EL QUE ES DIU, EL QUE ES PENSA I EL QUE ES FA

Qui sempre diu el que pensa es pot quedar més sol que la una, per això els assessors d’imatge i d’altres professionals d’aquesta mena aconsellen tenir mà esquerra i no deixar-se portar pels impulsos espontanis, ja que la sinceritat honesta i a cara descoberta no ajuda les bones relacions - incloses les de parella en bastants casos - i a aquell que té fama de no tenir pèls a la llengua, en general, no és ben rebut per un establishment social farcit de personatges, grans o petits, que l’ètica se la passen per on convingui, però no suporten que se’ls hi refregui pel nas que no es pot anar pel món predicant una cosa i fent-ne una altra. Perquè la segona part de la història és que, per desgràcia, hi ha massa gent que després de no dir el que pensa, no fa allò que diu. I aquest capteniment que en la vida privada porta sovint a mal borràs, quan es tracta de personatges públics – des de polítics a intel·lectuals o religiosos – és escandalós, ja que una vegada descoberta la superxeria pot condicionar - i molt - la capacitat de bona fe d’això que se’n diu el poble, la ciutadania o la parròquia, quan ens posem transcendents, o de les simples persones que tenim a la vora, sense anar més lluny. El problema és que, a la meva manera de veure, avui dia el món està en mans dels que no diuen el que pensen i no fan el que diuen. I aquesta decantació institucionalitzada cap a la hipocresia il•lustrada, només té un remei: que cadascú de nosaltres comencem a renegar dels prejudicis a dir la veritat, no girant la cara a qui digui allò que pensa i actuí d’acord amb les seves conviccions. Potser la primera sorpresa serà que dient les veritats no es perden tantes amistats i que les que no peten, es fan més sòlides que mai.