UN SETEMBRE COMPLICAT, SI NO ENS ACLARIM (1)

● LA CONSULTA.- Cada dia que s’acosta el moment en que els ciutadans i els governants han de prendre decisions definitives, em ratifico en l’advertència que he vingut reiterant de bon principi, sempre que he tocat aquest tema, que sobretot no poséssim el carro davant dels bous; és a dir: que definíssim bé el full de ruta del procés que s’engegava, concretant sense embuts ni interpretacions interessades els diferents pas-sos democràtics a fer. Primer, la consulta per escatir quants catalans estan a favor de negociar amb l’Estat la secessió o bé una millora substancial de l’autonomia. Segon, amb el suport tangible del resultat de la consulta, iniciar immediatament amb l’Estat les negociacions encaminades a pactar un divorci amistós o be les condicions per mantenir un matrimoni de conveniència, però amb molta més llibertat política i capacitat financera. Tercer, ratificar en referèndum els acords a que haguessin arribat els negociadors, en un sentit o en un altre. Però aquest full de ruta, basat en el sentit comú, en el pragmatisme i en la bona fe democràtica, entre tots s’ha contribuït a embolicar-lo de mala manera, i per tant si també entre tots no posem el seny suficient, de tot plegat enlloc d’un pastís de celebració en pot sortir, per dir-ho sense embuts, un pa com unes hòsties. I per què s’ha complicat tant la cosa? Doncs, francament, perquè la pressa dels impacients i la gana dels que veuen el poder a tocar dels dits, ha precipitat que aquell procés que va començar reivindicant legítimament el dret a que els ciutadans poguessin ser consultats per saber, més enllà de manifestacions èpiques, si eren majoria suficient per posar fil a l’agulla els que es decantaven per la independència, es va vendre d’estraperlo, amb la boca més o menys petita, que la consulta era l’únic tràmit a superar per tenir accés de ple dret a una Arcàdia que ens deslliuraria de tots els maldecaps presents i futurs. Ja sé que ara molts dels que estan empastifats en aquest merder de malentesos diran que això no és veritat, i que no es va dir mai que l’endemà de la consulta ball de rams. Però només cal revisar hemeroteques i reproduir tertúlies d’arreu per adonar-nos que es va barrejar massa sovint - sempre més del que calia - la gimnàstica amb la magnèsia. I aquest clima ha portat a acudits tan ximples com el que ahir vaig llegir en un diari: un diu que per la festa major del poble s’ha fet un recorregut per l’interior dels refugis antiaeris de la guerra, i l’altre contesta que potser que els deixin oberts per si s’han de fer servir després del 9-N. Francament, quan tantes vegades s’ha anat de bracet amb el PP per tirar endavant iniciatives legislatives discutibles – reforma laboral i d’altres per mostra -, no s'acaba d’entendre perquè no s’ha estat capaç de pactar en condicions una consulta no vinculant on cada part pogués exposar els seus arguments en pro i en contra, com ha passat a Escòcia. Molts contestaran: perquè davant del govern espanyol no hi ha un Cameron dialogant. Jo pregunto: teníem davant l’executiu català un líder sòlid, convençut i amb les espatlles ben guardades per buscar dreceres si calia? A Euskadi, segons tinc entès, envistes de com ho tenim d’empantanegat aquí s’estan plantejant seriosament explorar la via escocesa. Que ho tindran pelut? Segur, no en tinc cap dubte. Però és per fer possibles objectius difícils que es va inventar la política i la diplomàcia. Ja que si no serveixen per desenredar troques, de què serveixen els polítics i els diplomàtics? Per fer entrar els claus per la cabota, només calen destralers.