Follow by Email

dimarts, 7 de novembre de 2017

AMOR AMB AMOR ES PAGA, PERÒ DE VEGADES...

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 7 de novembre de 2017)

AMOR AMB AMOR ES PAGA, PERÒ DE VEGADES....- A Xina, el govern fa un parell d’anys va treure un decret obligant que els fills anessin a veure els seus pares de tant en tant i procuressin que no els faltes el mínim per viure; vaja que se’n cuidessin una mica. No cal dir que ningú tria els seus pares, per aquesta raó en Freud va parir aquella provocació del “parricidi psicològic”, afegint-la al seu repertori de diagnòstics varis sobre les relacions entre pares i fills i viceversa. No sé pas com reaccionaria avui aquell home davant el panorama de desintegració de la família com a institució, per culpa de la qual la relació entre pares i fills se n’ha ressentit i molt! En època de vaques grasses, quan tothom es guanyava la vida passablement i les oportunitats de fer-te mig ric semblaven infinites i estaven a l’abast del més mediocre, sempre que no tingués un os a l’esquena, uns polítics emborratxats per l’èxit inesperat de les bombolles econòmiques que anaven inflant amb fum, van patentar uns models d’Estat del Benestar amb el que, entre d'altres fantasies bonistes, pretenien garantir a la gent gran una bona vellesa. Llavors, la majoria dels fills que encara no s’havien desentès de les seves obligacions envers els pares, respiraren distesos i refiats que el futur dels seus pares no podia estar en millors mans que en les d'un Estat tan previsor. Però quan tota aquesta bombolla de món feliç i utòpic es va desinflar, molts de pares que volien ser independents esdevingueren vulnerables, necessitats i dependents altre cop dels seus fills. Tanmateix, i en sentit invers, molts de fills que havien volat del niu familiar per viure sense lligams la “seva vida”, hagueren de tornar a casa dels pares amb la cua entre cames. I els pares – vés quin remei! – els hi feren un racó, els hi posaren un plat a taula i en més d’un cas han reviscolaren per necessitat la “paga setmanal”. I és que com diu la dita: un pare pot cuidar-se de mitja dotzena de fills, malgrat mitja dotzena de fills són incapaços d'atendre un pare.


Al contrari, quants més fills hi ha pel mig encara pitjor, perquè amb tota la bona intenció del món potser, l’un per l’altre la casa no l’escombra ningú. Però a Xina, que la reproducció va estar limitada per Mao a un fill per parella, sembla que l’empatia entre pares i fills pinten bastos i que els fills solen mirar cap a una altra banda tractant-se dels pares, de manera que els successors del “gran timoner” s'han vist obligats a legislar una severa norma per recordar als xinesos les seves obligacions filials. Però quan s’ha de recórrer al bastó per imposar l’estimació, maldita la gràcia; vol dir que la societat on aquest disbarat passa, va a la deriva cap a la fallida i al col·lapse. Potser si vàrem sentir rumors sobre aquesta legislació, com que era a l’altra banda de món no va passar de l’anècdota, sense adonar-nos que a tot arreu n’hi ha per donar i per vendre i que quan veus que el veí s'afaita la barba... A casa nostra, sense anar més lluny, no fa pas tant que es va regular com a delicte que un fill es desentengués dels pares. No consta, no obstant aquesta llei, que cap pare hagi denunciat cap fill per incompliment del deure d'alimentar-lo, però cada vegada augmenten les crides a conscienciar-se del problema de maltractament físic i psicològic a la gent gran, qui sap si curant-se en salut. A Xina creien que promulgant la llei havien resolt un problema social greu, però l’experiència ha fet palès que anaven ben errats de comptes: l’amor es pot arribar a comprar, però mai es pot imposar per força, ni que sigui amb una llei la mar de democràtica. Entre d’altres raons perquè els pares, que si saben estimar sense demanar res a compte, mai denunciaran un fill per bord. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada