LA VOLUNTAT DEL POBLE

Com deia el president, avui el Congrés pot engegar els parlamentaris catalans a dida en la seva pretensió que el govern de l’estat delegui la competència per convocar referèndums al govern de Catalunya, però encara que marxin amb les mans buides a causa de   la crònica gasiveria espanyola envers els catalans, no se n’aniran pas amb la cua entre cames. I és que d’antuvi són  conscients que no hi tenen res a rascar picant a la porta freda d’un Congrés dels Diputats que no ha estat disposat mai, per molt que reculem en la memòria històrica, a escoltar ni a entendre una Catalunya amb pretensions de parlar amb Espanya de tu a tu, sense agenollar-se ni esperar la vènia per obrir la boca. Però avui, més que en cap altre moment del passat, resulta que els parlamentaris que aniran a Madrid saben que no tenen cap necessitat d’arrossegar-se com gossos sota la taula dels amos, perquè el poble que els està empenyent en aquesta aventura no es conformarà mai més amb les engrunes del banquet. A la meva manera de veure, doncs, mentre a Espanya qui escalfa entre el poble l’ambient hostil al sobiranisme català són els polítics, a Catalunya en canvi, per primera vegada en molt de temps, és la voluntat del poble la que s’ha imposat als titubejos, romanceries i tripijocs dels polítics i, per tant, a aquests cada dia que passa els hi seria més complicat d’explicar un pas enrere. El que els hi caldria reflexionar, però, és com s’hi ha arribat a aquest canvi de papers entre una classe política carn i ungla de l’establishment i una societat civil farta de fer de comparsa en una tragicomèdia on el principals actors no paren de desafinar. Per tot plegat, avui en el Congrés dels Diputats als parlamentaris catalans els hi podran dir de tot i, fins i tot, mirar d’acontentar-los amb quatre gormanderies, com si fossin criatures o micos; ara bé, convindria que no oblidessin - ni a Madrid ni aquí - que aquesta vegada la darrera paraula no la tenen els polítics, sinó aquesta nova estrella emergent a l’escena política catalana, a qui el propi president ha reconegut el protagonisme indiscutible: la voluntat del poble. Tanmateix, no estaria de més que, en un exercici de franca autocrítica, s’adonessin que si s’ha arribat a una situació tan perillosa que se’ls hi pot acabar escorreguen dels dits, ha estat per culpa d’haver-se passat massa sovint aquest poble - que ara es té agafats pels dallonses - pel forro, prioritzant conveniències personals o interessos partidistes.