-doneu l’expressió, però a vegades impartir “doctrina” sana convindria per restablir una taula de valors que es va perdent) sobre com n’és d’insolidari llençar menjar; però quan mengen a casa o participen d’alguna festa familiar, ni els pares ni els avis, que ja és gros, i ja no parlem de tiets o padrins que ho hi toquen cap pito en l’educació dels fills d’altres, s’hi esforcen predicant amb l’exemple, perquè la canalla valori la importància que té en un món on tants passen gana, deixar el plat ben net i no fer rossegons de res.

Però no només per vàries raons gens raonables se segueix llençant menjar que es podria aprofitar, sinó que ara uns quants ganàpies que tufegen a formol arrufen el nas i busquen tres pèls al gat a iniciatives per donar menjar als que no se’l poden comprar perquè les circumstàncies de la vida els ha deixat més escurats que les rates, però que no consideren sigui perdre la dignitat “parar la mà” en comptes de robar. Concretament, aquestes acusacions que s’han fet a la plataforma d’aliments que promou sor Caram, a Manresa – i suposo que en altres indrets hi deu haver gent que si no fa insinuacions semblants les pensa -, en el sentit que a les cues dels bancs d’aliments i serveis socials s’hi trobarien bastants dels delinqüents que en haver-se atipat a costa de la solidaritat no paren d’incordiar la convivència ciutadana. La monja mediàtica els hi hagut de parar els peus sense contemplacions a aquests esgarriacries, afirmant que “donar menjar a qui passa gana” no té res a veure amb alimentar la delinqüència.

De fet, s’ha de ser una mica capsigrany banyabaix per sortir amb aquests ciris trencats: la delinqüència no s’engreixa precisament dels plats calents que es serveixen als menjadors de les plataformes d’assistència social. Sense anar més lluny, potser caldria que la societat “bonista” que aprova l’acolliment de refugiats de tota mena a prop de casa, és preguntés si la culpa de la inseguretat ciutadana, que no es pot amagar sota la catifa, la tenen els bancs d’aliments i els serveis socials eixorcs per manca de recursos o, més aviat les nefastes polítiques de l’establishment en general, en no recolzar les seves bones intencions de boquilla preveient llocs de treball suficients perquè tots els nouvinguts que reben amb els braços oberts puguin guanyar-se la vida dignament i tinguin un lloc on viure com persones, en comptes d’abandonar-los en mans dels que, des dels segles dels segles, es fan rics explotant i prostituint els que viuen a la misèria.

I, tanmateix, dotant-se com a societat responsable d’uns mecanismes ràpids, implacables i sense hipòcrites escrúpols de consciència quan toca separar el blat de la palla, i expulsar de la societat acollidora aquells individus que podent triar civisme i escullen delinqüència. Per tant no hi doneu més voltes: mentre no s’erradiqui la misèria i es doni a totes les persones – ep!, les d’aquí i les forasteres -, la possibilitat de guanyar-se la vida dignament sense dependre de la “caritat” i el “bon cor”, ens agradi o no, la delinqüència serà inevitable mentre la classe política no s’amari d’una veritat de pissarrí; que ni les cases ni les “bones obres” es poden començar per la teulada. Si no s’hi fan uns sòlids fonaments que garanteixin la convivència i la justícia social, ja podem anar cantant missa tots els xitxarel·los idealistes que, sense experiència, es creuen saber-ho tot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada