ELS VOLTORS, EN QUAN OLOREN ELECCIONS TREUEN L’ESPANTALL DE LES PENSIONS.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 21 novembre 2017)

ELS VOLTORS, EN QUAN OLOREN ELECCIONS TREUEN L’ESPANTALL DE LES PENSIONS.- Aquest llenguerut d’en Garcia-Albiol, seguint el mal exemple de la seva predecessora en el càrrec, l’ensarronadora Alícia, ja ha avisat els jubilats que si el 21-D guanyen els independentistes, les pensions a prendre pel cul. I que si els jubilats volen no passar-les putes, ja cal que s’encomanin a sant Rajoy, que és l’únic que mentre mani no permetrà que ningú els violi el dret a una pensió de misèria, congelada al 0,25% per més escarni. Perdoneu que m’hagi expressat barroerament, però és que dirigint-me al fatxenda de Badalona m’ha semblat adient utilitzar un llenguatge amb el qual estigui familiaritzat. Ara bé, si es pensa que removent l’espantall de les pensions tota la gent gran s’afanyarà a omplir de vots favorables al PP les urnes, ara hi fan el mànec!: els jubilats no som imbècils i ja n’estem cansats de tantes amenaces i ultimàtums vexatoris. No fa ni un any que els que no tenim memòria de peix recordem com els polítics – tant populars, socialistes i més d’un convergent -, insinuaven amb boqueta de guilla que la culpa que els nú-meros de l’Estat no sortissin era dels ciutadans de la tercera edat que se’n feien un fart d’anar al metge i de malgastar potingues per viure fins als cent anys, encara que fos a empentes i rodolons. Fins i tot una consellera de Sanitat, amb la seva gràcia andalusa, va ser tan bocamolla d’expressar en veu alta allò que molts de la seva corda pensaven: “és just que als malalts crònics se’ls hagi de mantenir tota la vida tractaments caríssims?"

La crisi de l’envelliment recau en les pensions i la despesa sanitària, perquè llevat d’unes quantes i comptades excepcions els polítics no sabem com fer-s’ho per trobar recursos per a no escantonar aquesta delicada i fràgil parcel•la de l’Estat del benestar. Ja fa mesos que un comitè d’experts, a sou dels partits que han tallat el bacallà tradicionalment en aquest país, va aconsellar als seus contractants que tururut viola a la revalorització de les pensions prenent com a referència l’IPC, i que calia receptar al sistema un barem regulador en funció de les possibilitats econòmiques reals en cada moment, la qual cosa voldria dir que els futurs governs, fossin del color que fossin, abans de renunciar a les seves rectories tindrien les mans lliures per retallar per on els hi rotés les pensions públiques, carregant-se drets i compromisos, sobretot els vigents entre l’Estat i els titulars de pensions contributives. Els canvis en el sistema són necessaris, esclar, però enlloc de gratar-se la panxa veient-les venir, ja fa anys que els polítics si fossin homes d’Estat haurien d’haver començat les reformes, com en els països més previsors, per assegurar les pensions del futur en base a capitalitzar individualment els recursos necessaris per a les futures pensions, mentre es feien mans i mànigues per mantenir les actuals, retallant tota la despesa improductiva que xupa de la mamella fiscal de l’Estat, perquè els jubilats que han cotitzat tota la seva vida laboral no perdin el poder adquisitiu que se’ls hi havia promès. Aquest missatge seria l’únic que faria guanyar vots al partit que ho proposés de veritat, però dels exabruptes de gent com l’Albiol i companyia, no en poden esperar res més sinó que els pensionistes acabem emprenyant-nos del tot i prenguem consciència de la nostra força electoral, si anem per feina i engeguem a la merda als polítics professionals que ens han pres el pèl des de fa anys.