EL DRET A VOTAR

Davant meu, a la cua de la mesa electoral, dues velletes han escenificat, de ben segur sense proposar-ho, la grandesa de la democràcia basada en una persona, un vot. Una de les dues volia votar i l’altra l’acompanyava, però totes dues es veia d’una hora lluny que anaven perdudes. L'acompanyant repetia que ja no tenien edat per fer aquestes ximpleries tan complicades. Però l’altra estava entestada en votar tant sí com no i a una mà hi duia tres paperetes que havia escollit a l’atzar de la taula de l’entrada i a l’altra la credencial del cens. La presidenta, amb tota la delicadesa a que l'obligava el càrrec per a no influir en el sentit del vot, li va explicar que només podia tirar-ne una, de papereta, i que tenia de triar-la tota sola. - “A mi tant m’és, nena. Jo només vui votar, que no sóc de cap partit jo” – va fer-se el ronsa la velleta, mentre l’acompanyant bugonava la cançó enfadosa de “ja t’ho deia, que no sabem ni anar a votar”. Al final, la presidenta li ha dit que posés el dit sobre una papereta i quan ho ha fet li ha preguntat: -“és aquesta la que vol votar, oi? Doncs ara l’ha de posar dintre el sobre”. La pobra dona tampoc en portava de sobre, de manera que un vocal de la mesa li n'ha facilitar un per enllestir, ja que a la cua s'impacientaven. –“I com el tinc de doblar, el paper?” – anava repapiejant la dona, que semblava no tenir cap pressa. Quan ja tingueren la papereta a punt, va començar el serial de la identificació: ella creia que amb la targeta del cens ja en tenia prou, però a la mesa li demanaven el DNI. L’acompanyant li ha tornat a dir allò de que “ja t’ho deia jo, que no servim per res”. Un de la cua li ha ensenyat el seu carnet i llavors ella hi ha caigut i després d’escorcollar el moneder l'ha tret d'una funda de plàstic, alleugida. – Ja puc votar ara?” – ha preguntat fent un sospir. I un cop dipositat el sobre dins l’urna, sense adonar-se que a la cua se la miraven amb sornegueria, s'ha desfet donant-los les gràcies a tots els de la mesa la seva amabilitat. La seva acompanyant, mentre l’arrossegava cap a fora, li anava repetint: - “l’any que ve no vindrem, que no ho veus que no ens en sortim de res a la nostra edat”. Després de llegir el relat d’aquesta anècdota d'un dia d'eleccions potser a algú se li acudeixi un vell acudit per desprestigiar la democràcia: com pot ser que el vot d’una pobra dona que no sap ni per qui ha votat, tingui el mateix valor que el de, per exemple, un catedràtic? Doncs perquè aquesta és la gràcia de la democràcia, que cada ciutadà pot decidir amb el seu vot secret les lleis i els governants que les fan. Que no és perfecte? Potser no, però és el menys atrotinat dels sistemes possibles de conviure amb dignitat. Per aquesta raó el dret a votar no és pot negar a ningú, com ha passat avui i moltes altres vegades, amb els ciutadans que viuen a l’estranger, no per gust, i que els consolats per motius exclusivament polítics no faciliten el vot per correu. El mateix dret, tot sigui dit de passada, que no es pot regatejar a un poble que majoritàriament el reclama per exercir el seu dret a decidir, en un moment donat, per exemple, l’autodeterminació.