RAIMON, L'ESCA DEL PECAT?

Fa temps que em preocupa que a les xarxes socials s’esplaï gent que  vantant-se de ser més independentista que ningú no deixa respirar a qui els hi porta la contrària, desqualificant-los amb tota l’artilleria dialèctica precuinada que tenen a l’abast, sense afegir-hi cap argument de collita pròpia ni, el que és pitjor, concedir al discrepant el benefici del dubte; fent un esforç per veure les coses amb els ulls de l’altre i des de la seva perspectiva. I em preocupa perquè, per molt que ens sembli que no, si mai aquest país esdevingués democràticament un Estat independent, els guanyadors del referèndum haurien d’aprendre a conviure i tolerar amb generositat les peculiaritats d’aquells que l’haguessin perdut, ja que en cas contrari el país no solament seria una olla de grills, sinó un polvorí en potència. Vet-aquí, però, que aquells que es dediquen a desemmascarar botiflers s’han quedat de pedra escoltant una persona de conviccions democràtiques i catalanistes fora de tota sospita, com és en Raimón, manifestant amb tota sinceritat que l’incomoda una mica tot plegat i que no se sent independentista. Enfront d’aquesta legítima posició intel•lectual, hi han hagut reaccions de tota mena, moltes de sensates i disposades a encetar un debat constructiu, però la majoria francament forassenyades, presentant gairebé el recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes com l’esca del pecat. Quan l’única cosa que ens hauria d’ocupar es tirar endavant un referèndum net i polit, amb regles de joc clares pel que fa a participació mínima i percentatge exigible del resultat guanyador, on el poble estigui informat amb total transparència i imparcialitat dels pros i contres de votar en un sentit o en un altre i, per tant, no tingui excusa, por, ni mandra d’anar a decidir d’una vegada el futur d’aquest cony de país, correm el perill d’embrancar-nos en un altre trencacolls d'aquells que no porten enlloc. A la meva manera de veure, aquest país no reeixirà si no respecta per damunt de tot la llibertat de pensament, i no s’aprofiten els punts de vista dels dissidents per millorar el projecte comú i escatir-ne les arestes, parlant i deixant parlar.