QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL (novel.la curta inèdita - 7-)

Dimarts, 10 d’abril.- Aquesta setmana santa no puc pas dir que no hagi gaudit amb la parafernàlia que l’envolta, ja que no es tracta només de dir missa sinó que t’apartes de la rutina diària: des de rentar peus als pobres fins a bastir el monument, la vigília pasqual, la processo del divendres, el sermó de les set paraules o la substitució temporal de les campanes pel toc sec de la matraca... Fins i tot, la matança de jueus, durant l’ofici de tenebres fa el seu efecte enmig d’un temple endolat. En canvi, el costum de visitar els quatre monuments on s’exposa nostre senyor des de la tarda de dijous sant s’ha convertit en un acte social que serveix de pretext a moltes famílies per endiumenjar-se havent sopat i aprofitar entre passejada i passejada, fer-se veure. Entre l’església parroquial i les capelles de l’hospital, dels frares i de les germanetes dels pobres, se’n poden trobar un fotimer d’amics, coneguts i saludats. Realment no queda gaire repertori al marge dels actes religiosos,  ja que tanquen la majoria de bars per força més que no pas en senyal de respecte, així ho penso, des de mitja tarda del dijous fins al dissabte de resurrecció, igual que els cines i els teatres. La mestressa de l’Ocell de Foc va provar una vegada de mantenir discretament l’activitat del local deixant la porta del darrera ajustada. A les poques hores s’hi va presentar una parella de la guàrdia civil que els van fer tancar el local i, segons que em va explicar la Neus, no van pagar més car l’atreviment perquè entre la clientela enxamparen en calçotets l’hereu Morell i preferiren no fer massa mullader. No li van quedar, però, a la mestressa ganes de tornar-ho a provar. Malgrat això, també segons la Neus, alguns clients habituals del bordell se n’anaven a escampar la boira per Norega, on sembla que sent la capital no es mira tan prim com es fa en els pobles. Enguany, en el lavatori de peus, s’han substituït per primera vegada els vells de l’asil per dotze vailets de l’escola parroquial. No hi ha dubte que de pobres en són, també, però d’una altra manera. Potser perquè aquesta canalla encara té futur i no està a les acaballes com els vells escanyolits, que les germanetes arrossegaven com a bens a fer el numeret com si els fessin un favor. L’escola parroquial funciona en el mateix local que tot just acabada la guerra fou requisat pels d’Auxili Social com a magatzem. Els nois que hi fan classe no arriben a dues dotzenes i a canvi d’ensenyar-los-hi de franc les quatre regles i poca cosa més, estan obligats a cobrir la quota d’escolanets. De fer-los classe se’n cuida el germà Saturnino, que es desplaça expressament cada dia des del col·legi de debò, que els frares tenen obert al castellet, diferenciant-se els alumnes de l’un i de l’altre establiment en que els que van a l’escola parroquial mai seran dignes de sortir a passejar de bracet amb els matriculats al castellet, perquè en realitat l’escola parroquial n’és una sucursal de fireta del col·legi de veritat. Si algun escolanet despuntés molt, proposarien als pares beneficiar-se d’una de les beques reservades per a fills de pagesos tronats de la comarca, els quals al no tenir-ne prou per pagar la matrícula no els hi fa res, a canvi d’una rebaixa, que llurs criatures, acostumades a pencar de sol a sol des de ben jovenets, treballin com a criats dels que es poden pagar l’internat. De manera que els dotze nois a qui mossèn Joan va rentar els peus dijous se’l tenien ben guanyat el paper de pobres. Ara bé, si algun d’aquells vailets fos tan llepafils i reguitnós com en Climent, ja et ben asseguro que s’haurà traumatitzat pels segles dels segles amén. Aquest xicot em penso que el què li passa és que rumia massa i no sap conformar-se amb el que té per ser feliç. Mira per on vull oblidar-me’n i sempre acabo entrebancant-m’hi per tot arreu.

Dijous, 12 d’abril.- Avui he tingut dues sorpreses interessants. La primera, el comentari que mossèn Joan a l’hora de dinar ha fet sobre la crisi a can Morell, assegurant que volen despatxar un fotimer de gent. La noticia encara no ha transcendit i per això m’ha demanat prudència i que estigui a l’aguait, ja que els amos de la filatura són amics de la parròquia i els hi devem molts de favors. Li he recordat que demà inaugurarem el centre obrer i que si la noticia és certa serà un bon moment per encetar un debat com cal. No li ha fet cap gràcia el comentari i no se n’ha amagat. La veritat és que mai ha vist de bon ull la meva iniciativa, com si tingués por de barrejar l’església amb allò que ell titlla de martingales comunistes. Després de quasi set anys de fer-li de vicari encara no ha arrelat entre nosaltres una branca de confiança suficient per, almenys, refiar-nos-en l’un de l’altre. No sé per què, però em sembla que des que ens vam conèixer ja no li vaig fer el pes. Ni quan es va avenir a tirar terra sobre tot aquell enredo de la Neus a canvi de no tornar-hi més i d’estacar-me a les faldilles del pare carbasser, les nostres relacions no varen pas millorar. El fet que mai més me n’hagi tornat a parlar d’aquella qüestió, palesa que la ferida es va tancar en fals. Però reconec que li he d’agrair que aquella relliscada quedés entre ell i jo i que tant al pare carbasser com a sa germana els hagués fet beure a galet. Si hagués esbombat els detalls exactes d’aquella tonteria, encara avui en farien escudella i carn d’olla. I no parlem de mossèn Juli, que si ho arriba a saber, hi hagués sucat pa i tot. Cert que entre el rector i jo hi ha una diferència d’edat considerable,  però per si sola no justificaria aquesta mena de mania d’estar-me sempre a sobre. No és que no ens parlem o que la convivència diària sigui tibada, nostre senyor me’n guardi de dir-ho, sinó que més aviat la nostra relació no té cap substància: ens comportem com persones civilitzades i para de comptar. Mai, després de la meva història amb Neus, li ha preocupat seriosament saber si ho he paït o no, i si alguna vegada intento debatre alguna notícia d’actualitat perquè no la veig clara i li demano parer sempre es fa el desmenjat o se’m treu de sobre amb un: - “creu-te’n el que vulguis”. Em fa l’efecte que el cervell de mossèn Joan és com si s’hagués quedat atuït en algun racó del passat i que tota la seva manera de ser i els seus sentiments estiguessin condicionats per una mena de malson que li va quedar de la guerra ençà, del qual no s’ha desvetllat del tot. En fi l’altra sorpresa és la pallissa que li han clavat al senyor Santiago. Al fer la meva ronda per l’hospital, que des del toc d’atenció de la bona Mare procuro no saltar-me cap dia, en Baldiri, el conserge que em posa al corrent de totes les sedasseries tan bon punt entro per la porta, m’ha picat l’ullet per dir-me que a la set, la mateixa habitació que havia ocupat dies abans la Neus, hi estava ingressat des d’ahir un bona peça, el senyor Santiago. Al veure que me l’escoltava com qui sent ploure es degué adonar que no li seguia la beta. Allavonces m’ha descabdellat que el senyor Santiago és el pota ranc propietari de la botiga d’articles d’esport que fa cantonada amb la plaça i que camina sempre amb l’ajuda d’una crossa, al qual també se’l coneix per  “Carlitus”, perquè diuen que perd oli per tot arreu. - “De veritat que no ho sabia que és del ram de l’aigua, mossèn?” - m’ha preguntat incrèdul en Baldiri. Doncs mira no en tenia ni idea. En aquests aspectes domèstics, ni el rector ni sa germana, tampoc no s’han esforçat gota, en tots els anys que fa que ens coneixem, per explicar-me de quin peu calcen alguns dels nostres feligresos, sedasseries que m’aniria molt bé conèixer per a no ficar-me de peus a la galleda cada dos per tres. Doncs, vet-aquí, sembla que aquest tal Carlitus va fer tronar i ploure temps enrere amb les seves rareses. Inclús s’especula si la coixesa que pateix no li ve de quan el varen tirar daltabaix d’un pont, sent més jove, per fer-li pagar les seves aficions esbiaixades,  i malgrat ara ja està força estantís, segons en Baldiri encara rep visites poc catòliques a la rebotiga. No se sap qui l’ha apallissat suara, però sospiten que eren més d’un i que malgrat tot fa creure que els ha reconegut, no pensa delatar-los. He entrat a saludar-lo més aviat per xafarderia, però no m’ha servit de gaire perquè portava el cap embenat i estava endormiscat. Una neboda, que li fa companyia, m’ha donat les gràcies per l’atenció i jo li he assegurat que tornaria a passar-hi quan estigués més refet.

Dissabte, 14 d’abril.- No vull anar-me’n a dormir sense deixar constància que el centre obrer ja no és cap entelèquia sinó real com una casa de pagès. La segona reunió ha anat com una seda: s’han presentat quinze nois i vuit noies, tot un èxit donades les circumstàncies. En Climent i la Juana han portat la veu cantant, més que no pas jo mateix que he fet més aviat el paper d’estaquirot. Al final, si tinc de ser sincer, tot plegat no està sortint tal com jo em pensava, però almenys ja rutlla. S’ha fet una votació a mà alçada per escollir càrrecs, però la Juana es veu que ja ho duia tot merdejat, dat i beneït: presidiré jo, ella farà de secretària i en Climent es cuidarà de l’organització a més d’encarregar-se de redactar una mena de reglament intern. Jo ja tenia rumiat un esborrany rumiat, però no l’he tret per no semblar esgarriacries, ja que a  aquest parell se’ls veu tan engrescats que no me’ls vull pas posar en contra. O sigui, que al capdavall me n’he sortit amb la meva a mitges, però no sé per què no les tinc totes. Alguns dels que han vingut els tinc vistos per la parròquia, però n’hi ha d’altres que, francament, no sé pas d’on han sortit. La mateixa Juana m’era una perfecta desconeguda fins que l’altre dia en Climent la va portar. Tinc la sensació que entre ella i en Climent em volen portar a vendre. És clar que, potser, només sigui un pressentiment alimentat pel l’ànima cagadubtes que porto a dins o perquè ja venia emprenyat de l’hospital, on la bona Mare me n’ha jugat una de l’alçada d’un campanar aprofitant que darrerament li solo dir amén a tot allò que em demana, perquè no m’estigui tant a sobre. Avui m’ha enredat demanant-me que parlés amb el senyor Santiago, amb l’excusa que el notava abatut. L’he trobat sol a l’habitació, incorporat de mig cos al llit, amb l’aparatós bandatge de la cara reduït a la meitat. No m’ha semblat tan pansit com deia la monja, sobretot després de rebre’m amb un moc de campionat: - “i ara què coi més vol, vostè?” M’ha deixat parat i no he sabut com continuar, si tractant-lo de vostè o engaltant-li un Carlitus a seques per veure si se li abaixaven els fums. En aquestes, ha entrat la gata maula de la monja que suposo parava l’orella darrera la porta, per intervenir quan li convingués. Encarant-se al ferit, ben bé perquè jo fos testimoni de la conversa, li ha dit: - “ja es troba millor? M’alegra comprovar que després de les quatre paraules que hem tingut abans, s’hagi revifat de repent. Precisament he pregat a mossèn Josep que entrés a veure’l per aixecar-li l’ànim.” El pobre home, més que sensació d’alacaigut en donava d’emprenyat quan li ha replicat apuntant-la amb el dit: - “miri senyora, he manat la meva neboda que demanés l’alta. Vull perdre’ls de vista d’una vegada. A tots! I no cal que em faci entrar més capellans ni monges per espiar-me. Estic fart de totes vosaltres, males bruixes!” Li he indicat a la bona Mare, amb una mirada eloqüent, que sortís de l’habitació ja que es veia d’una hora lluny que el senyor Santiago i ella no lligaven gota. Quan, fent-se l’ofesa, se n’ha anat a pas de puça, tota digna, he tancat la porta després d’assegurar-me que no s’hi quedava al darrera a escoltar. Quan he tornat a la vora del llit he presenciar la metamorfosi més sorprenent d’una persona. En un segon el senyor Santiago s’ha convertit, suposo, en aquell Carlitus ploramiques de qui m’havien parlat, que em demanava perdó per l’escena d’abans i em buscava la mà per estimar-la com fa la canalla. Entre sanglots, m’ha jurat i perjurat que les monges li han fet la vida impossible des del primer moment, obligant sa neboda a atendre totes les seves necessitats personals perquè tenen prohibit d’acostar-se-li cap infermer; fins que no estant disposat a aguantar més vexacions, s’ha queixat al metge quan ha passat visita. Pocs minuts després de parlar-hi, segons m’ha dit se li ha presentat la bona Mare feta una fúria, tractant-lo de pervertit i de viciós. Allavonces, sembla que la ràbia acumulada al pap del senyor Santiago ha explotat i s’han dit de tot. Quan jo he entrat, es pensava que venia a ventar-li una segona esbroncada. Fins i tot la policia passa d’ell. Diu que després d’escoltar la seva denuncia li varen engaltar: - “segur que te l’has ben guanyada la pallissa, per maricona.” I que l’han amenaçat amb buscar-li les pessigolles si no ho deixa córrer. Per animar-lo, li he dit que almenys li fa costat la família. Ha mogut el cap desenganyant-me: - “la neboda ve per interès, i perquè la meva germana li mana. Com que no tinc fills ni cap altra obligació, esperen que quan estiri la pota m’ho arreplegaran tot. Però sé que la nena m’avorreix i noto que li faig fàstic, quan m’ha de tocar per ajudar-me. Aquests dies hem passat un bon calvari tots dos.” Li he assegurat que parlaré amb la monja i que aniré a veure’l un altre dia. - “Com amic, oi?” - m’ha dit abans de acomiadar-me’n. - “Per suposat” – l’he mentit, sense cap remordiment, procurant no donar-li la mà, improvisant una mena de absolució a l’aire. La bona Mare m’esperava a fora com ja em suposava i de seguida m’ha donat a entendre que es frisava per la meva opinió. Me n’he rentat les mans com Pons Pilat: - “si se’n vol anar, no li posin traves. S’evitaran disgustos i tivantors innecessàries.” La bona Mare m’agraí amb un somrís el consell que necessitava escoltar per tranquil·litzar la seua mala consciència i m’ha acompanyat fins a la sortida, una deferència que només em dispensa quan totes li ponen. És estrany, però no tinc la sensació d’haver-li fallat a en Carlitus.