UNA D.U.I. NOMÉS COM A DARRER RECURS

Una bona amiga i parroquiana habitual del blog, l’Eulàlia Sanllehí, postil·lava d’aquesta manera la meva proposta de reflexió d’ahir: “ … jo, tot i entendre que cal donar totes les passes necessàries i fer-ho tot dins del marc legal, penso que estem perdent el temps i ja fa molt que podríem haver fet la DUI... Ja ens van tombar l'Estatut, el pacte fiscal i tot el que presentem nosaltres ens ho aturen. Si al final haurem de fer una DUI, no entenc que perdem més temps ...” Em vaig comprometre a resumir-li avui el meu sincer parer sobre aquesta qüestió i així ho compleixo, com sempre net de pols i de palla; però sense ànim de polèmica ni pretenent monopolitzar la raó. Exposo, simplement, la meva manera de veure-ho; a partir d’aquí podem enraonar-ne tant com es vulgui. Opino que la DUI només la contemplo com a darrer recurs, perquè:

1)- Malgrat el govern de l’Estat i bona part de l’oposició es fan el sord o el ronsa al respecte de les reivindicacions catalanes, i que no sembla que aquesta marraneria calculada sigui flor d’un dia, forçar una DUI encara que estiguem carregats de raó, tinc por que acabi a bufetades i, a més a més, em temo que arribar a les mans sigui el que pretenen, precisament, aquells que fan veure que tenen les orelles a cal ferrer i es tanquen en banda quan des de Catalunya se’ls hi demana, només, parlar civilitzadament dels greuges nacionals que arrosseguem generació rere generació des que els successius governs espanyols s’entesten en no deixar-nos decidir com i en què s’han de gastar els nostres impostos. Si tot plegat acabés en un bon gec d’hòsties, potser especulen des de Madrid que la pretensió catalana de sobirania perdria la pàtina de virginitat democràtica que li atorga la voluntat de no violència, i decantaria les simpaties d’Europa de banda del jacobinisme estatal.

2)- L’endemà d’una potencial DUI caldria veure quina seria, a l’hora de mullar-se, la reacció dels amiguets d’Europa. A pesar que ara interessa vendre la il•lusió d’una UE rendida als peus d’un secessionista David fent pam i pipa a un carca i impresentable Goliat, cal tocar de peus a terra i no oblidar que Europa s’ha mogut sempre per interessos mercantilistes i no pas per romanticisme. I ara per ara - crec que tots hi podem estar d’acord - no  existeix cap precedent, d’ençà dels Tractats comunitaris, sobre com s’ha de pelar un intent de secessió d’una part d’un Estat membre. Per tant, si prosperés amb el beneplàcit europeu una hipotètica DUI de Catalunya, Europa ja tindria el precedent que li falta per entomar futurs brots d’autodeterminació. ¿Ens arriscarem, doncs, a la ingenuïtat de creure que la resta d’Estats que tenen mal rotllo amb alguns dels seus territoris rebecs que també congrien partir peres, donaran recolzament al secessionisme consumat pel repte català?

3)- No obstant les anteriors consideracions, encara podríem confiar en l’èxit de l’empresa sobiranista si almenys tots els partits que formalment s’han apuntat al carro, haguessin renunciat temporalment a marcar paquet propi i constituïssin un bloc unit i ferreny. Però la realitat és que ningú té massa escrúpols a fer el salt als companys de viatge, sovint per un miserable plat de llenties. Francament, quan un país que l’única vegada que es posa d’acord els darrers mesos amb l’oposició, es per tancar una operació mercantil a Salou, ja s’ho poden fer mirar. Sobretot tenint en compte, com ja he recalcat moltes vegades, que el creixement espectacular de l’independentisme els darrers mesos no s’explica ideològicament sinó en clau d’interessos. El mantra que: “després de la independència tot seran flors i violes”, repetit a tremuja pels promotors de la causa – i el que ho negui que repassi les hemeroteques –, pot girar-se en contra del procés, si enlloc del Paradís somniat els espera un Purgatori. ¿Quants dels “nous independentistes” seguiran entomant sacrificis, simplement per dignitat? Per aquesta raó, Eulalia amiga, penso que oblidar-se una estona de la DUI, ajudaria a trencar-se les banyes una mica més per trobar una sortida enraonada que no faci trencadissa, donant prioritat al benestar de les persones, abans de revenjar-se pels ulls de poll trepitjats o de fer-se passar el punt.