A PUNT PER MARCAR PAQUET A EUROPA?

Si dilluns vinent, quan es fes públic l’escrutini de les urnes, resultés que Catalunya esmicolés la fama d’indiferència dels votants espanyols respecte de les institucions europees i pogués vantar-se d’haver obtingut una participació extraordinària, de ben segur Europa es veuria obligada a analitzar amb una mica més de mirament i comprensió la dèria del poble català per decidir la seva convivència amb Espanya. Si els catalans no boicotegem les urnes europees diumenge vinent i, malgrat sigui tapant-nos el nas, no li fem el salt a les eleccions comunitàries, potser marcarem paquet suficient perquè els europeus es preguntin per quins set sous, en contra del passotisme i mandra generals per anar a votar, Catalunya hi hagués anat massivament. La resposta a la pregunta, esclar, no podria ser cap altra que aquesta: “senyora Merkel i companyia, els catalans hem volgut deixar palès, en primer lloc, que creiem en l’ideal d’Europa des de fa anys i, en segon lloc, que la nostra tossuda voluntat d’esbrinar a través d’un referèndum quants ciutadans d’aquesta nació estem a favor de la independència, per començar-ne a parlar em serio si es demostra que som majoria”. Però aquest cop d’efecte, francament, no n’estic segur que sigui una realitat. I això, em temo que si fa o no fa, per les mateixes raons de sempre:

a) – que a pesar d’omplir-se la boca, tota la parròquia sobiranista, amb crides a l’unitat d’acció, la veritat és que els franctiradors no paren de llençar-se entre sí llambregades receloses i algun cop de pedra, amagant la mà, que desconcerta més que no pas ajuda.     

b)- que a molta gent no li acaba de fer el pes que aquesta crida a l’únitat es camufli aprofitant unes eleccions europees, en les quals ningú acaba d’explicar que ens hi juguem, enlloc d’anar al gra sense embuts i que la societat civil capaç de fer-la grossa darrera una pancarta es mobilitzi també quan tocaria fer saltar la banca de la participació per palesar a l’Europa que no ens acaba d’entendre, que Catalunya és diferent.

I és que com va passar amb la Lliga que el Barça va perdre, en les competicions de resistència la victòria no es decideix el darrer dia, en un partit a cara o creu, sinó al llarg de la temporada, no deixant passar cap oportunitat sense aprofitar-la.