MONÒLEGS A PEU DE CARRER (1)

Cada matí procuro caminar una hora a pas lleuger per un itinerari semi urbà, i sinó cada dia gairebé, em trobo algú que em dóna conversa sense demanar-li'n. Com que no em fa res escoltar, a vegades aquests espontanis s’hi esplaien i tot. Ahir se’m va ocórrer que alguns d’aquesta mena de monòlegs a peu de carrer els podia transcriure i proposar-vos-els com a tema de reflexió perquè, francament, malgrat es refereixin a qüestions intranscendents, fan pensar. Ja em direu si us sembla bé, doncs, que de tant en tant en compartim algun d’aquests monòlegs. I ja posats a fer, podem començar pel d'aquell pesat que em va endinyar una lletania quan ens disposàvem a creuar l’avinguda per un pas de vianants:

“ L’ha vist aquell paio, que si passo, que si no passo?  Aquí sempre has d’anar amb quatre ulls... No tenim preferència nosaltres, doncs apa que es quedin clavats i que tinguin paciència, que per molt que s’hagin d’esperar que passem no faran tard... Quan porto cotxe m’emprenya que als passos de vianants, els que van a peu envaeixin la calçada sense mirar res, com si aquella franja neutral marcada amb ratlles blanques fos de la seva exclusiva propietat, i em fan frenar en sec... Precisament perquè sé el pa que s’hi dóna, quan sóc jo el que vaig a peu sempre miro de no fer la punyeta als cotxes, i per no fer-los frenar si estan molt a prop els hi cedeixo el pas; llavors també m’emprenya que malgrat els hi indico amb el braç les meves bones intencions de convivència, sembli que no s’acabin de creure la meva bona fe i no acaben de decidir-se, optant la majoria de vegades per no fer-me cas i esperar que jo passi... No és de boixos que no ens acaben de refiar els uns dels altres? Quan condueixo no abuso mai de la meva superioritat sobre el vianant, però li asseguro que he vist més d’un cop conductors que es diverteixen donant-los algun ensurt no frenant fins a darrera hora, arran de la ratlla. Si els vianants són gent gran o feixuga no saben què fer: si avançar o recular... No vull posar males fames, però els incordis son majoritàriament joves acompanyats, ja que si no tenen claca no s’atreveixen a fer el dròpol... Ara bé, lo que em regira les tripes de veritat són aquests vianants provocadors, que no estant el semàfor en verd engeguen a creuar, arrossegant sempre algun distret que no s’adona que passa en vermell, al qual més d’una vegada l’agafa un cotxe o quan vol reaccionar espantat, es torça el turmell... No s’hi ha trobat mai vostè?”

No vaig tenir temps de contestar o ell no en tenia per esperar la resposta, perquè havent creuat va tirar com un esperitat en direcció contrària a la meva. Però hi vaig pensar una estona en el seu monòleg, i trobo que l’home no anava tan desencaminat posant en relleu un dels actes incívics més habituals en la vida quotidiana.