Follow by Email

dijous, 11 de setembre de 2014

DE RECURSOS LITERARIS, DE "QUERIDES" I DE SENYORES

No em sembla que sigui pecat reflexionar, precisament avui, sobre uns quants dels estirabots amb que ens han fet ensopegar els darrers dies. En primer lloc, en aquesta mena de jocs florals amb que ens tenen entretinguts els portantveus de CIU i ERC per dissimular el seu mal rotllo, l’inefable Francesc Homs s’ha superat a si mateix recorrent a una expressió quasi acadèmica com “recursos literaris”, per replicar amb vaselina la crida de l’Oriol Junqueras a la desobediència civil en cas que des de Madrid es tombi la possibilitat d’anar a les urnes el 9-N. Li compro al periodista Lluis Foix la seva fina anàlisi del mal rotllo del que us parlo: “... qui ahir va invocar la desobediència civil a la manera de Martin Luther King, és qui determina la política del Govern respecte a la consulta... Un Govern sense majoria parlamentària és deu als socis que li donen suport, explícit o implícit, i el president Mas és un simple instrument de la sagacitat política de Junqueras, que ha aconseguit manar en el Govern i, alhora, ser proclamat líder de l’oposició. Un cas insòlit a l’occident democràtic...” No sempre combrego amb les “formes” de la Rahola tertuliana, però quan escriu em trec el barret. També li compro, doncs, el que ahir va escriure a “La Vanguàrdia”: “... a hores d’ara, tant a prop del dia de la consulta, encara no hem sentit una sola estratègia comuna si no es pogués fer, i els partits van cadascú a la seva, uns volent posar urnes al carrer, alguns declarant-se en estat d’insubmissió, d’altres avançant cap a plebiscitàries i fins i tot n’hi ha que no saben ni què volen...” Potser que es deixin de “recursos literaris”, i que s’adonin sobretot avui, amb el carrer desbordat de milers, potser milions, de ciutadans que n’estan farts de tanta indecisió, que s’ha obert una bretxa en el debat públic que pot fer canviar definitivament les relacions entre governants i governats, segons com aquells juguin les cartes. Un debat que darrerament, massa sovint, s’embruta per culpa d’uns quants mercenaris del periodisme sense ètica, que a Madrid s’amaga per tirar la pedra en allò que en diem “la caverna”, però que, majoritàriament, són “confidencials” de pares desconeguts. La darrera perla és l’amant que li han endossat al president Pujol. Com que en l’estereotip el burgès català ha de ser del Barça, anar a missa, tenir diners a l’estranger i una “querida” per esbargir-se, aquests xitxarel•los no han dubtat, per fer més llenya de l’arbre caigut, en esclafar-li al front una palada de merda. El problema pels que es passen de la ratlla, és que sovint obliden que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena, i a Catalunya encara queden “senyores” com la Ferrusola, que després d’un “vagi-se’n a la merda”, sabé demanar perdó a qui va engegar a dida en unes circumstàncies de tensió, enmig de les quals segurament qualsevol de nosaltres haguéssim reaccionat igual. Ara bé, així com l’escena de l’estirabot ens la varen passar pels nassos dotzenes de vegades a totes les televisions a les hores de més audiència, i es reprodueix a la xarxa a tremuja, m'hi jugaria un pèsol que el gest de demanar perdó farà molta menys forrolla. És el que us deia dels porcs...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada