L'ALTRA CARA DE LES PROPERES ELECCIONS

Si es confirma el daltabaix electoral que les enquestes pronostiquen, jo diria que els aparells dels partits fins ara hegemònics, que gairebé des de la transició han remenat les cireres ininterrompudament, no els hi fa massa gràcia ni tenen cap pressa per cridar els ciutadans a votar. Des d’aquest punt de vista és comprensible que el PP pretengui assegurar-se alguns governs municipals aprovant amb calçador una reforma electoral que protegeixi els seus interessos. Perquè, desenganyem-nos, a les urnes no solament s’hi juguen el partits la victòria ideològica i programàtica, també estan en joc les mongetes de la tropa. Si un dels partits grans es dessagna electoralment, on recol•locarà aquells que, d’una manera o altra, ocupaven una rectoria des de fa trenta i pico danys? Perdre unes eleccions tan escandalosament com sembla que pot passar, per un partit que tocava totes les tecles i ressorts del poder és una catàstrofe, ja que no sabrà com fer-s’ho per mantenir tantes menjadores a l’abast d’una part de la seva militància i d’alguns simpatitzants amb qui està en deute. I encara que d’aquests danys colaterals d’unes eleccions  no se’n parla de portes enfora, és evident que la processó va per dintre de molts alts càrrecs, i varis dels que tallen el bacallà avui noten un cert rau-rau a la panxa, si l’únic modus vivendi depèn de la política o si aquesta és un complement interessant d’altres ingressos. Fins ara aquests contratemps puntuals es suportaven perquè no es perdia de golejada i el partit rebolcat tenia recursos suficients per endollar temporalment els damnificats, a l’espera de donar la volta a la truita a la següent convocatòria electoral. Vet-aquí, doncs, que no només s’ha de tenir en compte l’aspecte sentimental d’una derrota política, també pesen les conseqüències materials i, sobretot, és un trauma acostumar-se a no manar o decidir quan s’ha manat i decidit tant. Potser d’ençà de la transició sigui la primera vegada que els partits que s’han anat rellevant ordenadament es poden fotre una patacada de les que costa recuperar-se, perquè algunes patums deixaran de perpetuar-se en el poder i no serà mai més com abans, que els relleus es feien recorrent a recanvis propers a la família. El final del bipartidisme significa això: que noves famílies ocuparan el xalet, i la murga amb que entretenien el personal s’haurà acabat. Reflexionant tot plegat, em pregunto quin interès pot tenir CIU, per exemple, en convocar eleccions abans d’apurar la legislatura si està cantat que hi perdrà bous i esquelles i deixarà a la intempèrie parroquians il•lustres. Mirat des d’aquesta perspectiva, penso que podem tenir moltes sorpreses ja que enlloc com en la política es veuen estranyes parelles compartint el llit.