LA REVISIÓ ANUAL

Quan tenia uns trenta anys vaig fer amistat amb un metge que es dedicava a fer reconeixements preventius, i es passava la vida de fàbrica en fàbrica amb una unitat mòbil;  a còpia de parlar-hi em va semblar interessant la idea de posar-se la bena abans de la ferida. Per xamba - perquè en fer-me gran tinc assumit que això de la salut és una qüestió de sort -, quan em donaven els resultats sempre em deien que estava com una criatura, i jo sortia del consultori content com unes pasqües i amb ganes de menjar-me el món. Vet-aquí, però, que just abans de fer els quaranta em vaig començar a familiaritzar amb paraulotes lletges com triglicèrids, pressió, sucre, bilirubina, colesterol... Me n’havien trobat escorrialles, una mica de res, com si diguèssim una abonyegada sense importància a la carrosseria, que es podia reparar mirant prim i fent una mica de bondat; però com que amb el metge hi havia confiança, em va ensarronar amb l’excusa de la prevenció a les pastilletes. “La dosi que et recepto és la mínima – em va dir per convencem -, només per si de cas”. De manera que ja fa vint anys i escaig que no estic malalt de res, però tinc quatre pastilles abonades al menú, i com que amb això de les “pastilles per si de cas” un cop hi estàs embolicat ja no hi ha manera d’escapar-te’n, a efectes protocol•laris de la seguretat social, resulta que ja estic fixat com a “malalt crònic”. I això quan passes dels cinquanta sí que fa de mal pair, i aquell quasi entusiasme amb que anava a fer-me el “chequeo” de jove, s’ha convertit en una mena de problema existencial des que el metge ja no em felicita per estar fresc com una rosa. Quan no són naps són cols, però dat i beneït  a les revisions sempre et troben alguna petita rascada o un cargol fluix que t’impedeix de treure bones notes i t’has de conformar amb un suficient pelat, i encara gràcies. Darrerament, la sensació que m’envaeix quan toca la revisió és semblant al neguit que sentia en capella d’un examen, sobretot quan era oral i tenies d’explicar-te davant un tribunal. Ara ja estic condicionat per aquella dita popular: “si busquen, sempre troben”, i si m’ho puc estalviar, jo que era un incondicional de la prevenció, prefereixo que no em remenin més del que sigui indispensable per anar tirant: una analítica, un electro i para de comptar... Ep, para el carro! Ara m’adono que el que estic dient és injust, si penso amb tanta gent que per desgràcia està crucificada de per vida a fer proves mèdiques constants i a tractaments empallegosos, i em sap greu haver estat tan frívol; però no puc ignorar aquest sentiment d’indefensió i de fragilitat quan tinc de passar la meva revisió de fireta. I estic segur que moltes més persones tenen cuques semblants. No obstant això, encara que representi un pal passar cada any la ITV, s’ha de reconèixer que la prevenció és molt gratificant, sobretot si gratant una mica et troben una mala peça a temps. Finalment, no voldria deixar de confessar una altra debilitat que no sé si és comuna a tots els porucs com jo: procuro abans de la revisió fer tanta bondat i la farina blana que el metge no m’hagi de donar carbassa. Talment com quan m’examinava. Serà perquè quan ens fem grans ens tornem criatures?