UN SETEMBRE COMPLICAT, SI NO ENS ACLARIM (2 - PUJOL)

● EL CAS PUJOL.- El 4 d’agost vaig escriure una reflexió - que podeu recuperar en la seva integritat entrant al blog -, en la qual afirmava: “... quan més voltes hi dono a tot plegat, menys m'empasso que un polític experimentat i tan identificat amb l’ideal nacionalista, hagi decidit fer una confessió contundent i demolidora, en el moment en que es podia fer més mal al procés sobiranista en marxa, sense que hi hagi unes bones raons de pes, més enllà d’una crisi de penediment personal. Les autèntiques raons que varen obligar el president a desafinar en el moment més inoportú per fer un gall, em temo que no eren només per una hipotètica herència mal girbada, i em temo que aquesta tamborinada d’estiu no s’acabarà amb quatre trons i llampecs sinó que farà més mal que una pedregada, i els damnificats poden no limitar-se només a la família directa, sinó arrossegar la riuada més d’un membre de l’extensa família política, casa pairal inclosa”. A dos mesos escassos del repte més important que el país té de cara al futur, que s’esbudelli de viu en viu i públicament el personatge que durant tant de temps es va i se’l va identificar amb Catalunya, francament no sé si és perjudicial pel procés sobiranista, però del que no hi ha dubte és que ensorrarà el partit que va fundar, el qual si que juga un paper determinant en aquest procés. És evident que tota la gent interessada en que el procés fracassi, aprofitarà qualsevol escletxa de merda per empastifar el sobiranisme sense miraments, però també és cert que la confessió d’en Pujol no ha tancat l’afer, com ell es pensava al donar-li un caràcter expiatori, sinó tot el contrari, ja que ha sobrepassat de llarg la dimensió estrictament personal del delicte fiscal i desmunta tota la seva obra de govern i, fins i tot, la doctrina nacionalista que havia encarnat en primera persona, embolicant-se amb la senyera i la presumpció d’un sentit insubornable de l’ètica. Tanmateix, tampoc els seus fins ahir fidels deixebles han sigut gaire imaginatius a l’hora de reaccionar i, estigués o no previst en el guió, varen pensar que degradant l’expresident de tots els honors i medalles ja se’n podien rentar les mans del problema i passar pàgina. Però malgrat els tants per cent de presumptes comissions per obra pública i el tràfic d’influències siguin només una especulació, la pudor de la carnassa és tan forta que tots els focus estan dirigits sobre una família que ha deixat de ser un referent d’honradesa i el paradigma de la formació cristiana que varen mamar de petits entre xiruques, focs de camp i cursets de cristiandat. Tots els indicis que van apareixen fan preveure, doncs, que la sagrada família té mala peça al teler. Ara bé, si acabés demostrant-se tot això de les comissions, no s’ha de ser gaire llest per endevinar que a més de la família carnal hi tindrien un paper destacat com a col•laboradora necessària, per acció o per omissió, la família política. Per aquesta raó i per tal de no tancar en fals tot aquest galimaties i fer palès el joc net de tots els inquisidors, si jo fos en Junqueras requeriria al meu militant Carod Rovira que ratifiqués davant el jutge - ja que no ho va fer quan tocava -, qui va ser l’alt càrrec convergent que li fa assegurar que no cobraven el 3%  sinó el 5%. El cas Pujol farà mal, però si la taca d’oli s’estén, Catalunya trigarà a refer-se de la vergonya i la indignació per veure's escarnida cada dia per la caverna mediàtica i les tertúlies de tota mena.