ES POT SER INDEPENDENTISTA, PERÒ NO TREBALLAR PER A LA INDEPENDÈNCIA?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 1 desembre 2017)

ES POT SER INDEPENDENTISTA, PERÒ NO TREBALLAR PER A LA INDEPENDÈNCIA?.- Vet-aquí, en poques paraules, el concepte de democràcia que tenen els unionistes, constitucionalistes o com vulgueu etiquetar als no sobiranistes. D’això se’n diu creure amb la quadratura del cercle o, com diuen a pagès, tocar a morts. Per tant una “normalitat política” basada en una doctrina tan il•lusa no pot arribar gaire lluny, francament. Si com he escrit vàries vegades, al timó de la nau espanyola no hi tinguéssim un viatjant de gra cuit sinó un estadista, es tocaria més de peus a terra i les regles de joc entre Catalunya i Espanya es podrien establir sobre bases molt més sòlides i enraonades que les actuals: “sigueu tan independentistes com vulgueu – diria un vertader home d’Estat -, i treballeu pacífica i democràticament per aconseguir els vostres objectius, però sapigueu que jo faré tot el que podré per convèncer la vostra parròquia que sense necessitat de partir peres podem conviure tots sota un mateix sostre”. Així es com entomaria un estadista la situació, però dels polítics de poca volada que patim no en podem esperar gaire res més que revenxinades, prohibicions i repressions. Aquesta fórmula agafada amb pinces que s’han empescat entre govern i fiscalia per permetre que surtin en llibertat, amb càrrecs i fiança al canto, els polítics engarjolats per declarar la independència, es fer-se trampes al solitari, pa per avui i gana per demà. ¿A qui se li acut que un independentista que es presenti a les eleccions amb un programa sobiranista, si guanya renunciï a aplicar-lo? Per aquesta raó, l’endemà del 21-D, acabi com acabi, l’olla catalana no haurà perdut pressió sinó tot el contrari: si guanya els sobiranisme, malament perquè no hi ha cap garantia per part dels que manotegen la maquinaria de l’Estat que n’acceptaran els resultats democràticament i, per tant, estarem a règim del 155 una llarga temporada; i si el sobiranisme perd, pitjor, perquè els contraris no deixaran res per verd a l’hora de fer tabla rasa de les "peculiaritats" catalanes.

Com m’heu sentit repetir a bastament des del 9-N, el sobiranisme només se’n pot sortir ben parat d’aquest enfrontament amb l’Estat si té darrera seu una base social ample i indiscutible. Després d’aquella experiència de la consulta popular, en un primer moment el full de ruta que es va dissenyar apuntava cap a engruixir aquella base minoritària per poc, per guanyar legitimitat interior i exterior en un referèndum de veritat; però aquella bona estratègia se’n va anar en orris quan la clau del procés va anar a parar en mans dels que estratègies i mètodes se’ls passaven per l’engonal, i enlloc d’anar pas a pas seguint un programa sostenible varen imposar la directa i les presses, fent caure els moderats en la trampa de lligar-se peus i mans comprometent-se a terminis delirants i unilaterals. Sense tenir assegurada la base social imprescindible perquè ens prenguessin en serio els de fora, es va tirar pel dret i l’esterrecada ha sigut la que tots sabem i patim. ¿Europa hagués fet el ronsa i mirat cap una altra banda si darrera del sobiranisme hi hagués hagut una població majoritària? En dubto. Per aquesta raó, insisteixo que l’única manera que té el sobiranisme de girar la truita el 21-D és guanyar de carrer, no per una dècima de diferència. Si fet el recompte, el sobiranisme pot dir “aquests són els meus poders!”, sense pal•liatius i se sap administrar amb seny la victòria, utilitzant-la com a palanca per fer moure l’immobilisme centralista, potser sí que llavors Espanya i Catalunya estaran en condicions de negociar la manera civilitzada i democràtica de sortir de l’atzucac. De manera que si jo fos un estratega sobiranista diria que en aquests 20 dies que falten s’hauria de mobilitzar tota la tropa disponible en convèncer els ciutadans indecisos, espantats, decebuts o escèptics que el desllorigador del sobiranisme no passa per quanta gent es mobilitza al carrer en un moment donat, sinó per quants de vots s’obtinguin a les urnes. L’argument de tenir al darrere una majoria social indiscutible, sí que l’entenen els europeus bocafins. I si no féu la prova.