EL RANCOR

Com es menja això d’aparcar el ressentiment, però no oblidar-se del greuge? “Perdoneu, però no oblideu”, se sent a dir sovint, i des d’un punt de vista pragmàtic, asèptic i teòric no en tinc cap dubte que és un bon consell; el problema és que ja us hi podeu posar fulles, que no funciona a la pràctica. Si no es vol o es pot oblidar, és molt complicat d’aconseguir que el caliu de les brases del rancor s’apagui del tot, i per tant en un moment donat, quan menys s’espera o convé, la flama torna a prendre i es revifa el desig de venjança, i aquell ressentiment que es creia superat abrasa les entranyes d'una persona, d'una família o de la societat en general, més que mai. Quan de la memòria històrica se n’ha fet un mite i quasi una obsessió, fixeu-vos que els exàmens de consciència per assumir el passat col.lectiu, per exemple, no els han promogut pas els descendents dels que tingueren directament un paper actiu i protagonista en fets com la Inquisició,  l’holocaust, les croades, l’exterminació de pobles indígenes, la discriminació de la dona, l’esclavitud, la repressió o el racisme: darrera la pancarta del “no oblidem” hi trobareu sempre les víctimes o els seus representants, enlloc dels botxins o dels seus hereus personals o polítics. Ara bé, perquè les víctimes oblidessin sense ressentiment el passat i perdonessin el mal que se’ls hi hagi pogut fer, caldria que els botxins - continuo amb aquesta expressió figurada i genèrica per entendre’ns - demanessin perdó. Però aquest gest de reconciliació costa molt, inclús quan qui la de fer pertany a una altra generació i el perdó es redueix a una pura qüestió de conveniència. Però si entre els pobles, malgrat s’hagin fet aparentment les paus, sempre hi ha qui remou les infidelitats del passat i se’n malfia de la bona fe de l’altre perquè en realitat “no s'ha oblidat del tot”, què no passarà a nivell individual entre veïns, famílies o companys? Aquest és un tema tan enrevessat i relliscós, que ni quan es compleix del tot allò de que “qui la fa la paga”, i per tant ja tothom hauria d'enterrar la destral i descansar, toca posar sota sospita i començar a odiar a qui li “ho va fer pagar”. Potser, doncs, aquell paradís utòpic que ni poetes ni filòsofs acaben de posar-se d'acord en definir i explicar, francament sigui tan simple com un espai sense rancor?