Doncs no, aquesta vegada us juro que no vos aixeco pas la camisa, i que conto aquesta història quasi amb les mateixes paraules que va fer servir en Martí Paleta, que és qui en realitat la va viure de primera mà, per explicar-me-la a mi. En Martí Paleta i jo ens hem fet amics d’ençà de trobar-nos al Casal per anar a caminar plegats un parell de dies a la setmana. A estones, tot fent camí, matem les hores i trenquem els silencis malsoferts fent memòria de temps reculats, esmicolant gairebé amb els dits records entortolligats en algun racó de les golfes adossades al nostre caparró, bocins de memòria que no es fan pregar, com si estiguessin esperant, mireu què us dic, que algú vingués a treure’ls-hi la pols, doncs quan se’ls sacseja una mica no s’ho fan repetir dues vegades per desvetllar-se del tot.
Ahir per exemple, sense anar més lluny, me’n va descabdellar una de ben guapa, referida als seus avis: vet-aquí que foteren el camp d’Espanya quan aquell militarot putero d’en Primo de Rivera va arrambar el poder per la força, arrossegant tota la família com aquell qui diu a collibè – el pare d’en Martí Paleta era el més jove dels tres germans -, cap a Montevideo, aprofitant que hi tenien parents que feia temps els encoratjaven a emigrar com havien fet ells, assegurant-los que trobarien feina de seguida i ben pagada. Sobretot tenint en compte si eren uns paletes tan fins com es vantava l’avi, referint-se a la bona reputació que s’havien guanyat al gremi de Barcelona on es dedicàvem a enrajolar cases de petits burgesos que volien fer palesa la seva prosperitat a base d’encaironar, amb pretensions de nous rics, cuines i cambres de bany amb marbres i ceràmica de la cara. Ambdues especialitats eren considerades pels del gremi com a feines pròpies de paletes amb molts anys d’ofici a l’esquena i, per tant, se’ls rifarien.
De fet, el seu avi es veu que hi tenia els dits pelats d’enrajolar i els seus fills li seguien els passos i, segons com, fins i tot es podia dir que li passaven una mà per la cara. De manera que tenint aquestes referències es veu que sí, que a Montevideo van tenir-hi requesta i s’hi van guanyar tan bé la vida que no els hi hagués fet res de quedar-hi a viure definitivament entre gent tan encantadora que a tothom tractava de vós, bevent mate i afartant-se de vaca rostida, si no fos que quan ja hi portaven set anys ben bons haguessin coincidit vàries circumstàncies que varen fer-los canviar de plans. En primer lloc, que a Espanya al general-dictador l’havien arriat a puntades de peu del poder; però, sobretot, perquè tot d’una l’àvia es pansia d’enyorament d’una manera alarmant i malaltissa. Si hi afegim que cap dels tres fills va firar-se amb cap dona, qui sap si perquè només pensaven en treballar i poc en ballar, decidiren tornar a Barcelona tot just estrenada la república.
Varen fer-ho traginant tot l’aixovar en un parell de “mundus” – així s’anomenaven els baguls de l’equipatge quan es viatjava per mar -, sense descuidar-se d’un estoig de fusta on guardaven el vell rellotge de paret de la família, que ja havien traginat d’anada, que li havia deixat a l’avi el seu pare, el besavi d’en Martí Paleta, tots els descendents del qual, mascles i femelles, arrossegaven la fama de “tenir poders”. De fet, la casa pairal a Alcanar, era coneguda com “ca la bruixa”. Aquesta reputació li venia a la família d’en Marti Paleta d’ençà que una cosina del seu besavi fou l’única supervivent d’un terrible incendi a la fàbrica tèxtil on treballava de repassadora, tragèdia que li va deixar com a recordatori una marca per a tota la vida: mitja cara cremada pel foc i les mans i braços tan socarrimats que feia angunia de mirar-se-la. Enmig de la desgràcia, però, va tenir sort, ja que en començar a escampar-se arreu de la comarca la brama que una noia amb la cara cremada, imposant les seves mans també tocades pel foc, havia curat una nena desnonada pels metges del mal de sant Víctor, a casa del besavi d’en Martí Paleta sempre hi havia cua.
La llegenda es féu més llaminera quan va córrer la veu que aquest “do” passaria de pares a fills de la família que arreplegà, per l’amor de Déu, una noia que a més a més d’haver-se quedat orfe no serviria mai per res més de bo que ésser un escarràs degut a les seqüeles que li havien quedat del foc, la més important de totes fer més fàstic que no pas grat; és a dir, que els tiets que l’havien recollit per caritat cristiana foren dipositaris per sempre més d’uns exorcismes o conjurs secrets perquè els transferissin de pares a fills com a recompensa pel seu bon cor, sempre que els fessin servir només a canvi de “la voluntat” per auxiliar gent tocada i espantada pels mals esperits que havien fet o volien fer de les seves.
I en aquest sentit, esplaiant-se en els detalls de la llegenda, el meu amic em va assegurar que havia sentit dir al seu avi que en un forat dissimulat a la carcanada del vell rellotge de paret que presidia la cuina-menjador, s’hi guardava enrotllat com un tresor un tros de pergamí que contenia el fantàstic conjur en el qual basaven el seu do els “tocats pel foc”. Sempre segons el testimoni d’en Martí Paleta, aquest rellotge i el seu misteriós i preuat contingut havien pertanyut al capellà d’Alcanar, poble d’on era la noia de la cara cremada i on es trobava la fàbrica destruïda per les flames, el qual va considerar que el fet d’esdevenir l’única supervivent de semblant tragèdia era com una senyal de Déu, que per rescabalar la família que va tenir-ne misericòrdia els va atorgar el do de fer el bé en nom seu, raó per la qual va lliurar el rellotge i la relíquia que duia a la panxa en mans del besavi del meu amic.
Sigui com sigui, els poders del conjur dels “tocats pel foc”, com us anava dient s’heretava de pares a fills en la família dipositària del rellotge, amb l’única condició que mentre aquest marqués les hores les malalties passarien de llarg de la casa on el rellotge estigués de dispeses, i els que es cuidessin de donar-li corda puntualment moririen de vells, en un sospir. Qui sap si era per aquesta esotèrica penyora, que el rellotge se l’apreciaven tant a can Martí Paleta que cada vegada que canviaven de casa, inclús quan van embarcar cap a Montevideo, del rellotge i d’una reproducció de la marededéu de Montserrat no se’n descuidaren pas mai d'afegir-los a l'equipatge. El rellotge es penjava sempre del pany de paret de la sala on feien més vida, cada vegada que estrenaven una nova llar, després d’anivellar-lo perquè el pèndol no es parés tot sol per culpa d’estar desequilibrat, una operació que tenia tota la retirada a un ritual; tanmateix, la imatge de la mare-de-déu s’ho mirava tot plegat encaixonada des de la lleixa més alta de l’aparador, i sempre que en passava alguna de grossa, a la família o al món, nit i dia s’hi mantenia encesa una llàntia d’oli.
Aquell rellotge el devia construir un artesà a consciència, ja que pràcticament sense cuidar-se’n massa, seguia tocant les hores amb una formalitat, nervi i lleialtat sorprenents per la seva edat. En Martí Paleta m’ha assegurat que l’únic secret per mantenir-lo en marxa, respectant al peu de la lletra el llegat de la llunyana parenta amb “poders”, consistia en no deixar-lo aturar mai; de manera que l’avi mentre pogué, després són pare i ara ell mateix, cada dissabte se li donava corda procurant no tensar-la massa perquè no petés, ja que no creia pas trobar recanvis per a unes peces tan antigues.
D’altra banda, es veu que el rellotge no tenia cap altre valor material que el derivat de la seva antigor, puix que malgrat la consistència de la fusta de que estava fet i del mecanisme original, era de pares desconeguts, sense pedigrí. Però, és clar, per a la família cada any que passaven en la seva companyia creixia el valor sentimental i estic segur que per molts diners que li oferissin al meu amic mai se’l trauria de sobre, oimés després del que em va explicar i que és per on tenia d’haver començat a parlar-vos-en, si no fos que quan més gran em faig més marrada faig a l’hora d’explicar qualsevol cosa; sobretot si em poso nerviós perquè, com passa ara, em sembla que en tinc una de bona per contar.
Es veu que la primera vegada que l’avi d’en Martí Paleta va agafar una senyora calipàndria i tingué de fer llit perquè a penes s’aguantava dret – fou a les acaballes de la guerra, durant la qual aquell precepte dominical de donar corda al rellotge va anar com va anar -, fins que en empiocar el pobre home i no cuidar-se’n ningú tan assíduament com ho feia ell, el rellotge acabà fent el gori-gori. L’aturada de la vella andròmina va coincidir amb un decandiment de l’avi, tan brusc i persistent que inclús es va témer per la seva vida. De fet, el doctor Fina, un metge de capçalera de veritat, d’aquells que passaven visita a domicili les vegades que calgués, també ho degué veure pelut perquè hi tragué el cap per casa matí i tarda, sense amagar la seva preocupació fins al punt d’insinuar que, si volien, podien avisar el capellà.
En Martí Paleta m’ha confessat que a ell i sa germana els van deixar entrar a l’alcova de l’avi per acomiadar-se’n, amb la condició que no obrissin la boca; i el van trobar tan ensopit que no se’n pogueren estar de sortir de la cambra plorant desconsolats, mentre recorda com sa mare, en previsió del desenllaç que estava en capella els intentà explicar què estava passant, escollint amb pinces les paraules per amollar-les a unes oïdes tan delicades com les de la canalla: -“al rellotge de l’avi, fillets, se li està parant la corda”. En sentir el que deia sa mare, es veu que la germana d’en Martí Paleta, que encara no havia fet la primera comunió, és a dir, que tenia entre set i vuit anys, se li devien remoure aquelles llegendes que li havien explicat de més petita, ja que va sorprendre tothom amb un esgarip: - Correm a donar corda al rellotge del menjador, que sinó l’avi es morirà.
Son pare, en escoltar el que la bordegassa acaba de dir, com si se li hagués encès una bombeta al cervell, sense pensar-s’ho dues vegades va afanyar-se a agafar la clau de donar corda al rellotge, endreçada al calaix del mig de l’aparador, i comença a burxar dintre la panxa de la vella relíquia que feia un parell llarg de setmanes que ningú acaronava, des que l’avi va començar a fer llit. Quan el pèndol recobrà el ritme de la vida del temps i el tic-tac musculós del rellotge fou oïble des de l’alcova, el malalt com si se li hagués encomanat la seva energia es va reviscolar i, talment com si fos un miracle, aquell vespre es va llevar per sopar a taula, traient tota la gana endarrerida, com si mai hagués estat a punt de traspassar el camí de les tres pedretes. I feu una bona campanya, ja que va morir l’any que en Martí Paleta es va casar, afigureu-vos! Tal com m’ho ha explicat el meu amic jo us ho acabo de vendre, perquè en féu el cas que us sembli. Ara bé, des d’aquella feta, a casa d’en Martí Paleta ningú se’n va descuidar mai més, rai, de donar corda a la vella andròmina. I és que de bruixes potser sí que no n’hi ha, però de tant en tant passen coses que no tenen explicació senzilla, com aquesta llegenda dels “poders dels tocats pels foc”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada