QUI NO TÉ VIDA INTERIOR ESTÀ MÉS MORT QUE ELS MORTS DEL CEMENTIRI.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 30 de novembre 2017)

QUI NO TÉ VIDA INTERIOR ESTÀ MÉS MORT QUE ELS MORTS DEL CEMENTIRI.- No teniu la sensació que massa gent sembla estar renyida amb ella mateixa? Que quan es queda sola tot li pica i se sent incòmoda es posi com es posi? Tinc por que ens trobem a les beceroles del que pot ser un gran problema social els propers anys, si aquests símptomes d’inestabilitat emocional amb un mateix s’estenen. I el que em desvetlla de veritat és que aquesta mena de virus no ataca un segment de la població determinat, sinó que les persones de totes les edats, sexes i ètnies hi estan igual d’exposades. L’únic comú denominador entre els que pateixen d’aquesta malaltia és que pertanyen a societats que foren opulentes i avui van de capa caiguda; constatació que em porta a arriscar una primera hipòtesi de treball: els que no els hi ha faltat mai de res curiosament no troben temps per fer-se amics d’ells mateixos, per coneixes millor, per muntar-se una vida interior on aixoplugar-se en cas de sentir-se sols o indefensos. Enfrontar-se a la soledat sense disposar d’una vida interior pròpia, és tan terrible que juraria que es troba en el desencadenant d’un percentatge considerable de suïcidis, consumats o fallits. En canvi, les persones acostumades a passar privacions de tota mena han après, si us plau per força, a parlar-se i fer-se amigues del que tots porten dintre, el l'anomenen ànima o consciència. No entendre’s amb un mateix, no tenir un lloc on retrobar la tranquil•litat d’esperit quan totes van mal dades, porta a la desesperació i al que és pitjor: a reaccionar davant la vida a rampellades.

Tenir vida interior no és sinònim d’introversió, ni de portar una mena de vida contemplativa; qui sap si la definició que més s’hi acostaria seria dir que es tracta d’un estat d’ànim que permet no avorrir-se estant sol, que no es necessita més companyia que la d’un mateix per sentir-se viu. Quan no es pot passar sense una colla fent gresca al costat, sense estar penjat del mòbil per connectar-se virtualment, qualsevol d’aquestes dependències o d’altres de semblants no són més que excuses per a no pensar, i això vol dir que algun mecanisme imprescindible per a la supervivència xerrica. Una persona eixorca de vida interior sempre dependrà de la crossa d’un altre per tirar endavant, en contes de sortir-li de dintre seu la voluntat de reacció i de superació. L’autoestima, precisament, neix de tenir bon rotllo amb un mateix. I com establir-lo, aquest bon rotllo, no s’aprèn a les escoles ni a les esglésies, ni tampoc es tracta d’una vacuna que es pugui comprar a la farmàcia amb o sense recepta de la seguretat social. La vida interior s’ha d’anar conreant dia a dia, pessic a pessic, trompada a trompada, desengany darrere desengany...