Follow by Email

dijous, 16 de novembre de 2017

EL TIET ORIOL M’HA ESCRIT UNA CARTA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 16 novembre 2017)

EL TIET ORIOL M’HA ESCRIT UNA CARTA.- Bé, no a mi personalment perquè no sóc militant d’ERC, però com que més d’una vegada els havia votat n’acuso rebut, per la part que em toca. La carta és molt llarga, però en resum ve a dir que en la gestió del fallit procés cap a la independència es van cometre alguns errors, el principal dels quals la ingenuïtat. Jo no voldria escantonar-li el plat bonic al tiet, però penso, i ho he de dir, que com han petat les coses hi té bastant més de culpa que fer el passerell, no haver sabut mossegar-se la llengua abans d’explicar sopars de duro a tort i a dret. En una època que hi havien deu mil orelles, pagades amb els fons de rèptils d'Interior, parades a totes les cantonades i cenacles polítics de Catalunya, amatents a xafardejar de què es parlava, què es conspirava, què es preparava; i que a Madrid, sense fer polseguera ni gota de fressa, es temptejaven personatges molt influents de la societat civil catalana no sobiranista per saber el grau de suport o comprensió envers el sobiranisme entre els lobbys que representaven aquestes patums, i sobretot quina era la línia vermella que no estaven disposats a creuar en l’aventura cap a un estat propi, sense dir prou! En totes aquestes maniobres endegades per entorpir, neutralitzar o directament sabotejar la política catalana, els madrilenys que són gats vells en l’art de tirar la pedra i amagar la mà, dissimulaven les pròpies cagades polítiques i no permetien que ningú des de les seves files desafinés sortint-se del guió marcat per en Rajoy. En canvi, els catalans semblava que ens havien vist alguna cosa i perdut la noció de la discreció, no podent-nos estar amb la boca closa gaire estona. Ens delíem massa per presumir del que fèiem, per esbombar què teníem entre mans o per explicar què pensàvem fer el dia després. Total, que amb tant bocamoll escampat, no calia pas que més espietes desembarquessin a Barcelona per enxampar indiscrecions, ja que una colla de carallots xerraires cantaven la palinòdia en quan els hi posaven una carxofa arran del nas.

I si només fos això rai! La incontinència verbal d’alguns destacats capatassos de l’operació “estat propi” confonien els manobres que els hi feien costat en tantes bones obres, amb declaracions contradictòries i àdhuc sorprenents. Mentre a Madrid quan es tractava de menjar-nos la moral no es desviaven de la partitura ni un pam i no feien ni un gall, aquí cadascú treia a passejar el reiet que portava al cos, posant-se de peus a la galleda amb una frivolitat que distreia la parròquia dels fidels de pedra picada i deixava perplexos els indecisos companys de viatge. Inclús el president Mas va veure’s obligat a reptar a mossegar-se la llengua i a no pensar tant en veu alta. Encara membres del govern, per exemple, no havien llegit la lletra menuda del decret de transitorietat, que ja en circulaven versions a la xarxa i a la redacció de més d’un diari digital a la llera del Manzanares. És de suposar que la filtració no la va fer l’esperit sant, sinó alguna gola profunda des de dintre. I és que era tanta l’eufòria en determinats cercles emperpalats d'independentisme que no els venia d’aquí fanfarronejar del què faríem i deixaríem de fer. El cas Santi Vidal va ser només una anècdota, que se li va fer pagar perquè era qui era, però de bocamolls n'anàvem servits. I el que digui que no en coneixia cap, que tiri la primera pedra. De manera tiet. que em sembla molt bé el que diu, però crec que a la carta hi ha excés de retòrica i poca concreció dels errors posant el dit a la nafra i, sobretot, manca ferm propòsit d’esmena.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada