CADA CASA ÉS UN MÓN

I sota cada rajola hi ha un poble, diuen. Per tant desenganyem-nos de fer endevinalles sobre el capteniment de la gent que hi viu, perquè els món que aixopluga cada casa està farcit de silencis, de secrets, de vergonyes, de prejudicis i de complexos. La cara de la gent no expressa de portes enfora els seus autèntics pensaments i encara menys els seus sentiments vertaders. Sempre hi ha les excepcions que confirmen la regla, és clar; però en general la gent tendeix a mostrar-se com voldria ser més que no pas com és en realitat. Com sempre passa, no tothom dissimula com és, amb la mateixa elegància i simpatia: uns es disfressen amb certa gràcia i d’altres, simplement, s’emmascaren. Per tant no acabo de comprendre de quina tècnica es valen els que fan prospeccions del tarannà de la gent i de les seves probables reaccions en un moment donat, perquè em costa de creure que la gent sigui tan previsible i, molt menys, que quan se l’entrevista per engiponar una enquesta sigui tan transparent i sincera com per confessar-se sense embuts amb un desconegut a corre-cuita i, sovint, per telèfon. Com és pot dir la veritat oculta en el món o la rajola de cada casa, a una simple veu sense cara i ulls? Com a mínim caldria que tant l’entrevistat com l’entrevistador es miressin als ulls, però les enquestes es cuinen al microones enlloc de deixar que facin el xup-xup i reposin el temps que seria necessari per treure’n el millor de cada ingredient de la cassola. Els enquestadors es refien tant de la tècnica i dels mètodes d’avaluació que tant se’ls hi fa això de que cada casa sigui un món, perquè parteixen de la base que molta gent és tan permeable que, a fi de comptes, quan llegeixen els resultats de l’enquesta els assumeixen com a científics i poques vegades repliquen les especulacions, per la senzilla raó que ignoren què van respondre els seus veïns. Després, sobretot en el cas d’unes eleccions, si l’encerten l’endevinen i, en qualsevol cas, si la vessen molt sempre poden recórrer a l’excusa de que cada casa és un món i que la gent mai es despulla del tot. I com que aquesta és la realitat, ¿quina credibilitat mereixen unes enquestes que, a la meva manera de veure, es fan més que per esbrinar la veritat del què es pensa a cada casa, per marcar tendència i influir que a cada casa la gent que no diu tot el que pensa, pensi de la manera que els hi diuen que pensa la majoria? Tant li fa que es tracti d’un polític com d’un producte comercial.