QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL - (novel.la curta inèdita - 5)

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL

(novel.la curta inèdita)

Diumenge, 11 de març.- Ahir ho vaig passar molt malament. Tant, que a darrera hora em rumiava si tornar a casa d’en Llorenç a rebaixar-me, doncs no puc permetre’m perdre els amics encara que siguin uns caragirats. Al cap i a la fi, te’n pots refiar més d’un pocavergonya pillat en calçotets que no pas d’un desconegut angelical que sembli no haver trencat mai cap plat. Però suposo que l’amor propi va aturar-me a temps de ficar la pota i passar una nova vergonya. Com que no tenia cap altre compromís he fet un tomb per l’hospital. A la Neus ja l’ han donada d’alta, i a l’habitació que torna a ser de pagament, hi havia un home de mitjana edat que no conec de res, ni tampoc a qui l’acompanyava. No deu estar gaire fumut o és dels que no pixa aigua beneita, ja que les monges no me l’han inclòs a la llista de visites obligades. He volgut saber què se n’ha fet de la Neus i a recepció només m’han sabut dir que l’havia passat a recollir una parenta. Em sembla bé, és possible que no torni a l’Ocell de Foc durant una bona temporada o potser mai més. Des de dijous que no estic fi: ni reso ni em concentro quan dic missa. A més, torno a fumar com un carreter i m’escaqueixo de respondre les cartes de la germaneta perquè em rebenta que, sense tenir-ne ni punyetera idea d’una cosa, té l’habilitat de furgar tant la ferida que al final acaba per encertar-la. Serà que aquesta també es comunica amb l’esperit sant? Perdó, germaneta, em sap greu aquest disbarat que acabo de dir..

Dilluns, 12 de març.- He tingut una experiència que m’acaba de cicatritzar una nafra que em supurava des de l’època del seminari. Ha succeït quan confessava un marrec que no havia vist mai, al qual he preguntat per pura rutina si tenia quelcom més de què penedir-se abans de donar-li l’absolució i m’ha sorprès responent-me que creia haver pecat contra el sisè manament, però que no n’estava segur de tot. Li he dit que me’n fes cinc cèntims per si el podia ajudar a esbrinar-ho. Allavonces m’ha confessat que va passar-se uns dies enllitat per causa d’una grip i que mentre llegia una revista es va excitar tot sol i va realitzar de pensament l’acte sexual amb una companya de l’institut, mentre el seu reviscolat penis es refregava frenètic en els llençols fins a ejacular copiosament. M’ha dit que va trobar tant de plaer en aquesta experiència que durant la resta dels dies que va fer llit va repetir-la sovint, aconseguint idèntica satisfacció que la primera vegada. L’he tranquil·litzat fent-li entendre que simplement s’havia masturbat i que això, a pesar de no agradar-li, nostre senyor ho dispensava perquè era una temptació que el dimoni parava als nois de la seva edat sent molt difícil de no caure-hi. El nano, que era més murri del que m’esperava m’ha replicat que allò que el preocupava en realitat era si el com es masturbava empitjorava el pecat. Sabia que els seus companys s’ho muntaven diferent i que, en canvi, la forma com ell ho feia no li semblava natural, ajagut de boca terrosa i refregant-se com un gos contra el matalàs. He estroncat aquella confessió, traient-li importància amb quatre evasives, i li he donat una penitència lleugera perquè no s’hi capfiqués massa. No crec que el xicot tingués més de catorze anys, però vet-aquí que m’hi he sentit perfectament emmirallat. Em vaig preocupar molt de temps, també com ell, tement que un mètode clavat de masturbar-me fos una aberració inconfessable. Entre d’altres raons perquè agafar-me-la amb la mà i sacsejar-me-la enèrgicament fins ejacular com un porc em feia fàstic. La primera vegada que vaig sentir una excitació forta també feia llit i enmig de la febre em vaig trobar somiant que estava envoltat d’ovelles: l’excitació em va venir precisament abraçat en somnis a la panxa d’una d’aquelles bèsties. Més endavant foren els panxells d’un company, en particular, els que em destarotaven fins al punt que trempava en els llocs més inoportuns, inclús bo i caminant em tenia de dissimular la tossa reprimint-me-la amb la mà, des de la butxaca dels pantalons. A l’inrevés del benaventurat d’avui jo mai vaig poder descarregar-me’n amb algú d’aquell neguit que em turmentava tant. No sé si era normal o no, però la meva sexualitat va explotar salvatge sense buscar-la i de res van servir els esforços per afogar-la, inclosa la recança a masturbar-me massa sovint per a no esguerrar-me la salut com es feia córrer al seminari que ens passaria si ho fèiem, per treure’ns-en les ganes. Avui, després de tant de temps de desfogar-me posant-hi imaginació, sense conseqüències de cap mena ja ni em repugna ni em treu la son la salut. L’única diferència entre abans i ara és que m’excito pensant en dones de carn i os de les m’ensopego cada dia pel carrer o a la mateixa església, enlloc d’ovelles o panxells de companys com a inspiració voluptuosa. I com que això és tan complicat d’explicar a un confessor, també forma part del lot del meu arreglo privat amb nostre senyor. No puc, i és possible que tampoc no ho desitgi realment, renunciar als plaers de la carn si me’ls puc permetre sense fer mal a ningú. No hi trobo res de brut en aquest comportament, al contrari de les potineres i traïdores magrejades del canonge Tomàs. Per altra banda, mai he fet el que en Llorenç descriu com una bona rebolcada amb una dona ni, per descomptat, amb cap home. El cop que hi vaig estar més a prop de consumar la feina va ésser precisament amb la Neus, però vaig recular cagat de por en el darrer moment, una covardia que ella em cobra amb escreix. En canvi no es poden comptar les vegades que me l’he pelat pensant amb l’Anna Maria i amb d’altres que ni s’imaginen les marranades que he fet de pensament amb elles, sobretot quan em venen a la memòria els seus cossos ajustats en vestits cenyits o ensenyant mitja cuixa. Admeto quelcom que mai reconeixeria fora d’aquesta llibreta: en el fons si no he arribat fins al final amb una dona és perquè em fa por de fer el ridícul com a mascle i que es confirmi la impotència que em temo pateixo. Amb la Neus l’experiència sexual no va passar de morrejades, tocaments i unes quantes mamades, que són l’especialitat de la Neus. Probablement el que m’ha confessat el nano d’avui, sense saber-ho ha fet miques una de les obsessions que arrossego des de jove. Reconec que sóc tan complicat que m’he passat mitja vida argollat per neures tan ximples que, al parlar-ne com ara, en secret i sense donar-hi més importància, es dissolen com un terrós de sucre en un got d’aigua. Me n’alegro d’haver-me tret, inesperadament,  aquest mort de sobre.

Dijous, 15 de març.- En Climent ja la torna a ballar per culpa de son pare: ahir van trobar-lo estimbat daltabaix del pont de ferro fet un cromo, i es troba entre la vida i la mort a la unitat de vigilància intensiva de l’hospital. Ho he sabut, com sempre, per sa mare i de rebot. Ja suposo que en Climent s’ho deu estar passant malament, perquè ningú té idea de com ha anat la cosa, ni si l’han empès o ha relliscat tot sol, però això no és excusa per no comptar amb mi en cas d’un mal tràngol. No crec pas que sigui per manca de confiança ni tampoc per vergonya, ja que ens coneixem de sobres. Més aviat deu ser perquè les penes se les vol matxucar tot sol, i ni que el matin demanarà ni acceptarà ajuda de ningú. M’he estat una estona acompanyant-los, a ell i sa mare, a la sala d’espera de l’UCI però hem parlat poc i jo els hi respectat el silenci. Aquest incident m’ha fet oblidar per tercera vegada que tinc pendent de tractar amb la senyora Rita la mestressa de la ferreteria i mare de la Margot el problema d’una llogatera que pel que es veu no li paga des de fa mesos i ja té l’avís de desnonament. Ho he de fer perquè m’ho va demanar expressament tia Berta, com un favor. Crec que he trobat la manera de fer-m’ho venir bé: la informaré que la seva filla s’està aplicant més als estudis. Sospito que hi té alguna cosa a veure que no surt tant amb l’Anna Maria i que la relació entre totes dues mosses s’ha enterbolit. No en sé la causa del refredament, però a mi ja m’està bé ja que almenys no es posen d’acord per fer-me la punyeta.

Dissabte, 17 de març.- He complert. Ahir vaig veure’m amb aquella mala bruixa de la senyora Rita, que no es mereix un altre nom. De primer vam divagar sobre el canvi que ha experimentat sa filla i, mira per on, vaig saber que el distanciament amb l’Anna Maria ve de que aquesta festeja amb el fill gran dels Morell, els fabricants que des de fa tres generacions són els propietaris de la filatura que dóna feina a un terç de la vila. Suposo que a la senyora Rita també li hagués fet el pes tenir aquell figurí, un dels millors partits de Santa Creu, com a gendre i tal vegada per aquesta raó no va estalviar-se un comentari enverinat, com qui no vol la cosa, sobre el tarannà qui era fins feia quatre dies la millor amiga de sa filla: “almenys haurà servit perquè s’allargui la faldilla i es pugi l’escot”. Quan vaig acabar-me el cafè que ens va servir una minyona impecablement uniformada amb davantal i còfia, la senyora Rita em va demanar per què li havia anat a fer el “paripé”. A aquella dona no se li’n escapa ni una o bé jo sóc un pèssim comediant. He reconegut capcot que efectivament, el motiu de la visita era intercedir per una de les seves llogateres. Com hi ha món què li he dit! Ja no m’ha deixat continuar assegurant-me que s’estava preguntant fins quan tindria la barra d’amagar-li l’ou. La mala maror es devia a que el procurador ja l’havia previnguda que els llogaters no li pagaven el que li devien al·legant que el mossèn li explicaria el per què. M’he quedat de pedra, sense saber quina cara posar, i el meu atabalament l’ha aprofitat per amorrar-me assegurant que gentussa com aquella no són de fiar, i que jo m’havia deixat entabanar com un passerell. Segons ella, el marit es poleix a la taverna el jornal que cobra quan treballa, que no és cada dia; afegint que la meva protegida rep a casa homes d’amagat. A més a més, un germà o un cunyat el tenen a la presó per haver-li esberlat a algú la closca d’una ganivetada. Total, que a gent com aquesta ni aigua. Li he intentat fer la pena, dient-li que hi ha embolicades en aquell drama unes pobres criatures, les quals no en tenen cap culpa de com siguin els pares. M’ha tapat la boca replicant que les conferencies de sant Vicenç de Paül, que ella per cert manifasseja com si en fos la mestressa, ja se n’ocuparan d’allotjar-los a Casa Caritat si cal. Al veure que tractava d’insistir en el meu paper d’advocat dels pobres, s’ha alçat tota tibada i prenent-me del braç m’ha acompanyat sense perdre el fals encís dels hipòcrites fins a la porta de sortida, aprofitant per trepitjar-me la moral en arribar-hi: “no s’amoïni més per aquest assumpte, mossèn, que el seu rector ja n’està al corrent i li dirà el que li hagi de dir. I no es deixi arremangar la camisa per gates maules, que vostè és massa babau; malgrat ja té edat per ser més espavilat, sembla que encara vagi amb el lliri a la mà”. O sigui que amb bones paraules m’ha fotut la porta pels nassos. En arribar a casa amb la bilis regirada li he explicat a tia Berta l’entrevista amb pèls i senyals, preguntant-li de passada, descarregant en ella el meu mal humor, de què coneixia la llogatera ja que va ser ella qui me la va encolomar tant sí com no. Segons m’ha confessat ara tirant pilotes fora, la coneixença fou purament circumstancial: havien coincidit un parell de vegades a la lleteria i li van fer llàstima les criatures que duia perquè eren molt escarransides. Però no s’empassa, igual que jo, les insinuacions de la senyora Rita sobre la decència d’aquella dona, car diu que sempre que la troba va neta i endreçada i que es veu d’una hora lluny que es tracta d’una d’aquelles pobres vergonyants, que ella defineix com persones que abans de pidolar es fondrien en un racó. És a dir, la senyora Rita me l’empastifa com una puta i tia Berta me la defensa quasi com una verge i màrtir. A qui m’he de creure? Ja és ben complicada la gent com la senyora Rita que quant més rics més guits. D’altra banda ara m’adono que al referir-nos a la llogatera parlem d’una persona que tant jo com tia Berta en desconeixem fins i tot el nom. No he tingut més remei que treure el tema a mossèn Joan durant el sopar, per si de cas li xiulaven les orelles per una altra banda. Li he repetit fil per randa la conversa que havíem tingut la senyora Rita i jo aquella tarda, i ja he notat de seguida que no li venia massa de gust tocar aquell tema. M’ha encetat una reflexió rebuscada de les seues, la qual no puc reconèixer que sigui sensata, perquè em tira per terra unes quantes teories: - “Josep, has de tocar de peus a terra i tenir clar qui són els teus amics. Els que hem patit la guerra, sabem de sobres que en aquest món de mones qui no té un all té una ceba, i que per molt que ens omplim la boca de paraules com pau i justícia, aquests mots són entesos de diferent manera segons des de quin bàndol s’escoltin. De ben segur que trobaràs més d’un saberut que et dirà que aquesta dicotomia perversa és conseqüència del pecat original; però la realitat és molt més senzilla: sempre has de triar entre un bàndol o un altre, fill meu; t’agradi o no. Els que volen nedar entre dues aigües, sense decantar-se a favor de ningú, només aconsegueixen que a la llarga se’ls apedregui des de tot arreu i que, sovint, es quedin podrint-se a la intempèrie, perquè, a fi de comptes, no tenen ni qui els enterri ni qui els resi un parenostre”. M’ha estat mirant fixament una estona, mentre em retenia la mà i me l’estrenyia en un dels seus posats característics de quan es posa transcendent. “Em comprens, oi?” – m’ha preguntat amb insistència, i a continuació m’ha clavat el mastegot que em faltava per estabornir-me: - “la senyora Rita i el seu marit ens han afavorit sempre. Gràcies a ells tenim bancs nous a l’església, entre d’altres beneficis. Són bons cristians i estan de la nostra part, no ho oblidis. Per tant, no els podem correspondre posant en quarantena la seva paraula ni, molt menys, ficar-nos en com porten els seus negocis”. Missatge rebut però què li dic a la dona que va recórrer a mi en busca d’ajuda? Això és una vertadera merda. Me’n vaig a dormir amb diarrea mental després de fer un glop llarg de la botella de conyac que he hagut de tancar amb clau a la meva maleta, perquè no me la requisi tia Berta quan de tant en tant m’escorcolla els calaixos i dessota el matalàs, pensant que em mamo el dit. Des que no surto amb en Llorenç no bec tant perquè, evidentment, no puc entrar al bar tot sol i demanar una copa com qualsevol altre client. I mossèn Joan només em permet un didal de mistela els dies de festa. Però a vegades, com avui, necessito un trago més fort per recuperar-me. Germaneta, demà t’escriuré, t’ho prometo.