LA QÜESTIÓ NO ÉS SI DÉU EXISTEIX O NO, SINÓ SI ES PREN LA MOLESTIA D’ESCOLTAR-NOS-

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (Dijous 9 de novembre de 2017)

LA QÜESTIÓ NO ÉS SI DÉU EXISTEIX O NO, SINÓ SI ES PREN LA MOLESTIA D’ESCOLTAR-NOS- La reflexió d’ahir acabava amb un “... que sigui el que Déu vulgui”, i vés per on m’abelleix començar de la mateixa manera, parlant de Déu. Quan ens referim a Déu en una conversa, sempre hi ha algun aprenent de pensador que s’apunta al carro del debat, encetant-lo amb una sospita preventiva, no perquè estigui convençut que a Déu se l’ha de posar en quarantena, sinó degut a que cada vegada més un agnosticisme agafat amb pinces sembla que ha fet forrolla entre la intel•lectualitat dels mira’m i no em toquis. I a qui no s’atreveix a fer un estirabot sobre religió de tant en tant, no li deixen bufar cullera en el gremi del progressisme i queda estigmatitzat de per vida com un carca del carai. El problema, però, rau en que no es pot tancar els creients de bona fe al quarto de les rates, ni es pot negar que hi ha molta gent que perquè necessita creure en un Déu, regateja a la ciència, a l’atzar o a la simple evolució genètica la capacitat de reemplaçar-lo. Tanmateix, no es pot oblidar el que deia Burgess: "tant si Déu existeix com si no, la realitat és que se’l troba molt a faltar". Però a mi, el que realment em preocupa, francament, és si Déu m’escolta quan li parlo.

Em pregunto si no s’ha convertit en una pura rutina afegir “gràcies a Déu” quan les coses surten bé, i renegar d’ell cada vegada que ensopeguem. ¿Déu, realment influeix d’una manera determinant i directa en com ens van les coses a la vida? És evident que hi ha opinions per a tos els gustos, però a la meva manera de veure resultaria un escarni o un sarcasme que ens haguéssim de refiar de Déu per fer-nos treure la rifa, trobar feina o perquè el nostre equip favorit guanyi el partit del diumenge vinent. Però si Déu existeix, ens veu i ens escolta, ¿de veritat no pot fer res per aconseguir que aquest món de mones sigui sostenible, suportable i un poc més humà? A un personatge de la seva novel•la “La Pesta”, Albert Camus li feia dir: "no puc creure en un Déu que permet que morint criatures". Som molts els que complauria i alleujaria saber que Déu no es fa el sord, sinó que potser nosaltres no cridem prou fort, perquè al cap i a la fi, com també va escriure Manolo Vázquez Montalban: "en alguna cosa s’ha de creure, més enllà del colesterol". Per aquesta raó penso que per molta gent la idea de no comptar amb un Déu que els escolti quan el necessiten de veritat es fa insuportable, i per això busquen aixopluc en temples de déus menors, als quals sovint adoren amb més fanatisme que no pas al Déu tradicional. La qüestió és que adorant vedells d’or o ídols de guix, tard o d’hora et fa adonar que aquests déus de recanvi tampoc escolten. Què hem de fer? Com diria Sèneca i d'altres del seu gremi, seguir buscant.