Aquella dita que assegura no haver-hi un pam de net la clava bastant. En realitat, desde les persones físiques a les institucions i, per descomptat els països, en algun moment o altre de la seva història han tingut necessitat d’amagar brutícia sota la catifa i han fet els impossibles perquè ningú se n’adonés. Per tant, no és agosarat demanar que qui tingui el passat net com una patena tiri la primera pedra, i en cas contrari que es fiqui la llengua viperina a la butxaca. En el darrer trimestre han transcendit notícies estrambòtiques o macabres que haurien d’avergonyir i trasbalsar qualsevol societat que es vanti de demòcrata, culta i, fins i tot, de civilitzada; però, sorprenentment, un cop esbombades s’arxiven de mica en mica a l'armari dels mals endreços, en camí de l'oblit etern, refiant-se que a la llarga sempre els claus nous treuen els claus antics. Entre avui i demà, doncs, us faré una petita selecció escollida a l'atzar d'entre l’ampli repertori disponible de disbarats per negligència, relliscades per corrupció i abusos per malicia dels drets humans, d’aquelles coses que si se saben esquitxen per sempre reputacions personals i col·lectives.
Al Canadà, per exemple, després que a finals de maig hagués transcendit la troballa de 2l5 cadàvers de criatures indígenes en fosses comunes properes a un hospici, l’horror s’ha desbocat amb el descobriment de 751 tombes més de nens indígenes, també al costat d’un altre internat. Tots dos establiments gestionats des de 1886 a 1970, amb el beneplàcit del govern de torn, per l’església catòlica. I les autoritats del país temen que aquestes troballes esborronants siguin només la punxa de l’iceberg de quelcom que podria considerar-se un probable genocidi. Segons sembla, al voltant de 150.000 nens indígenes (alguns dels esquelets pertanyen a criatures de tres anys) van ser enviats a centres de l’Església catòlica que, sota la marca “Marieval Indian Residencial School”, s’assemblaven més a un camp de concentració o a un reformatori que a una escola. Centres monstruosos que reberen suport econòmic del govern canadenc des del segle XIX fins fa quatre dies, l’any 1990. L’objectiu d’aquests centres era imposar si us plau per força (rentar el cervell, per parlar clar i català) als “ignorants” i “inferiors” indígenes la cultura dels blancs intel·ligents i "normals". Els maltractaments físics i els sexuals, segons els investigadors, es prodigaven com a mètode educatiu més comú. El primer ministre canadenc actual, el senyor Trudeau, ha declarat davant aquesta barbàrie: “Cap nen no hauria d’haver passat la seva preciosa joventut sota una solitud terrible i entre abusos; ni patir els seus últims moments en un lloc dominat per la por. Ni a cap família se li hauria d’haver privat de l’alegria de veure la seva canalla jugant o creixent”.
Els casos de repressió política vergonyant són incomptables en aquest repertori de "roba bruta", però per posar un altre exemple recent em referiré als que pateixen els mitjans d’informació russos, destacant la persecució ferotge contra el portal de notícies Proekt des que el passat juny va anunciar que publicaria net de pols i de palla un informe sobre la corrupció al ministeri de l’Interior, quins alts càrrecs i els seus familiars han incrementat escandalosament llurs patrimonis personals. Amnistia Internacional ha condemnat l’actuació policial amb dures paraules: “Les autoritats russes estan responent als informes sobre corrupció entre la classe dirigent amb una duresa impressionant i a la velocitat d’un llampec”. Diversos modestos mitjans d’informació independents, com la web “VTimes”, han hagut de plegar després que se’ls hi pengés l’etiqueta “d’agent estranger” i l'emissora nord-americana “Radio Liberty” ha estat multada amb dos milions de dòlars, en aplicació de la mateixa llei de l’embut. D'altra banda, els mitjans que no fan la gara-gara als ocupants del Kremlin, comproven com de cop i volta se’ls hi estronca l’aixeta de la publicitat i han de baixar la persiana. Les autoritats, naturalment, neguen tant la corrupció com la repressió, que amaguen com bojos sota les immenses catifes dels seus edificis oficials, posant cara de no haver trencat mai cap plat. I tal dia farà un any!
Tanmateix, les regions de la Pulla i la Campania, al sud d’Itàlia, riques per la seva agricultura (verdures, fruites i tomàquets), durant la campanya de la recollida, igual com passa a altres indrets del món, per exemple a Lleida o Andalusia, com que els sous que els pagesos, explotats per les industries de l'alimentació, poden pagar als jornalers són miserables, els nadius en passen de doblar l’espinada de sol a sol fent una feina tan escarrassada, de manera que la mà d’obra es basteix amb immigrants sense papers, sense dignitat ni ànims per rebel·lar-se. L’any passat el govern italià va aprovar una regularització massiva i temporal dels emigrants que treien les castanyes del foc als pagesos, perquè poguessin accedir a un permís de residència mentre fessin de jornalers; però no va reeixir l'invent perquè, segons l’ONG “Human Rigts Watch”, les condicions per tramitar-lo eren tan exigents que a la pràctica quedaven excloses centenars de milers d'immigrants, i en conseqüència la majoria de jornalers callaven i acceptaven la feina en condicions de treball tan inhumanes que causaven la mort per insolació o per deshidratació anualment a varies dotzenes de persones anònimes, la majoria africanes. Precisament, l’estiu passat la mort d’un jove originari del Mali en acabar la jornada esgotat sota un sol abrasador i que va quedar estès a terra completament deshidratat perquè l’aigua anava racionada. El govern, llavors, no va tenir més remei que prohibir treballar al camp durant les hores més caniculars, almenys durant tot l’agost. Milers de emigrants, però, sense contracte de treball peregrinen cada any a la Itàlia meridional des de l’Àfrica i l’Europa de l’Est per recollir fruita i verdura a canvi de 6 euros l’hora, vivint en condicions inhumanes en campaments, sota una reglamentació laboral il·legal coneguda com “caporolato”. I cada any es repeteix la mateixa vergonya, com si no passés res, fent palès que l’explotació de l’home per l’home no ha passat a la història, només s’amaga sota una catifa d'hipocresia i aparent honorabilitat. (continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada