NO US SEMBLA QUE LA CANALLA ES FA GRAN MASSA DE PRESSA?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 22 novembre 2017)

NO US SEMBLA QUE LA CANALLA ES FA GRAN MASSA DE PRESSA?.- Jo sóc d’aquella quinta en que la mainada no comptàvem per gaire res, fins que no havíem fet la primera comunió. Si no el mateix dia, la setmana a sobre la mare ens posava pantalons llargs o, com a mínim, aquells bombatxos que perllongaven la infantesa uns mesos més; havíem deixat de ser nens, però encara no érem homes del tot. I amb les nenes suposo que passava quelcom de semblant. Avui, la primera comunió ja no sol servir de referència perquè la majoria de famílies en passen olímpicament de combregades, i no pas per malicia sinó simplement perquè pares i fills han pujat d’una altra manera i una gran majoria ni tan sols estan batejats, però sobretot perquè conviure amb d’altres cultures comporta una confusió existencial que relativitza costums i creences. Abans la canalla allargava tant com podia la fantasia dels Reis d'Orient i fèiem el posat de sòmines dissimulant que feia qui sap des de quant que sabíem la veritat de tot plegat, però anàvem a clapar la vigília sense descuidar-nos de deixar al balcó o a l’eixida un plat amb menjar per als patges i un cossi amb aigua per als camells. I quan els pares es cansaven de tanta comèdia fèiem veure que ens venia de nou la veritat i encara deixàvem caure alguna llagrimeta que ens servia per rescabalar alguna joguina com a compensació. Avui, en canvi, entre Reis, pare Nadal, tió i amic invisible mantenim la ingenuïtat d’ésser criatures fins que som ganàpies, i les nostres criatures molt abans de l’edat en que nosaltres sortíem de l'ou, ja ensenyen els avis a jugar a tot drap amb la tauleta o a configurar el mòbil. La canalla s’ha fet gran massa de pressa sense cap dubte i la innocència, malgrat no s’ha fet malbé sempre, ja no és tan tendra com en aquella època en que ens fèiem grans més a poc a poc i érem feliços amb poca cosa.

Però nosaltres encara no ens podem queixar, ja que n’hi ha de pitjors. Només cal repassar les imatges de les riuades de refugiats a vessar de canalla a la que se li ha estafat la infantesa i han encetat l’adolescència, passant de la il•lusió a l’odi. Vaig tenir ocasió de compartir una estona la sala d’espera d’urgències d’un hospital amb un nano d’un centre d’acollida que encara no tenia quinze anys, mamat i drogat, acompanyat d’un tutor amb qui s’entenia amb signes i amb dos guardes de seguretat a l’aguait del que feia. Era un nen agressiu, espantat i desconfiat com una bestiola engabiada, un nen que s’havia tornat home sense pair-ho, disposat a defensar la vida. D’aquests nanos ens en descarreguen cada dia a Barcelona a cabassos, i els centres d’acollida ja no saben com atendre’ls perquè ni tenen recursos ni personal especialitzat. El destí d’aquesta canalla serà els barris marginals de l’àrea metropolitana, entre delinqüència, tots els vicis i covant els pitjors sentiments antisistema. Aquesta canalla no ens pertany, però n’hem esdevinguts involuntaris responsables perquè la ressaca de la misèria i de la guerra en els seus països d’origen ens els ha encolomat si us plau per força, i nosaltres per molta bona voluntat que uns quants estiguin disposats a posar-hi per acotxar-los en pau, no podrem retornar-los la felicitat ni la infància, definitivament perdudes i oblidades. Alguns, fins i tot han tastat les armes i en alguns casos, tenen les seves mans de criatura tacades de sang i els ulls carregats d’horror per les matances, violacions i tortures de que han estat testimonis. La nostra canalla es fa gran massa de pressa, potser sí; però ¿què en farem d’aquesta altra canalla sobrevinguda, que ja comença a ser una amenaça per a una societat que no està preparada per retornar-li ni la innocència ni la il•lusió que la nostra pròpia canalla ha començat a perdre?