QUAN EL SETÍ ES TORNA
GEL
(novel.la curta
inèdita)
Seleccionada pel
Jurat del 50è Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014)
entre les 5
finalistes de les 46 obres concursants.
Dimecres,
16 de maig.- Estic desconcertat. Un dels xicots
del centre m’ha explicat que la filatura ja ha declarat la guerra, proposant la
salvatjada de despatxar la quarta part dels obrers d’una tacada. Quan mossèn
Joan sàpiga que hi estic emmerdat tindrem un bon sarau. No sé per quina raó
m’ha de tocar sempre escollir entre dues lleialtats. Tan senzill com seria no
haver de prendre mai partit. No és just que em passin aquestes coses, quan el
que més desitjo a la vida és no barallar-me amb ningú i, a ser possible representar
el paper d’àrbitre imparcial i respectat. Comprenc que la neutralitat és
enrevessat de mantenir-la en determinades circumstàncies, però penso que
trampejar no significa renunciar a tenir opinió pròpia i manifestar-la sempre
que em llegui, sense avergonyir-me’n. El meu pacte amb nostre senyor és un
vertader exemple de convivència i tolerància, tal com jo ho entenc. I així
hauria de ser a tots els nivells de la vida, per estar sempre en pau amb tothom
i amb un mateix. Però no hi ha res a fer, noi! Hi ha massa mesells – Climent,
Juana, el rector, tia Amada i la mateixa Neus, mirant-me amb posat d’ovelles
degollades -, que em volen desequilibrar amb la seva impaciència barroera.
Dijous, 17
de maig.- Ja ha començat la saragata. M’ha
trucat la Juana
per preguntar-me si no creia necessari convocar una reunió per seguir de prop el
que passa a can Morell. Li he dit per descomptat que sí, però que ho deixaríem
per més endavant, ja que abans volia fer un parell de gestions per tenir les
coses més clares. M’hauria agradat veure-li la cara per un forat al posar-li
condicions, ja que almenys a través del telèfon m’ha semblat que no havia
acabat d’encaixar la meua rebequeria. Per arrodonir la revenja l’he deixat amb
la paraula a la boca perquè n’aprengui a fer-me’n cas alguna vegada del què li
dic, i no em vulgui manipular ni pressionar com si fos un titella. Demà ja la
convocaré la maleïda reunió, però de moment que gabiegi una mica. Potser també
caldria que parlés amb en Carles per comentar-li els meus embolics i
trencacolls. Si em decideixo a fer-ho, vaig pensar que podria aprofitar el
viatge per intentar trobar-me amb la mare de la Neus, si aconseguia que tia Amada em doni la seva
adreça. La molt pilla no s’ha fet pregar, però ara dubto que sigui una bona
idea presentar-m’hi per sorpresa. I si em reconeix? Jo no l’he vista mai, però
vés a saber si ella em tenia clissat! En passar per davant del Novetats m’he
creuat amb en Climent que sortia acompanyat d’altres homes i a pesar que no
pensava destorbar-lo se m’ha acostat per preguntar-me si m’aniria bé diumenge
vinent atendre, abans no toquin el dos, aquells amics dels quals ja me n’havia
parlat. Hem quedat a la rectoria a mitja tarda, després d’assegurar-me que ell
també hi serà. M’ha picat l’ullet, fent cara de murri: - “no em perdria aquest encontre
per res del món.”
Divendres,
18 de maig.- He estat a Norega, però no he
visitat el pare carbasser. Amb l’agenda que portava ja en tenia prou i de
sobres. A en Carles li ha vingut de nou que li anés al darrera, però m’ha fet
un forat a l’agenda per trobar-nos a l’hora de dinar a una tasca de menjars
ràpids, que queda a quatre gambades del seu despatx. De manera que he aprofitat
el temps que em quedava per trobar la mare de la Neus. Ha sigut més fàcil
del que em pensava, gràcies al croquis que em va dibuixar l’Amada per
arribar-hi. La casa que buscava és de planta baixa i modesta com totes les del
barri de sant Daniel, però ben mantinguda i gens en doina. Afortunadament la
dona hi era i com que tenia la porta del carrer mig ajustada, n’hi ha hagut
prou amb un lleuger Déu-vos-guard!, perquè em sentís. Li ha cridat
l’atenció, ho he plegat de seguida, la sotana i m’ha fet entrar de pressa
suposo que per escamotejar-me de la tafaneria del veïnat. M’ha fet passar a un
menjador net i polit, i sense oferir-me seient s’ha esperat a peu dret que li
digués què se m’hi havia perdut a casa seva. Quan li he esmentat el nom de sa
filla, l’expressió de sorpresa inicial s’ha transformat en un posat de decepció
primer i de penosa indiferència després. -
“Jo no tinc cap filla” – m’ha contradit ràpidament, com aquell
que té ben apresa la lliçó. He insistit com un passerell, donant-li tota mena
de senyes i detalls d’una Neus de la qual estava claríssim que no en volia ni
sentir-ne a parlar. Sense deixar-me continuar, m’ha tallat bruscament: “vaig tenir una filla, que va renegar dels
seus pares per un amistançat que venia a buscar-la en un cotxàs tan impressionant,
que en prou feines cabia al carrer, i que li regalava perfums i vestits cars,
mentre nosaltres passàvem fam. No sabíem on amagar-nos de les males llengües i
del bescantament, i quan el seu macarró la va deixar prenyada, després de
fer-li tot el que va voler, enlloc de tornar a casa, la molt descarada i
desagraïda vam saber que, després de fer-se perdre el fill, s’havia entrampat
amb els pocs estalvis que li quedaven, associant-se amb la mestressa d’un
bordell bocafí, per acabar-nos d’avergonyir. La pena i el desengany van
consumir la vida del meu home, i ella no va ser capaç ni d’acostar-se a la
vetlla quan es va penjar. Una filla que no li demana perdó a son pare, ni
estant de cos present, ja no és una filla.”
No he sabut com tornar a prendre el cap del fil. Comprenc que ja no
ens quedava res més per dir-nos, però no volia marxar sense que sabés que la Neus estava a mig camí de les
tres pedretes, mal que li pesés. Millor que no ho hagués intentat, perquè
aleshores ha estat quan la dona ha descarregat amb més vehemència encara, tot
el ressentiment que tenia acumulat al fetge des de devia fer una eternitat.
M’ha posat el dit índex sobre el pit, empenyent-me cap a la porta mentre
cridava en veu baixa: - “no sé si vostè és el mateix o era un altre
el cabró amb sotana que durant mesos se la tirava, però vingui en nom de qui
vingui, sàpiga que ja es pot confitar aquell putó, i aquella mala arna que es
fa passar per tia, que suposo és la que li ha xerrat on trobar-me.” He
sortit de la casa com he pogut, literalment estabornit. No ha estat un bon
presagi per a la meva segona gestió del dia. Amb en Carles havíem quedat
tocades les dos, a la porta del seu despatx. Em sobrava, doncs, temps per fer
una abraçada a la Teresa, però en vistes del meu estat d’ànim he pensat que no
era com millor podia passar l’estona, de manera que abans de rondar pels carrers
a la babalà he preferit entrar a la catedral per tranquil·litzar-me, reposant
en un banc discret i fresc de darrera el cor. No he pogut evitar donar-li
voltes a l’agressivitat de la mare de la Neus i, francament, he arribat a la trista conclusió
que una vegada més m’han pres el número com a un idiota i que si no m’espavilo,
acabaré sent el cornut del barri, pagant el beure a tothom. Amb en Carles he
procurat no despistar-lo amb per primera vegada, sense giragonses, de cara a
barraca. M’ha escoltat en silenci sense deixar d’observar-me. Quan he acabat de
confessar-li, amb certa recança i un xic a contracor, la meva angunia per
haver-me deixat manipular en l’assumpte de la denuncia als Morell, m’ha
desmarxat amb un simple: - “això és tot?” Per tota resposta
m’he arronsat estúpidament d’espatlles. -
“Doncs si això és tot el que hi ha
– m’ha tranquil·litzat -, no t’hi capfiquis”. M’ha advertit ja
que hi estàvem posats que no tracti amb frivolitat la situació a la filatura, i
que no em precipiti penjant etiquetes de bons i dolents, ja que no sempre les
coses són com semblen ser i que tots els camins tenen dues vores i un mig. M’ha
insinuat que alguns bancs de Norega estan preocupats pel futur de l’empresa dels
Morell, car es temen que aviat no valdrà ni dos rals, llevat que es sanegi
ràpidament sense que li tremoli la mà a qui tingui de fer-ho. - “Per
com parles, tu deus estar al cas de la situació, oi?” – li he preguntat,
ensumant-me que en sabia més del que deia i que això explicaria que darrerament
se l’hagi vist per Santa Creu tot sovint, sense que me n’hagués dit res. - “Home, mira, fa mesos que m’hi bellugo
– m’ha reconegut –, i perquè se’n surtin
s’ha d’augmentar la productivitat, reduir els costos i domesticar, en el bon
sentit de la paraula, els treballadors més incordis. S’ha d’aconseguir abans no
s’afartin els accionistes i els bancs d’abocar-hi calés en aquell pou sense
fons. Però, si els treballadors s’hi giren d’esquena, animats per gent com tu
que els hi fa costat sense tenir en compte les conseqüències i no saber-ne de
la missa la meitat, és probable que la medicina se la prengui el malalt quan ja
no siguem a temps de combregar-lo”. De sobte, com si me’n responsabilitzes
directament a mi, ha afegit: “tot
l’escàndol que esteu muntant des d’aquest carai de centre teu, us el podríeu
ben estalviar, perquè no ajudarà a sortir-ne de l’atzucac.” - “O
sigui - no me’n vaig pogué estar de dir-li -, ara resultarà que jo també en tinc la culpa que la filatura vagi de
gairell? -“Mira, Josep – es tragué les ulleres, i amb aquell posat de
perdonavides pretensiós que no li aguanto, em pretengué alliçonar per no perdre
el costum -, el dia que vares parlar-me
d’aquest caprici teu, ja et vaig advertir del perill de complicar-te la vida en
segons quins esbarzers, sobretot sense experiència i no tocant, com a tu et sol
passar massa sovint, de peus a terra. Sempre s’ha d’ésser prudent amb els
prejudicis, però quan hi ha pel mig interessos de classe, no s’hi val a badar
perquè corres el perill que t’arrossegui la demagògia, o bé dels uns o bé dels
altres. Mantenir l’equidistància fora el més encertat quan les coses no estan
clares, per no haver-te després de penedir de prendre decisions precipitades,
com aquesta de la denuncia, ja que fer marxa enrere quan has estimbat el carro
pel pedregar sempre és molt empipador, la majoria de les vegades és impossible.
Els grans conflictes sovint són conseqüència de la incapacitat que tenen alguns
tossuts per rectificar a temps, quan s’adonen que defensen idees confuses o
senzillament equivocades, m’explico?” Li he preguntat si creia que la
nostra denuncia entrava en la categoria de les injustificades o de les impertinents,
posant-me a la defensiva d’una parida en la qual no vaig participar i que fins
a cert punt em rellisca.
En el mateix to didàctic, ha continuat el seu particular sermó
de la bufetada: - “jo diria que les veritats i les exageracions les heu barrejat tant en
aquell pamflet disfressat de denuncia seria, que serà difícil que algú us en
faci cas. Molt em temo que només servirà per escalfar més l’ambient, i per
destorbar o endarrerir l’única solució entenimentada en benefici d’ambdues
bandes.” O sigui que en
opinió del meu cunyat, he ficat una altra vegada la pota a fons i que, a més a
més, d’aquesta en puc sortir escaldufat. De manera que novament, em trobo davant
d’una disjuntiva que no m’esperava. El més just seria reconèixer que la raó
està repartida i, per tant, que cadascú podria afluixar una mica. Però no em
deixen ser imparcial, sinó que a cada cantó de la corda m’exigeixen que faci
costat, exclusivament, a la seva tesi. Vet-aquí que el meu interès pel món
obrer va venir d’observar que, en la majoria dels casos, els conflictes neixen,
s’escaldufen i es podreixen per no parar atenció al que diu l’altre, i la meva
contribució a través del centre estava pensada per intentar que les dues parts
enfrontades s’escoltessin mútuament. No obstant aquestes bones intencions, a la
pràctica ja m’adono que a ningú l’importa com pensa l’altre. I als il·lusos com
jo, que pretenem remar contra corrent ens miren com empestats o subversius. Per
cert a mitja tarda he trucat a la
Juana per confirmar-li la reunió de demà. Ella ha posat la
cirereta que li faltava al carregós resum d’un dia farcit de desenganys: - “ja
ho he fet mossèn, tothom està avisat per demà a dos quarts de vuit del vespre.”
M’he mossegat la llengua i endreço la llibreta al calaix per a no desbarrar.
Dissabte,
19 de maig.- No he volgut anar-me’n a dormir
encara que sigui tard sense anotar les vivències d’avui ara que les tinc
fresques. A primera hora del matí he anat a l’hospital aprofitant l’ocasió per
resumir a l’Amada la visita d’ahir a la mare de Neus. M’ha contestat que ja
s’ho veia venir però m’ha sorprès amb un: -
“no es preocupi més per la nena, que no
quedarà desemparada”. L’he trobat molt més optimista i positiva que
abans d’ahir i això em tranquil·litza una mica, sobretot perquè m’he estalviat
una escena que em temia inevitable i desagradable. A dos quarts de vuit del
vespre, la sala on ens reunim els del centre obrer feia goig. En Climent i la Juana s’han afanyat a
rebre’m amb un somriure d’orella a orella fent-me la pilota suposo que per
fer-se perdonar les darreres humiliacions i mocs que m’han dispensat a dojo. En
Climent fins i tot m’ha demanat permís per prendre la paraula, després que jo
encetés com sempre la reunió resant un parenostre i una avemaria. - “Tal com vàrem acordar – ha començat
el seu informe apuntant-me de seguida amb el dit -, el mossèn va signar en el nostre nom la denuncia a la inspecció, perquè
s’investiguin els comptes de la filatura i es declari que la crisi no és més
que una excusa per fer una escabetxinada dels obrers més grans i dels que
consideren uns mantes”. Un dels
xicots més desperts l’ha interromput amb una observació de pissarrí: - “i
si la inspecció se la passa pels dallonses aquesta denuncia, què?” Un
Climent enigmàtic ha reaccionat ràpid i sobri: - “això és impossible, perquè tenim qui ho vetlla des de dins,
precisament per evitar que la denuncia es quedi colgada de papers, en un
calaix”. He intentat raonar si no
seria més propi de nosaltres analitzar primer els arguments de cada part i
després de debatre-ho proposar com es podrien acostar les posicions. En Climent
però ha defensat panxa enlaire el contrari i no m’han agradat, particularment,
les raons de que s’ha valgut per destrossar la meva opinió: - “que li prenguin el lloc de treball és el
més dur que li pot passar a un obrer. Mentre aquest abús es consuma, la gent
s’escalfa i reacciona com és lògic: defensant amb ungles i dents l’únic
patrimoni que els hi queda.” Tothom estava pendent de la meva rèplica i com
que anava llençat no m’he resignat a tenir-hi, a la reunió, un paper de simple
convidat de pedra disposat com sempre a beneir tot el que s’acordés i els hi he
endinyat la meva opinió, sense deixar-me enjovar: - “jo considero que el centre no té per objectiu atrinxerar-se per
intervenir en cap batalla, sinó que la nostra feina hauria de ser la
d’analitzar els esdeveniments, des d’una certa perspectiva i amb el cap fred,
per tal d’aportar-hi un punt de vista objectiu, i després d’aquesta anàlisi
prèvia, condemnar o denunciar sense reserves només els abusos comprovats a
bastament.” La Juana
s’ha aixecat per recolzar en Climent segura del seu domini d’un auditori
addicte, proposant que es votessin les dues propostes que hi havia damunt la
taula: la d’en Climent i la meva. Aleshores m’ha vingut, com en una inspiració,
el rampell de prendre tot el protagonisme i agafant per sorpresa la Juana m’he adherit a la seva
proposta de votació demanant tot seguit que els que estiguessin d’acord amb el
meu plantejament alcessin la mà, comprovant que més de la meitat dels presents
tenien el braç enlaire. En Climent ha dissimulat la irritació mossegant-se la
llengua i renunciant a comptabilitzar el seus partidaris, clarament minoritaris,
mentre la Juana
bugonava: - “no se’n parli més, ho farem
a la manera del mossèn.” Encara no les tinc totes després de guanyar-los el
pols. Quan hi penso ara, m’adono que he imposat el meu criteri gràcies només a
l’oportunisme d’un gest arriscat. Si hagués deixat fer, molt probablement que
els mateixos braços que s’han alçat a favor meu en una acció reflexa,
s’haguessin decantat per la proposta d’en Climent. Estic segur que els cogué
molt que guanyés la partida utilitzant les seves tracamanyes. Això m’ho faran pagar
car, n’estic segur; però de moment qui s’ha apuntat el tanto he sigut jo. I
m’agrada haver-los rebolcat, no puc pas negar-ho
Diumenge,
20.- Encara estava assaborint l’èxit de
la reunió d’ahir, quan cap allà les quatre s’ha presentat en Climent acompanyat
dels seus amics: dos homes que m’ha presentat com antics republicans que estan
de pas per saludar les escorrialles d’una família que no havien vist des que
varen fugir, en acabar la guerra. Els he fet passar al despatxet perquè mossèn
Joan encara feia la migdiada a la sala gran. Després d’acomodar-los com he
pogut en un espai tan reduït, he tret una ampolla de conyac que vaig comprar expressament
per si de cas i quatre gots que he deixat damunt l’escriptori, convidant-los a
servir-se cadascú al seu gust. En Climent ha plantejat amb sornegueria que el
motiu de la visita era que conegués uns tipus singulars acabats d’aterrar de
l’indret on han viscut tots aquests anys d’exili voluntari, del qual en Climent
en parlava com si es tractés del paradís terrenal. - “En Climent sempre exagera, ja el deveu tenir calat que tot s’ho pren a
tall de conya – va dir el més vell dels visitants, dirigint-se a mi -; no s’ho cregui pas això del paradís,
senyor. Simplement passa que allà on ens estem, Tabrilde, els dia a dia són
distints dels vostres, i prou. Hem eliminat totes aquelles pells de plàtan que
fan relliscar les bones relacions entre les persones i, a canvi, potenciem el
plaer impagable de sentir-nos útils i quasi indispensables, per damunt de
qualsevol altre sentiment.” En Climent intervingué de nou arrambant l’aigua
cap al seu molí: “mossèn, en aquell
paradís no hi volen veure sotanes ni hàbits de cap classe, o tampoc és veritat
el que dic?” Li ha contestat de seguida el més jove dels interpel·lats, que
m’ha semblat un home molt sensat i segur de les seves conviccions, malgrat les
expressi pel meu gust amb massa parsimònia: - “per favor, Climent, no t’emprenyis; però admet que l’existència de
Tabrilde et fastigueja, malgrat no acabo d’entendre per què.” I dirigint-se
a mi, ha afegit: - “senyor, nosaltres allà no menystenim cap creença, sinó tot al contrari.
Pensem que tothom és lliure de creure en el Déu que vulgui, declarar-se
agnòstic o ateu radical, sempre que aquests sentiments se’ls guardi per ell.
D’aquí ve que no tinguem ni sacerdots, ni cultes, ni rituals de cap tipus.
Cadascú és lliure, com li dic, de comunicar-se amb Déu directament, des del
propi cor, sense rituals ni intermediaris. Per això tampoc construïm temples. A
quatre passes del nostre poblat hi ha immensos boscos d’arbres d’arrels centenàries,
que tots respectem com a lloc sagrat, perquè és on es retiren els que volen
meditar o resar”. M’ha justificat aquest capteniment col·lectiu
explicant que els primers residents procedien de societats on històricament es
mortificava anorreava o matava en nom de la religió i que no volgueren permetre
que ningú, a Tabrilde, s’apropiés de cap Déu, transformant-lo en mer instrument
de llurs conveniències o àdhuc com empara de roïns revenges. Li he preguntat si
també havien resolt la qüestió del més enllà i m’han contestat amb tota
naturalitat: - “per a nosaltres, la mort
constitueix el final inevitable i natural del trànsit de l’home per la terra.
Després de la mort, el cossos es converteixen en esperits bons, que procuren
per als que hem quedat reencarnant-se en els nostres fills, de manera que
l’arribada d’un nadó és objecte de doble joia per a la família, ja que no en
tenim cap dubte que s’hi ha reencarnat l’esperit d’algun avantpassat. I això es
nota en que cada nova generació és més espavilada i eixerida que l’anterior,
perquè hereta part de l’experiència acumulada. Creiem, a l’inrevés del que
prediquen vostès, que no naixem empastifats per cap taca original, sinó
impregnats d’una influència saludable i mansa. Per aquesta raó, no permetem que
els cossos dels morts se’ls mengin els cucs, sinó que els cremem quan encara no
han perdut llurs essències, embolcallats en pires de llenya procedent del bosc
sagrat, deixant que el vent, senzillament, escampi les cendres cap allà on li
sembli.” Em feren tant d’efecte les seves explicacions que la meva primera
reacció d’esma fou servir-me dos dits de conyac, circumstància que va aprofitar
en Climent per mofar-se’n: - “què,
mossèn, no se l’esperava aquesta, oi?” Els hi he confessat que francament
mai havia escoltat unes teories fantàstiques, exposades amb tanta fe com ho
feien ells i que en el suposat cas que existeixi aquest lloc singular que
anomenen Tabrilde, estaríem davant d’un model de societat quasi perfecte,
teoria que des de la meva formació considerava força improbable. - “O sigui, que també li sembla una utopia,
no és veritat?” – va saltar en
Climent, sense donar-me temps a acabar el raonament. Jo procurava no ofendre
els convidats fent massa evident el meu escepticisme, però en Climent no tenia
tanta delicadesa ni pèls a la llengua i a més a més s’havia obstinat a fer-los
la guitza: - “les coses mai poden ser
tan perfectes com pretenen aquests, mossèn; però, no els hi he descobert la
trampa”. Aquesta vegada va ésser
el més vell qui va rebatre’l: “no et
pensis que fent-te el graciós em trauràs de polleguera; a més, no sé si parles
per parlar o vertaderament reflexiones el que dius, que jo diria que no pas
gaire. En qualsevol cas, t’asseguro que Tabrilde existeix, i és tal com l’hem
explicat. Potser siguem els més indicats per acreditar-ho, ja que podem
comparar el pa que s’hi dóna a ambdues bandes. Allà soms persones lliures,
malgrat tinguem deures i responsabilitats, perquè sabem que sempre farem
quelcom de profit, que mai serem un destorb ni un drap brut. Si ho penses una
mica, això sol ja compensa de sobres, sobretot comparat amb vosaltres que quan
no serviu per pencar esteu llestos i ningú us té per res. I en quan al que deia
el company sobre les creences en general, us confesso que quan vaig arribar a
Tabrilde era un descregut, que arrossegava penjada a l’esquena la motxilla amb
les mil i una putades que vaig haver d’empassar-me en nom de Déu. Però quan
vaig pogué decidir, vaig descobrir el relaxat que et quedes parlant amb un Déu
sense rostre ni etiqueta, ni torracollons per entremig. A mi, els que
predicaven aquí la religió de vostè, senyor, em van convertir en una mula
tossuda i guita. I en quan al suposat misteri del més enllà, pel que vostè s’ha
interessat abans, li he de dir que l’entenc molt més bé tal com s’explica a
Tabrilde que no pas com m’ho engargamellaven de petit els capellans com vostè.
Només hi ha una pregunta que li voldria fer amb tot respecte: no els raca que
aquest ésser superior, creador, protector o el que se li vulgui dir que vostès
adoren, permeti que morin criatures, abans d’haver tingut temps de tastar la
vida?. En fi, allà les coses són tan diferents de com vostès s’ho prenen aquí,
que Tabrilde no es pot entendre sense haver-hi viscut.” En Climent el va
interrompre agafant-lo pel mot: - “doncs
fem la prova! Jo m’ofereixo voluntari per acompanyar-vos i passar-hi una temporadeta
a prova.” El més jove va ser qui va parar-li els peus aquesta vegada, i
malgrat la correcció en la rèplica el to fou enèrgic i sec, com si ja
n’estigués tip de tantes impertinències i desqualificacions: - “és impossible això que demanes, ja t’ho
vaig deixar clar l’altre dia: si permetéssim la visita de forasters arribaria
un dia que la nostra petita comunitat esdevindria insostenible. Però, no pateixis,
es poden reproduir a qualsevol altre indret del món, aquí mateix si vols, pots
crear tots els Tabrildes que et sembli.” Malgrat encara ens hi hem passat
més d’una hora fent petar la xerrada el més destacable de la conversa ho acabo
de resumir. En acomiadar-nos, els hi he desitjat bona sort i a en Climent li he
agraït amb un copet a l’espatlla la vetllada que m’havia regalat. El rector
m’ha preguntat, de seguida, que han escampat la boira, què hi fèiem tanta
estona tancats al meu despatx. Li he donat la primera excusa que m’ha passat
pel cap. No obstant, malpensat com sempre m’ha repetit la lletania: - “recorda Josep que de cap manera permetré
que a la rectoria s’hi vingui a conspirar.”
Dilluns, 21
de maig.- Encara no tenia prou païda la
visita dels amics d’en Climent que aquesta tarda el comissari Anselmo m’ha
donat un bon ensurt. He pensat que venia a veure mossèn Joan, ja que de tant en
tant es tanquen tots dos al despatx a pany i forrellat, però quan li anava a
explicar que el rector era a cal metge amb sa germana, m’ha dit que era amb mi
que volia parlar. M’ha escamat, perquè em sembla que en tots els anys que porto
a Santa Creu a penes si ens hem saludat mitja dotzena de vegades, malgrat em va
quedar perfectament gravada des del primer dia que m’hi vaig topar, la seva
cara de mala llet, esbarrellada de verola. A partir d’ara, però, ja podré dir que
vaig ben servit de comissari, començant per la seva desagradable veu esquerdada
que predisposa a la suspicàcia. No ha perdut el temps i després de descordar-se
un botó què li tibava la cintura d’una americana fosca i massa estreta per a la
seva panxa, que de tant portar-la ja sembla un uniforme de treball,
recolzant-se a un cantó de l’escriptori s’ha tret un bloc de notes de la
butxaca i s’ha afanyat a demanar-me, per aquest ordre, el nom dels afiliats al
centre obrer, què hi pintava en Climent i quina relació tinc amb els visitants
d’ahir. Banyabaix abans que li anés a respondre ha fanfarronejat dels seus
trumfos: - “conec tots els seus
embolics, reverend, de manera que estalviïs fer-me empassar gat per llebre”. Ràpidament
m’he posat les piles i comprenent que amb aquell paio no podia pas jugar-me-la,
li he explicat mitges veritats per entretenir-li la gana.
Dimarts, 22
de maig- He rebut una trucada de ma
germaneta interessant-se per com em van les coses. Estava més tendre que altres
vegades, tant que ja no sé si realment m’ha trucat perquè si, tal com m’ha
assegurat, o perquè en Carles li ha dit que ho fes per aixecar-me la moral. A
mossèn Joan li han trobat sucre i l’han posat a règim, per tant ja em veig fent
dieta com ell, ja que no crec que sa germana a partir d’ara cuini dos menjars
diferents. M’ha preguntat, quan esmorzàvem, si tenia res de nou per explicar i
li he fet que no amb el cap, passant full de la visita del comissari. Sa
germana ha comentat com sempre ho fa: no recordant a quina botiga li ho havien
dit o deixat de dir, que una colla d’obrers de la filatura han segrestat el
fill de l’amo. Quina bestiesa! M’ha deixat atordit i no he obert la boca per a
no ficar-hi la pota. Al rector li ha començat a venir fred de peus i ja volia
trucar als Morell per posar-se a la seva disposició. Li he fet veure que si
només es tractés d’un rumor sense fonament faria el ridícul. - “De
totes maneres, ho tinc de fer” – ha
insistit, sense avenir-se a raons. Quan sopàvem ha tornat a treure el tema. Ens
ha explicat que a mitja tarda ha parlat amb el fabricant i que, efectivament,
no saben on para el fill petit fent-li por que hi estiguin complicats en la
seva desaparició d’una manera tan misteriosa alguns obrers que diu que li fan
la punyeta d’ençà que s’ha tirat endavant l’expedient de crisi, però que no en
té proves. - “Tu no en sabràs pas res de
tot això, oi?” – m’ha preguntat
amb cara de set jutges. Li he assegurat que no, però em sembla que no s’ho ha
empassat del tot perquè no ha deixat d’observar-me de reüll mentre jo feia
veure que assaboria la crema de carbassó que sa germana ha fet per sopar,
enlloc de la tradicional sopa de menta de cada vespre, com a primera
contribució solidària a la millora de la seva salut.
Dimecres,
23 de maig.- He de rectificar. Allò que vaig
escriure sobre les sòcies de la
Neus m’ho tinc d’empassar amb patates. Aquest mati, quan l’he
anat a veure, estava radiant malgrat s’hagi aprimat i estigui més esblanqueïda
que abans de l’operació. S’ha retocat el maquillatge per dissimular les ulleres.
M’ha dit que la donen d’alta el cap de setmana i que se n’anirà a passar la
convalescència al pis de la mestressa del bordell, a sobre mateix de l’Ocell de
Foc. Avui he sabut que de la seua malaltia tampoc no n’havia parlat amb les
seves companyes, les quals en trobar-la a faltar especulaven si al final
s’havia firat amb un cap de pardals folrat de duros que li anava al darrera
feia temps, i que pretenia retirar-la de la circulació. Quan han sabut la
veritat per boca de tia Amada, esclar, ja no l’han deixada ni a sol ni a ombra.
M’imagino la cara de la bona Mare, amb la mosca darrera l’orella davant tantes
trafiques de les meuques. Mentrestant, aquella punyetera de tia postissa es deu
haver quedat ben repapada. Rectifico, doncs, el que vaig escriure la setmana
passada i dono la raó a la Neus :
les putes valen un imperi!
Dijous, 24
de maig.- Sembla que en Climent a més de
portar-se l’oli unta tot allò que toca. A mi m’ha deixat una papereta, que si
me’n surto d’aquesta ja podré repicar campanes. Quan mossèn Joan s’ensumi en
què m’han embolicat tota aquesta trepa, ja puc preparar-me per un bandeig cap a
la parròquia més fastigosa del bisbat, ja que les relliscades dels dissabtes
segurament s’avindria a tapar-les com ja va fer anys enrere quan la patinada amb
la Neus; però haver-me acomboiat amb gent que es proposa fer saltar el règim
m’ho farà purgar amb escreix. Tal com van succeint-se els esdeveniments,
l’escalada d’agitació forassenyada em fa sospitar que s’han apropiat del centre
obrer per canalitzar els seus objectius polítics, abusant de la meva bona fe.
Fins i tot la Juana
m’ha insinuat la possibilitat d’amagar a la rectoria el que ella anomena gent
compromesa, perquè no els enxampi la policia si van maldades. Tant com odio
sentir-me pressionat quan he de prendre decisions, i ara m’està engolint un
remolí de bogeries que a penes controlo. Si no ho he entès malament, en Climent
i uns quants dels que van ajudar-me a desencallar la iniciativa del centre
estan emmerdats fins les celles en vés a saber quantes activitats clandestines.
Espero que no tinguin res a veure amb els comunistes, perquè allavonces sí que
la ballarem de debò. I el pare carbasser, quan ho sàpiga, estarà encantat
d’engegar-me a passeig d’una puntada de peu. No voldria pas donar-li aquesta
satisfacció, però com me’n surto d’aquesta teranyina que jo mateix he ajudat a
teixir, a còpia d’ingenuïtat i per pura enveja? Sí perquè això em passa per
egoista i ambiciós. Si no m’hagués deixat emportar per l’ànsia de competir i
superar la popularitat de mossèn Juli amb una idea de bomber, avui no em veuria
rebolcat en aquest femer. La Juana, a sobre, em diu que sóc un lila i enlloc de
engegar-la a pastar fang encara em rebaixo una mica més buscant excuses i
demanant-li perdó. Tot plegat és el resultat de la meva incapacitat per apostar
fort i arribar fins al final, al revés del que feia quan jugava a cartes els
dissabtes amb la colla d’en Llorenç. Quan has d’anar a totes, no et pots fer
trampes al solitari. Espero que el tracte que tinc amb nostre senyor no se’n
ressenti i es faci aiguapoll. Al cap i a la fi és un pur pacte de conveniència:
jo procuro no abonar escàndols i ell em dóna peixet. Ni més ni menys. Pel que
fa a la resta de compromisos adquirits, no em puc permetre el luxe de forçar
les coses, perquè de seguida em poso en evidència i perdo els papers. Va passar
amb en Llorenç i ara es podria repetir amb aquest empantano del centre. Per
tant, no em queda cap altra remei que trampejar-ho com pugui, repanxolant-me
sense manies en la meva bona fe i si molt convé esquitxant a qui calgui que
prou que s’ho mereixen tots aquests que m’han donat pel sac. Al capdavall els
pagaré amb la mateixa moneda. Ja li vaig deixar clar a la Juana : ella i en Climent de
sinceritat i de lleialtat no me’n poden pas donar lliçons.
Divendres, 25 de maig.- El que passa vertaderament és de
bojos. Cada dia esmorzem amb les novetats de can Morell i a mossèn Joan cada
enrenou li dispara la pressió i el sucre. Sa germana és la primera font
d’informació, ja que quan a primera hora surt a comprar el pa – el germà de la
flequera fa d’encarregat a la filatura – torna amb el sarró ple de xafarderies
que repeteix tota cofoia; això sí, corregides i augmentades. Des d’ahir el
poble en va ple dels acomiadaments de quasi un centenar i pico d’obrers, entre
ells tots els sindicalistes de la filatura. M’he estat de comentar-ho mentre
apurava el cafè amb llet, fent-me el distret ja que si fos veritat suposo que
en Climent ja me n’hagués fet cinc cèntims. Al rector, que avui s’ha llevat un
xic més picallós que de costum, que hagin despatxat tots els sindicalistes li
ha semblat de conya i mentre se n’anava al balanci a resar el breviari, entre
becaina i becaina ha remugat quelcom semblant a: - “mort el gos, morta la ràbia”.
Abans d’anar-me’n per les meves, m’ha engargamellat la consigna que ja em sé de
memòria: - “Josep, no et fiquis en
embolics!”
Dissabte,
26 de maig.- He entrat a l’hospital per saber
novetats. Hi ha tranquil·litat absoluta, m’ha dit en Baldiri. Doncs que
continuï així! Sor Balbina se m’ha enganxat com una paparra de seguida que m’ha
posat la vista a sobre. - “Ja sap quina
n’ha fet aquella mossota?” – més que informar-me, semblava com si m’ho
estigués refregant sota el nas -, “doncs
que se n’ha entornat amb aquelles donotes una altra vegada. Ja veu, mossèn, no
valia pas la pena de prendre’s tantes molèsties!” Li he intentat de fer veure que no n’hi havia per tant, però m’ha
tallat en sec: - “expliqui-ho a la bona
Mare que agafa cada enrabiada, quan ve a curar-se acompanyada d’un parell
d’aquelles bagasses, que algun dia li vindrà un cobriment de cor”. No he
seguit discutint amb la monja perquè, en el fons, estic convençut que sovint
parla per parlar i que no pensa el que diu. Això sí, m’imagino la cara de la
bona Mare i no puc estar-me de somriure maliciosament. Punt final: me’n vaig a
dormir que porto uns quants dies de sobresalts i em mereixo un descans reparador.
Diumenge,
27 de maig.- Quan comences a trepitjar merda
mai més portes les sabates netes. Tan content com estava ahir i avui en Climent
m’ha deixat aclaparat. Feia temps que no treia el cap per la rectoria un diumenge
a la tarda. Quan li he obert la porta quasi m’ha esgarrifat l’expressió de la seva
cara. Estava tan lívid que fins i tot he pensat que s’havia marejat. Però ha rebutjat
la meva preocupació amb una d’aquelles rampellades d’orgull tan
característiques en ell: - “no estic
marejat, el que estic es molt emprenyat.” Hem anat al despatx i li he ofert
una copeta de conyac. En contra del seu costum se l’ha empassat d’un trago. I
després s’ha desfogat. Es veu que un dels amics que em va presentar l’altre dia,
el més vell, està tancat a la cangrí des de dijous i el tindran incomunicat no
se sap fins quan. Segons que m’explica, la cosa pot anar per llarg doncs li han
retret comptes pendents d’ençà de la guerra, però el més greu és que es nega a
dir on poden trobar el seu company, que és a qui busquen amb més sanya perquè
es pensen que es tracta d’un peix gros anarquista. Però no s’acaben aquí les
males notícies ell també arrossega un problema gruixut a causa de la seva
amistat amb aquells dos, i la policia ja l’ha anat a buscar a casa. Per sort no
hi era però està segur que tornaran, sobretot quan descobreixin que els dos
paios els va tenir de dispesers tot el cap de setmana. De fet han deixat un
parell de grisos rondant pel carrer esperant enxampar-lo quan torni Em temo que
amb tantes mogudes el centre i jo mateix acabarem llepant d’esquitllada. Li he
dit que s’havia de calmar i reflexionar com pot sortir-se’n d’aquest trencacolls
sense comprometre més gent. - “Què cony més
vol que reflexioni?” – se m’ha rebotat. M’ha jurat que no feia altra cosa
des d’ahir, que pensar. Quan ja no sabia què més dir-li ha irromput al despatx
el rector sense avisar, i amb un gest malsofert m’ha fet sortir al corredor.
Quan hem estat a soles m’ha avisat, contenint la fúria, que el comissari
Anselmo s’esperava a l’altre despatx perquè volia interrogar-me. Si em punxen
en aquell moment, segur que no em troben ni una gota de sang. Després
d’amarar-me del pessimisme destil·lat per en Climent una estona abans, la
visita per sorpresa del comissari era com ploure sobre mullat. He acomiadat en
Climent, dient-li la veritat ja que no em veia capaç d’inventar més mentides.
Tampoc a ell li ha fet cap gràcia la presència de l’Anselmo a la rectoria i ha
preferit esmunyir-se’n de pressa i corrents, sense cridar l’atenció. En entrar
al despatx del rector, el comissari ni s’ha pres la molèstia d’aixecar-se de la
cadira per saludar-me; només m’ha dedicat un somriure sardònic, el qual després
de les notícies que m’acabava de portar en Climent, he considerat de mal
averany. Mossèn Joan ha començat per retreure’m que no li hagués parlat de
l’anterior visita de l’Anselmo. En no veurem amb cor d’endevinar per on
m’engaltaria la bufetada, he intentat guanyar temps traient importància a
aquest detall, però el comissari venia en pla de guerra i es veia que no estava
disposat a deixar-me’n passar ni una. - “Miri,
senyor rector – més o menys el bombardeig ha començat així -, no estic per orgues, i vull saber què es
cou aquí dintre per descartar que facin de tapadora d’activitats contràries al
règim, o que es protegeix a persones compromeses amb grups il·legals. La visita
de l’altre dia al seu vicari fou amistosa, com advertència; però, sembla que no
va servir de gaire res”. Mossèn
Joan li ha assegurat, posant-se la bena abans de la ferida, de tan nerviós com
estava, que li garantia la col·laboració incondicional de la parròquia en totes
les perquisicions de la policia. - “D’acord,
li seré franc – durant tota la visita el comissari sempre s’ha dirigit al
rector, com si jo fos un zero a l’esquerra, encara que la meva presencia era
imprescindible, car segons vaig comprovar pel que va seguir, el malcosit havia
organitzat la festa en el meu honor -, per
la rectoria darrerament hi circula massa gent rareta, que venen a veure el seu
vicari, donant-se la casualitat que tenim la certesa que alguns d’aquests
individus, des de fa temps conspiren contra el règim. Què vol que en deduïm, de
tot plegat? Doncs que o bé el seu vicari és un passerell a qui fan beure a
galet, o que és qui mou, vertaderament, els fils de la conxorxa comunista que
uns quants d’aquestes rodalies es porten entre mans. Això no té volta de fulla,
de manera que no vulgui discutir-m’ho. Fa dies que vigilem la rectoria i, per
tant, tenim un munt de preguntes que voldríem ens aclarís el seu vicari. Per
exemple, què hi pinta un conegut revolucionari com en Climent Pallarès al
capdavant del centre obrer de la parròquia? O, també, què es porten entre mans
el seu vicari i un parell d’elements subversius, que fa poc han tornat de
l’exili, un dels quals – un tal Soria – tenim raons per creure que fa d’enllaç
entre els comunistes d’aquí i els de fora? A aquests paio tan perillós li hem perdut
el rastre, però el seu soci, un antic anarquista que no sabíem quin pito hi
tocava, des que l’hem detingut ha cantat com una calàndria. Només ens queda una
peça per encaixar d’aquest trencaclosques: on s’amaga en Soria? Miri per on, el
paio es va esfumar per art de màgia just l’endemà de la meva visita de cortesia
al seu vicari, en el transcurs de la qual, tot donant-li de bona fe uns quants
consells d’amic, va escapar-se’m sense voler una pista que degué aprofitar per
posar en guàrdia aquell indesitjable. Acabaré de posar-li totes les cartes
damunt la taula, en consideració a vostè, senyor rector, perquè ja sap que li
tinc estima i n’estic convençut de la seva lleialtat, i no voldria que la
parròquia en quedés emmascarada per culpa de maniobres subversives mantingudes
a la seva esquena. Voldríem descartar, per començar, que el seu vicari no està
encobrint en Soria. Més clar: ens agradaria tenir la certesa que ara mateix
aquest individu no s’amaga sota el sostre de la rectoria”. Mossèn Joan ha seguit
tota la lletania d’acusacions del policia amb la mirada perduda i un parell de
cops s’ha posat les mans al cap. Per la meua part ni m’he atrevit a interrompre
una sola vegada les delirants imputacions que m’han sorprès tant o més que a mossèn Joan. I no pel fet de la seva
temeritat, que això al capdavall m’afavoreix al tractar-se de mentides tan
barroeres que es poden desmuntar d’una bufegada, sinó al adonar-me de fins a
quin punt m’han aixecat la camisa tota aquesta colla de pocavergonyes de qui
m’he refiat les darreres setmanes, perquè es feien passar per amics. He
improvisat una resposta versemblant a cadascuna de les preguntes que mossèn
Joan em descarregava a tremuja, visiblement afectat. M’he ratificat en tot el
ja vaig declarar al comissari l’altre dia sobre el meu encontre accidental amb
els dos amics d’en Climent, però en quan a la relació amb aquests suposats
comunistes he negat que en tingués la mínima sospita i per guanyar-me la seva
complicitat li he recordat, amb certa malícia mal dissimulada, que en Climent
ja remenava la cua per la parròquia fent de catequista molt abans que jo hi
vingués a fer de vicari. El comissari, no obstant els meus descàrrecs, es veia
clar que estava disposat a acorralar-me fins que tragués et fetge per la boca. -
“I si ho hagués sabut, reverent,
l’hauria delatat, com era la seva obligació?” – m’ha preguntat a boca de canó, amb tota la mala llet de donar per
suposada la meva nul·la col·laboració. I jo, una vegada més, sotmès a tanta
pressió no he estat a l’altura de les circumstàncies, amatent només a no
sortir-ne escaldat. Més o menys he admès que sí que l’hagués denunciat, i que
mai no li hagués deixat trepitjar la rectoria si hagués sabut de quin peu
calçava. Finalment, veient-me un xic les orelles, he jurat i perjurat que de
l’esfumació d’aquell tal Soria no en tenia ni punyetera idea i el comissari
s’havia begut l’enteniment si es pensava realment que nosaltres, uns homes de
Déu, podíem embrutar-nos les mans encobrint galifardeus a la sagristia. Em
sembla que m’he expressat amb tanta vehemència que, almenys, he mig convençut
mossèn Joan que ha respirat una mica més tranquil i fins i tot l’Anselmo ha
acabat distret, conformant-se amb amonestar-me: - “de qualsevol cosa que s’assabenti a partir d’ara, n’ha d’informar
immediatament al senyor rector, i ell ja decidirà el que s’hagi de fer.” En
quedar-nos a soles mossèn Joan no m’ha fet cap retret, capteniment que encara
m’ha dolgut més que si m’hagués escridassat, sinó que amb evident menyspreu
m’ha imposat la penitència que sabia més em couria: - “mentrestant no aclarim les coses, s’han acabat els experiments amb el
centre; ja el pots dissoldre ara mateix”. En adonar-se que anava a
protestar, ha afegit amb energia: - “no vull discutir amb tu mai més les meves
ordres. Obeeix i calla!” Quan ja estava a la porta s’ha girat per collar-me
encara un xic més: “mentre no et digui
el contrari, vull saber cada vespre, fil per randa, què has fet durant el dia,
amb qui t’has trobat i de què heu parlat. No tinc ganes de passar més vergonya per
culpa teva.” Total, que me’n vaig a dormir amb les orelles ben calentes i
papallones a l’estómac. Em rebenta que el rector faci més cas del policia que
no pas de mi i que aquest desgraciat de l’Anselmo m’hagi humiliat com ho ha
fet. Però també he d’admetre que m’ho tinc ben merescut per idiota i calçasses.
Dimarts, 29
de maig.- Els esdeveniments em posen a prova
contínuament. Jo, que no volia veure’m obligat a prendre partit, em veig ara
empès a triar entre el que sento i el que em convé i per si no en tenia prou de
pressió al capvespre s’ha presentat la
Juana a afegir més llenya al foc. Mossèn Joan al veure de qui
es tractava l’ha deixat passar sense dir ni piu; es veu que els empleats de la
senyora Rita tenen dispensa i no porten banyes. M’ha semblat força decaiguda i
quan ens hem tancat al despatx m’ha confessat la raó: han engarjolat en
Climent. M’ha dit que n’ignorava la causa perquè ningú hi ha pogut parlar-hi
des que aquesta matinada se l’han emportat de casa a empentes. He aprofitat que
estava tova per esbrinar sense embuts i d’una vegada per totes el dubte que em
neguiteja des d’abans d’ahir: si ella i en Climent estan embolicats amb els
comunistes. Amb la mirada la
Juana m’ha perdonat tant la vida que me n’he avergonyit i tot
d’haver-li fet la pregunta. He comprès que no era el moment d’esbroncar-la per
haver-se'm rifat d’aquella manera, perquè no volia tornar-me a sentir com un
pallús. Però m’ha dolgut confirmar quelcom que presumia a pesar que desitjava
no fos veritat, conscient que en cas de ser-ho enfonsava sense remei el centre
i la meva reputació. Tan aviat com transcendeixi amb qui me’ls he estat jugant
ningú em podrà deslliurar del bandejament a una parròquia mig perduda dalt
d’una muntanya, on em deixaran morir de sentiment. M’ha quedat la sensació
després d’aquesta conversa d’haver sigut el tonto útil i el paraigua que
s’havien buscat per si de cas s’enganxaven els dits amb les seves activitats
poc catòliques, i que si se’m varen acostar fou només per aprofitar la certa
immunitat que dóna la sotana. M’he planyut que gràcies a com han estat jugant
amb mi ara estic sota sospita i vigilat, tant pels meus superiors com per la
policia. M’ha donat a entendre sense misericòrdia que mai deixaré de ser un
capellà de tercera divisió i cagat de por. En fi, en un darrer gest de dignitat
l’he engegada a la merda d’un cop de geni. Mossèn Joan ha tret el cap quan
l’acompanyava a la porta, estranyant-se d’aquella tibantor no dissimulada. - “Que ha passat alguna cosa?” – m’ha preguntat només d’asseure’ns
a sopar. Li he respòs que no patís, que tot anava com una seda.
Dimarts, 5
de juny.- Ara tot depèn de mossèn Joan.
M’ho ha deixat ben clar el pare carbasser aquest mati. Al final m’he hagut
d’empassar l’orgull i demanar-li perdó. Com ja suposava m’ha fet pagar cares
les flaqueses dels darrers mesos i s’ha recreat mortificant-me. Ja sabia què em
tocava quan m’he decidit a pujar a veure’l: que després de rebaixar-me sense
fer el melindrós em resignés a que em desterressin on nostre senyor hi va
perdre l’espardenya. Quedava una solució potser més digna, està clar: fer-los
botifarra a tots! Però no m’hi he atrevit, encara sento la sotana com l’únic
refugi segur i tal com li he dit al pare carbasser per desvetllar-li la
compassió, de les relliscades també se’n aprèn. Ara tot depèn del rector. Si
ell no accepta donar-me un cop de mà ho tinc magre. Però de fer-me desaparèixer
a un racó de món no passaran: no es poden permetre un escàndol i de rentar la
roba bruta a casa en són mestres. Espero que pesi a favor meu el temps que fa
que vivim plegats, ja que em consta que si una cosa el molesta de veritat són
els canvis. En certa manera, confio que per comoditat li faci mandra adaptar-se
a un vicari nou. Ahir a l’hora de sopar vaig fer-me tan el manyac que fins i
tot sa germana es va entendrir. Però ell no badà boca, suposo que a l’espera
del resultat de com acabés la meua entrevista d’avui amb el pare carbasser, de
manera que penjo d’un fil mentre em consumeixo de vergonya, repassant com n’he
estat de neci jugant-me a la carta més ingènua i estúpida la tranquil·litat i
l’equilibri que tant m’havia costat aconseguir. Jo sóc el que sóc un capellà i
he de limitar-me a creure i res més. M’ho ha deixat clar com l’aigua el pare
carbasser: - “cada vegada que t’has
apartat de les normes, intentant volar pel teu compte, la patacada que t’has
fotut a qualsevol altre l’hagués ben escarmentat, però tu sembles fet de la
pell de Satanàs”. No cal que s’hi amoïni, que no me n’oblidaré pas mai més.
Pel que he vist tots els que considerava amics només em feien la gara-gara per
aprofitar-se’n de mi d’una manera o d’altra. El que m’ha dolgut més és el
comportament d’en Climent. Fou una de les primeres persones a qui em vaig fer,
en arribar a Santa Creu, i sempre ens havien entès la mar de bé, inclús
arribant a tenir certes complicitats fins que aquesta relació es va refredar
encara no sé perquè. El pare carbasser m’ho ha repetit una dotzena de vegades: -
“d’un bon capellà no s’espera que es
posi al capdavant de re, sinó que se’l trobi on se l’ha de trobar, quan se’l
necessita, que és a la rectoria. El bon capellà es distingeix per saber
escoltar des de l’anonimat del confessionari, i no per fer-se famós des de la
trona” - m’ha engargamellat. I jo, com un xaiet amb el cap cot, disposat a
begallar si m’ho hagués manat. Ja no m’importa rebaixar-me perquè no em
castiguin. - “Posi’m a prova!” - li
he suplicat. Estic disposat des d’ara a seguir la representació sense
apartar-me ni un pam del guió pautat. Mossèn Joan no haurà d’estirar-me mai més
les orelles. Això sí, sacrificaré tot el que vulguin menys les aparences, els
hi he recalcat des de bon principi. És innegociable que em deixin mantenir
l’aparença i, per tant, encara que dissolgui el centre obrer, la Juana no pot saber mai que
m’hi han obligat a engegar-los, sinó que s’ha de creure que sóc jo qui els ha
fumut fora. Serà la meva venjança. I que no em vingui a plorar pel seu Climent,
perquè no penso moure ni un dit per treure-li les castanyes del foc. Si el rector
no em falla juro que deixaré de fumar i em llevaré d’hora tots els matins. Ara
depèn d’ell. De l’única cosa que no m’he rebaixat a confessar-li al pare carbasser
ha sigut del meu pacte amb nostre senyor. No n’ha de fer res, i nostre senyor
sé que hi està d’acord que m’ho calli perquè el pare carbasser em sembla que tampoc
li fa el pes.
EPÍLEG
Dimecres, 6
de juny (a dos quarts de tres de la matinada).- M’he llevat expressament per deixar constància d’una
decisió que acabo de prendre, quan m’ha desvetllat un mal pressentiment. Feia
dies que em preguntava què n’havia de fer d’aquest diari i no m’acabava de
decidir entre cremar-lo o amagar-lo en algun lloc, per si de cas algun dia em
podia fer servei. La resposta se m’ha revelat de repent, en desvetllar-me suat
d’un malson que m’ha deixat la premonició que ho tinc malparat: el tancaré
dintre un sobre i el confiaré a la Neus. Lla
Neus no crec que sigui tan tiquis-miquis com per, si cal, no
fer el que convingui per evitar que aquesta sensació que tinc de que el setí
se’m torna de gel i la suor freda de les aixelles em travessa la sotana, no hagi
sigut en va.
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada