ALLÀ ON NO HI HA MIDA, ELLA MATEIXA S’HI POSA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Divendres 3 de Novembre de 2017)

ALLÀ ON NO HI HA MIDA, ELLA MATEIXA S’HI POSA.- La qüestió no és que més de mig govern legítim de Catalunya es pugui passar unes quantes nits a la cangrí, sinó que més de mitja Espanya i bastants catalans residents a Catalunya – recordeu allò de que qui viu hi treballa...? -, ho festegin i potser brindin amb cava, inclús. Perquè, desenganyem-nos-en, aquesta no és una bona notícia i enlloc d’alegrar-los els hauria de fer plorar, si no tinguessin el cor ple de ressentiment i, sobretot, de revenja. La vida és massa curta per amargar-nos-la amb punyeteries i bestieses com aquesta. Que un criminal, un violador, un terrorista o un antistema violent acabin a la presó em sembla que no queda cap altra alternativa; fins i tot seria perfecte si les presons servissin per rehabilitar i no pas per empitjorar la conducta i el capteniment de l’engarjolat, com passa massa sovint. Però de gent tancada a la presó, quanta menys millor! Inclús els corruptes i els lladres, si de mi depengués, no s’hi passarien a l’ombra ni un dia: això sí, els hi faria tornar tot el que haguessin robat amb interessos i compensacions civils incloses, i els faria passar una bona temporada, proporcional a la seva dolenteria perquè se’n recordessin, dedicats a serveis socials verificables, sota control d’una comissió de ciutadans perjudicats, enlloc de deixar-los fotre-se’n del mort i de qui el vetlla com en Roldan, l'Urdangarin, en Conde, en Rato i un llarg etcètera de cràpules. Aquest sí que seria un bon escarment social, tan per ells com pels que tinguessin la temptació d’imitar-los.

Però el que no puc entendre és que ningú vagi a la presó per defensar idees, inclús ni per haver-se escarrassat per portar-les a la pràctica, sempre que no hagin estafat, estomacat, o vexat ningú per aconseguir el seu propòsit. En opinió de l’establishment i de la gent d’un “determinat ordre” jo dec estar equivocat i més d’un, qui sap, si també estaria disposat a engarjolar-me pel que acabo d’escriure. Tanmateix, però, és com penso i com actuaria si jo manés. Ara bé, tornant a la qüestió dels polítics catalans tancats a la presó per haver intentat pacíficament fer realitat les seves idees polítiques, repeteixo “polítiques”, em sembla no només una befa a la Justícia i a Democràcia, ambdues amb majúscules, sinó un colossal patafi de l’Estat de dret, molt més havent-hi un conflicte pel mig, perquè aquesta mesura cautelar no fa altra cosa que afegir llenya al foc. I aquest país no necessita flamarades, sinó que passi una mica o molt d’aire fresc. Això fins i tot un viatjant de gra cuit com el president Rajoy ho hauria de saber. Els “delictes polítics”, si és que algun “delicte” pot considerar-se “polític”, no s’han de purgar a les presons sinó passant per la pedra de les urnes. El càstig per a un polític és que, per culpa dels seus actes polítics perdi la confiança del ciutadà que l’havia votat. És clar, sempre que ens vulguem regir per la democràcia i, per tant, acceptem que el poble és el dipositari del poder i els ciutadans són els que marquen el ritme de les institucions i de les legislatures. Els que no em comprin els arguments que acabo d’exposar, ja sé què em diran: que la justícia i no la política és que hi ha posat el govern català a la presó. M'ho podria creure, si entre els Jutges i el Polítics hi hagués un mur de ciment armat robust, totalment impermeable i inviolable; però això no va d’aquesta manera i, pràcticament, uns hi altres van al llit plegats. Per tant, la pena de presó en aquest cas concret del que parlem, me la prenc com una arbitrarietat més propera a la revenja que no pas a la justícia. Reitero: per principis, privar de la llibertat a quantes menys persones millor, i només si no queda cap altre remei. És la meva opinió, esclar, però espero que me la respectin, almenys mentre la llibertat d’expressió no la tanquin també al quarto de les rates. En qualsevol cas, si m’engarjolessin compto que em vindreu a veure; de tabac no cal que me’n porteu, que ho vaig deixar fa temps. Però no patiu pas, que no passarà pas, perquè on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa. Ho deia el meu avi, que era de pagès.