NOCES D'OR

El bisbe d’Alcalà, en Juan Antonio Reig, ahir es va esbravar, a la web del bisbat, amb una condemna radical del divorci, titllant-lo de “plaga social amb efecte contagiós”. Respectant el dret que tenen els bisbes d’opinar com vulguin des de les seves trones, m’emprenya que pretenguin sacralitzar i encasellar la relació de parella en el marc del matrimoni canònic, prioritzant la doctrina de la fe al sentiment humà d’estimar. Fora de l’església catòlica també hi ha vida. Precisament, la setmana passada una parella que conec - agnòstics practicants i no obstant això bones persones - van celebrar les noces d’or envoltats de tota la família, a casa seva perquè un dels dos no es veia amb cor d’anar a un restaurant. A l’hora dels postres, van repartir entre els comensals un recordatori de l’acte, engiponat manualment, que al senyor bisbe potser li serviria per repensar-se uns anatemes que caldria veure si Crist aprovaria. Us reprodueixo l’escrit:

- “Gràcies. Podríem fer-ho molt bonic, amb tota mena de tintes i de faramalla, amb poesies i un reguitzell de frases fetes, d’aquelles que retrunyen com campanes i et fan creure que estan carregades de raó i de veritat. El que passa és que hi ha moments a la vida en els quals no pots amagar els propis sentiments, potser senzills, darrera de banalitats glorioses. Aquesta és una de les ocasions que pensem no cal dir més que les paraules precises, les justes per a no distreure l’atenció del fet essencial de la festa: que hem aconseguit arribar plegats als primers cinquanta anys de matrimoni, sense que els nostres cors hagin envellit al mateix ritme que la pell o el cabells. Sí que anem més feixucs que quan ens vàrem casar i massa sovint ens preguntem què ens fa mal. I potser, inclús sense adonar-nos-en hem madurat com tothom i se’ns ha aguerrit l’ànima i la pell en les tribulacions, en la malaltia o en la pèrdua d’éssers estimats, però hem de reconèixer que, en conjunt, hem sumat més que no pas hem restat i, per tant, encara que a vegades ens confessem cansats, en el fons dels nostres cors som les dues criatures de fa cinquanta anys. Aquest voldríem fos el missatge i el motiu de festejar-ho i no convertir-lo en un simple acte protocol•lari, obligat, social, com vulgueu dir-li. Ho celebrem a la nostra manera, senzillament i una mica d’estar per casa. Però és que hem gaudit com canalla fent els preparatius, manllevant als veïns les cadires que ens faltaven perquè hi cabéssiu tots bé o parant taula, perquè no hem perdut la capacitat de somniar truites. No ens pregunteu si això és bo o dolent. A nosaltres ens ha anat bé, però acceptem que d’altres hàgiu tirat la tovallola abans i no us ho retraguem pas, tots sous benvinguts a la taula; per aquesta raó ho celebrem i volem que en sigueu testimonis de la nostra lleialtat mútua, donant-vos les gràcies per haver-nos suportat com som, durant tots aquests anys”.