FENT AUTOCRÍTICA JA ESTÀ TOT DIT?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dimarts 14 de novembre de 2017)

FENT AUTOCRÍTICA JA ESTÀ TOT DIT?.- Està molt bé que alguns dels capitans del procés comencin a fer autocrítica i reconeguin, com ahir va fer un portaveu oficial d’ERC, que per engegar la república l’endemà de la seva proclamació si fa o no fa el més calent estava a l’aigüera. La darrera consellera incorporada al govern per apuntalar el procés, Clara Ponsatí, ho podia dir més fort però no més clar: “el govern no estava prou preparat per aplicar la proclamació de la república catalana el 27 d’octubre, ni per donar continuïtat política de manera sòlida al que va votar el poble de Catalunya l’1-0”. Els d’ERC han afegit (matisant) que el govern català no s’esperava una repressió tan brutal per part del govern espanyol. Estic d’acord que el govern espanyol ha utilitzat tot el poder i les garrotes de l’Estat per reprimir-nos els fogots als catalans; però, no era d’esperar? Que ens mamàvem el dit? Que potser pensàvem que ens donarien peixet? Clar que no! Doncs ara, a què venen aquestes excuses de mal pagador?

Suposo que se’m nota que estic emprenyat i que em sento decebut, però penso que m’ho puc permetre, ja que fa dies no m’amagava de dir que tenia la sensació que se’ns demanaven massa actes de fe i crèdits de confiança, sense tenir proves fefaents de que no es marejava la perdiu. Tanmateix, s’engegaven els gossos a persones properes al sobiranisme per culpa d’opinions aparentment assenyades, que discrepaven del mètode, dels tempos i de l’estratègia emprada; sobretot en veure com el full de ruta dissenyat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional anava quedant desdibuixat per presses i ultimàtums histèrics que no ajudaven gens a complir un dels primers objectius polítics post 9-N: ampliar la base social de recolzament a la independència, per superar amb escreix el 50% de l’electorat en un referèndum i carregar-nos de raó. Potser recordareu aquella meva reflexió titulada “El meu SI crític”, en que a finals de setembre em queixava perquè veia el procés anar de mal borràs. En resposta, si repasséssim hemereoteques ens cansaríem de trobar declaracions rotundes de significats capitans en el sentit que estiguéssim tranquils, que tot estava lligat i ben lligat, previst i resolt.

I quan els avis gosàvem manifestar la nostra angoixa per les pensions, els propagandistes voluntaris que anaven de Casal en Casal per tranquil•litzar-nos, repetien que no calia patir perquè estaven garantides. I cada vegada que algú preguntava per les estructures d’Estat, se’ns contestava traient pit. Però a l’hora de la veritat, a l’hora del xoc de trens pel qual ens preparaven des de feia mesos, resulta que tot plegat va fer un pet com un gla i no es va ésser ni capaç de treure la bandera espanyola del Palau de la Generalitat; un dels passos més simbòlics, independent-ment de la seva eficàcia pràctica. I no parlem de la mandra per publicar el text de la Declaració d’Independència al BOG. O és que era una declaració simbòlica? Malgrat totes aquestes incerteses, jo no deixaré pas d'abandonar el camp del sobiranisme, com segurament faran molts igualment decebuts com jo. Però quants altres no sentiran trontollar la seva fe a cegues, en vistes de tantes autocrítiques vergonyants? Quan es parlava de xoc de trens, només es tractava de retòrica? Queden molts interrogants oberts que abans de donar el tret de sortida de la campanya electoral s’haurien d’aclarir amb total transparència, perquè amb tanta confusió no es fa cap bé al que quedi de procés, i es dóna la perillosa sensació que si alguna paret de l’edifici s’aguanta dempeus és per la memòria dels engarjolats, dels querellats i per les imatges dels apallissaments del dia 1-0. A la meva manera de veure, doncs, nomes recuperarem l’autoestima si el 21-D l’independentisme fa tan bon paper que ens permeti tornar a començar un procés menys esbojarrat, tocant de peus a terra, com tants homes carregats de raó que es feren callar avergonyits, advertien.