UN MODEST CANT A LA VIDA.-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous, 2 de Novembre de 2017)

UN MODEST CANT A LA VIDA.- No puc entendre que hagi qui redueixi el sentit de la vida a sobreviure, a no tenir cap més ambició que passar-ho com es pugui, sense massa exigències. Encara menys els hi compro el seu discurs als que troben normal que la vida sigui un mar de llàgrimes, un sinònim de patiments i de plors. En canvi, faria costat de bon grat i plenament convençut a Sèneca, quan diu que les autèntiques lliçons no s’aprenen a l’escola o de la boca dels pares, sinó fotent-se de lloros rodolant per la vida. A l’Eclesiastés hi podeu trobar una frase lapidaria, potser pel meu gust massa fatalista: “sota el sol tot té el seu temps i la seva hora. Hi ha temps per néixer i temps per morir, temps per sembrar i temps per recollir, temps per ferir i temps per curar, temps per construir i temps per destruir, temps per estimar i temps per odiar o fer-se avorrir...” Jo, que confesso ésser un apassionat de la vida com a concepte filosòfic, i que voldria consumir-ne la ració que em pertoca fins a les escorrialles, a vegades també tinc dubtes i febleses, però me'ls trec del cap convencent-me que vida només té sentit si procurem que cap de les persones que coneixem o amb qui ens relacionem sovint, no ens sàpiga greu que despuntin més que no pas nosaltres, que siguin més simpàtiques o, fins i tot, que ens passin la mà per la cara en prosperitat i bellesa, sense que suri per cap costat ni una gota de ressentiment ni d’enveja. La vida no té sentit amb el coragre de qui no sap adaptar se amb un somrís sincer als llavis, a la dosi de felicitat que li pertoca pel què té. La felicitat no és qüestió de tenir més o menys bens, sinó de saber-ne treure profit del que es tingui.

En Martí Pol, a Llibres del Mall, va descriure perfectament, pel meu gust, el sentit de la vida: “estic segur que moriré un capvespre / hivern enllà, davant mateix de casa / i no d’una mort ostentosa i terrible / ans d’una mort quotidiana i tendra / una mena de mort subsidiària / de pòtol o de gos de casa rica. / No cauré fulminat, m’aclofaré / tan lentament i dignament com pugui / per preservar tant el cos com la roba / del fang que hi ha al carrer i de la mullena. / Estic segur de no decebre els qui / en vida m’atorgaran confiança / i sé que esperen que la meva mort / sigui tan presentable com la vida.”

Potser, en definitiva, perquè la vida tingui un sentit positiu s’ha de passar per aquest món sense trencar res i, si fos possible, deixar-lo una mica més endreçat de com hom l'hagi trobat. Admeto que de la vida i del seu sentit en podríem parlar des d'infinits i diversos punts de vista, però ja us asseguro que si només ens limitéssim a aconseguir aquest objectiu tan senzill, la vostra vida tindria sentit de veritat. Perquè el món vagi millor, sigui més sostenible, amable i encantador, no fan falta herois ni sants, ni verges ni màrtirs, sinó persones que simplement visquin i deixin viure, que no pontifiquin gens des de cap trona, i que sàpiguen ser feliços – no fer veure que en són -, amb poca cosa. Us sembla bé?