Follow by Email

dimarts, 27 de maig de 2014

EUROPA S'HA DE DECIDIR: LES PERSONES O EL DEUTE

Europa haurà de decidir-se per una cosa o una altra després que els “euroescèptics” ja no són quatre gats sinó una eixam de mosques colloneres, disposades a pessigar sense treva els panxacontents conservadors, socialdemòcrates i lliberals que, com a bons mercenaris del gran capital, van obsessionar-se en sortir de la crisi saldant primer el deute acumulat pels Estats com fos, per tranquil•litzar uns “mercats” impacients per recuperar els seus préstecs i cobrar els interessos d’usura amb que havien crucificat els que vivien de manlleu. Però, en canvi, passaven de puntetes sobre l’angoixa de les persones que s’hi trobaven empantanegades en aquell maremàgnum d’interessos creuats entre nord estalviador i sud malgastador. Fou com si les persones, al costat del deute monetari, no comptessin per res i estiguessin lligades de mans i peus. Eixugar el deute era l'únic que importava, petes qui petes. Tothom hi tenia de combregar, i el que gosava desafinar era condemnat sense contemplacions pels inquisidors de Brussel•les al quarto de la les rates, com si fos una criatura  a qui se l’havia d’escarmentar fent-li purgar la rebequeria.  Això sí, quan les necessiten, a les persones, els polítics s’omplen la boca de frases fetes, tan rodones com aquesta: “el capital més important d’un país és la seva gent”. Però de seguida que s’asseguren el poder per una altra temporada, les persones passen a un segon pla en l’ordre de prioritats, i enlloc de mirar d’entendre el patiment de les persones que s’havien quedat sense feina o sense casa, es conformaven amb la versió maquillada i edulcorada dels autèntics drames personals, mitjançant enquestes abstractes. Les persones, sense desitjar-ho, s'han tornat amargades i ressentides, i el seu desengany i frustració l’han capitalitzat els que passen sistemes, de l’estatus quo i de resignació cristiana. És indiferent cap a quin extrem, a l’hora d’avaluar la tragèdia, aquests impertinents es decantin: el resultat és el mateix.  Els que han perdut la confiança en Europa no són uns simples torracollons, sinó els decebuts creients en uns ideals utòpics, que figuraven a l’acta fundacional de la comunitat de nacions, però que de mica en mica s’han cruspit els interessos i conveniències dels països rics, a la salut dels països pobres, imposant de facto l’Europa de les dues velocitats. Però ara l’Europa acomboiada amb les oligarquies i els privilegis s’ha de mullar i decidir si segueix donant suport a la doctrina predicada per la “troika” o es decanta, sense dubtar-ho, per fer costat a les persones. Els maldecaps que tindrà Europa a partir d’ara per conservar la seva arrogància, no em fan cap llàstima: se’ls ha buscat amb escreix. Qui ha permès en benefici del capitalisme més descarat que les persones acabessin destrossades als peus dels cavalls desbocats de l’atur i del desmantellament de l’estat del benestar, no pot sorprendre’s que massa persones li plantin cara i li girin l’esquena.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada