Dimarts, 20
de març .-
He pres la decisió mentre escrivia a la Teresa: proposaré a mossèn Joan
que em deixi engegar un centre obrer com si fos una branca del Casal parroquial,
fent cas d’en Climent que fa temps em ve al darrera donant-me la tabarra amb la
cançó enfadosa que a Santa Creu fa falta un lloc on els treballadors que pensen
una mica més enllà del nas, es puguin reunir per discutir la jugada: - “mossèn,
no li agradaria que la parròquia aixoplugués una colla de jovent socialment
molt motivat, però esquerp a l’hora d’anar a missa?” Si els hi afranqueixo les portes, m’assegura que me’ls ficaré a la
butxaca en un tres i no res. - “Pensi amb el tanto que s’apuntaria, segur
que fins i tot el bisbe el vindrà a llepar quan vegi els resultats”. De fet no calia pas que m’encebés gaire
amb llagoteries, ja que sempre he tingut la fal·lera de tirar endavant alguna
iniciativa que em fes guanyar galons a la diòcesi. A més a més, considerant que
en Climent em serà indispensable per sortir-me’n potser ara que està força tocat
per això del seu pare sigui el millor moment d’ensopir-lo amb aquest projecte.
Li he comentat de puntetes a mossèn Joan havent dinat: volia temptejar-li la
sonada. Per tota resposta, m’ha mirat amb aquells ullets de tita que s’empesca
quan vol jugar a la puta i la ramoneta, com volent dir: “ja n’estàs segur de la bestiesa que dius?” I a continuació assajant un gest imprecís de resignació, m’ha posat
condicions: - “fes el que vulguis, però no em facis torbar que tinc pressa. I mira
amb lupa qui deixes entrar a la rectoria, si no vols tenir raons”.
Dissabte,
24 de març.- He mantingut una xerrada amb en
Climent. Hem quedat al meu despatx perquè no li anava bé de trobar-nos al Novetats,
a l’hora de dinar. A son pare el varem enterrar ahir i ha sigut difícil
d’encetar una conversa com cal, perquè encara té la pell molt prima amb tota
aquesta història i, per tant malgrat s’ho devia témer no he volgut cantar-li la
canya, perquè de tots els seus maldecaps me n’hagi hagut d’assabentar a misses
dites. Ben al contrari, m’he ofert per fer-li costat en tot el que calgui, però
com era d’esperar m’ha contestat que no em preocupi, que ho ha de pair tot sol
i que ja li passarà. No he gosat parlar-li del centre obrer perquè es veia
d’una hora lluny que no estava per orgues i si arribo a insistir-hi, de ben segur
haguéssim fet un pa com unes hòsties.
Diumenge,
25 de març.- Hem tingut de convidat mossèn
Ramon que ens ha portat un pot de confitura, d’aquella que els àngels hi
canten. A la sobretaula, mossèn Joan s’ha referit com qui no vol la cosa al meu
projecte. Mossèn Ramon m’ha mirat amb sornegueria: - “no voldràs pas fer-te capellà obrer ara, oi?” He hagut d’explicar
per enèsima vegada que pretenc només facilitar als obrers de la parròquia un
lloc on reunir-se i parlar dels seus problemes, sempre a l’empara de la
doctrina cristiana és clar. El rector ha reconegut que en principi no se’n
defuig de fer la prova, però que no em consentirà que li fiqui revolucionaris a
la sagristia: - “fill meu - quan es
posa en pla paternalista n’hi ha per llogar-hi cadires - els que varem patir la guerra ja estem prou escaldats, per desgracia, i
vacunats contra experiments que puguin reviscolar les velles lluites de classe,
l’odi i la confrontació social”. Mossèn
Ramon no ha trigat gota a ficar-hi cullerada fent-se l’enze: - “el
que pretens fa un tuf de socarrim que tomba d’espatlles. No t’adones que no té
sentit deixar-los reunir perquè discuteixin del que vulguin i pensar que
s’estaran quiets?” Li he replicat
que ja veuríem si en algun cas valia la pena de reclamar o denunciar
injustícies. El rector, en sentir-ho, m’ha picat de seguida el crostó
recordant-me que el seu consentiment és provisional i condicionat a que la gent
es comporti: - “si són d’idees exaltades ho tallaré de soca-rel”. Mossèn Ramon
es podia haver estalviat d’afegir-hi que quan un carro s’estimba pel pedregar,
costa de tornar-lo a posar dret. Total, que entre l’un i l’altre, a més
d’estirar-me les orelles m’han xafat la guitarra. Però no se’n sortiran, ara
menys que mai! Per dallonses, els meus.
Dimarts, 27
de març. He decidit no encantar-m’hi i he
convocat per d’aquí a una setmana la primera reunió amb els que sembla poden
estar interessats. He redactat la llista amb molta cura i de moment gairebé
tots m’han donat paraula que hi trauran el cap. La incògnita és quants en
portarà en Climent, amb qui tot just ahir vaig enraonar-ne seriosament. Compto
que no serem molts des de bon principi, com a màxim una dotzena si no se’n
desdiu ningú. En mantinc informat mossèn Joan, no fos cas que a darrera hora em
surtis amb algun ciri trencat. No m’hagués imaginat mai que un projecte de poca
volada com aquest, aixequés tanta polseguera. Durant l’esmorzar, fins i tot he
hagut de parar-li els peus a tia Berta. -
“Que els obrers no són dimonis”!
– l’he hagut de cridar a capítol per
estroncar-li la xerrameca. M’ha mirat malhumorada, mentre em deixava caure una
malesa: - “tant de bo no t’hi agafis els dits, mossèn”. O sigui que també
ho tinc cru per la seva banda.
Dilluns, 2
d’abril .- Ahir era diumenge de rams i vaig
estar tot el dia entretingut amb la litúrgia de la setmana santa. Ha sigut la
millor teràpia per digerir amb calma la trompada que m’he fotut amb aquesta merda
del centre obrer. Es van presentar només cinc dels convidats. Els demés, ni
s’han disculpat. Suposo que l’expressió de la meva cara parlava per si sola i
no se’m va acudir res per sortir del pas i salvar els mobles. Sort en vaig
tenir, encara, del cop de mà d’en Climent que quan ja anàvem a plegar, es va
presentar acompanyat d’una tal Juana. Mira per on no hi ha mal que per bé no
vingui. La Juana
és una mossa apersonada, però d’aspecte malaltís. Jo li faria uns trenta anys.
Em va dir que treballa d’escriventa a la ferreteria del pare de Margot on
sembla que està molt ben considerada i es comporta com la persona de confiança
de l’amo. No sé que hi pinta amb en Climent. No la tenia vista per la parròquia
i la seva presència m’hagués passat desapercebuda si no fos que ha intervingut
per encoratjar-me, dient que malgrat fóssim pocs, un centre obrer feia molta
falta, repetint una cantarella que ja em sé de memòria. Pràcticament m’ha
convençut de no llençar la tovallola i de convocar una segona reunió,
comprometent-se tots dos a convèncer alguns dels que van fer campana i d’altres
amics seus. Durant el sopar, mossèn Joan m’ha burxat amb sornegueria: - “m’ha
dit un ocellet que has tingut pana, oi Josep?” S’ha quedat amb la
paraula a la boca quan li he fet saber que, després de setmana santa, faríem la
segona reunió i que tot anava com una seda.
Dimarts, 3
d’abril.- He estat tan ocupat amb el centre
que reconec he sacrificat al projecte massa temps, en perjudici de les demés
obligacions pastorals. Suposo que no em podré concentrar en la feina fins que
no vegi que la cosa rutlla. Ara, quan ho aconsegueixi, ja me’n cuidaré rai que
no se n’oblidin tots els que no han parat de fer-me la traveta. La bona Mare
m’ha retret, amb segones de canvi és clar, que les visites a l’hospital les
troba escadusseres i curtes, sobretot estant en vigílies de la Pasqua.
Dimecres, 4
d’abril.- Nova gerra d’aigua freda durant la
xerrada amb en Climent per aclarir el seu paper en el centre. Si ho he entès
bé, està ressentit per insistir-li tant que es mulli i, després, no fer-li
costat donant-li carta blanca. Em va retreure que em vaig embalar convocant la
reunió de l’altre dia, sense esperar si a ell i als de la seva colla els hi anava
bé la data. Total: em farà costat, però no vol que li estigui a sobre a totes
hores. Quan es posa bord no hi ha qui l’aguanti, per molt que te l’estimis. A
més a més sé per experiència com pot arribar-ne a ser de cruel quan està
rebotat. Avui m’ha sortit amb el ciri trencat que no hi entenc ni fava d’obrers
i que a pesar de la meva supina ignorància, m’entesto a presentar-me com un redemptor
de pacotilla i que els obrers mai es refiaran de mi. Entre d’altres raons
perquè, segons ell, mentre jo tinc una vida resolta i repapada molts obrers no
saben si demà tindran feina ni si podran portar el pa a taula i que malgrat els
amos se’ls pixen a la boca cada dia, ningú de la meva confraria surt a defensar-los.
En Climent no era tan així, de
revolucionari. S’hi ha tornat d’ençà de la mort del seu pare. M’ha
confós la ràbia com parlava i en vistes que volaven baixos, he preferit no
discutir però m’ha esguerrat el dia i m’ha deixat enmig d’un mar de dubtes
sobre si faig bé refiant-me’n a cegues per tirar endavant el meu projecte
pastoral. Tinc la sensació que un nou desengany em ronda.
Dilluns, 9
d’abril.- Dissabte vaig fer tots els deures
a l’hospital i també vaig tornar-hi diumenge a la tarda. Espero que la bona
Mare n’hagi pres nota i m’ho tingui en compte. Avui també he fet una visita al
pare carbasser, d’aquestes visites de passa corre que t’he vist, aprofitant que
tenia ganes de parar una estona a casa de la Teresa per fer-la petar amb el cunyat sobre la
incertesa que m’ha encomanat la captinença d’en Climent, de si faig bé trencant-me les banyes amb això del centre
obrer, ja que té més experiència i criteri que no pas jo en el món laboral.
Després d’escoltar pacientment el petit resum que li n’he fet de la situació, tot
netejant-se les ulleres m’ha dit: - “el món obrer és delicat i ara més que mai.
D’altra banda, encara que m’ho negaràs, l’església en comptades ocasions s’hi
ha volgut embolicar en cap conflicte si no ha tingut clar quin profit en podia
treure. Per tant, la malfiança dels obrers envers les sotanes està més que
justificada”. He protestat amb vehemència que ni pretenc res a canvi,
ni vull fer clientelisme barat, però no m’ha deixat acabar: - “en
el fons, Josep, sempre existeix un interès ocult en cada cosa que emprenem les
persones, per molt que ho neguem. Res es fa per res. Ja m’ho crec que tu et
mous a fi de bé; però no perquè sí. Per exemple, em dius que t’ha cridat
l’atenció que el règim als obrers se’ls miri de cap d’esquil.la i que,
pràcticament, no els deixi badar boca enlloc, oi? Bé, si és així com penses, no
et podràs pas quedar de braços plegats i et veuràs obligat, almenys, a denunciar-lo
sempre que t’ensopeguis amb un cas concret. Te n’adones? Et trobaràs davant
situacions tan delicades que estaràs obligat a deixar les conveniències de
banda i a donar la cara. Aleshores, el primer que et preguntaran els teus
obrers, abans de fer-te confiança, serà que si a tu no t’hi va res, quin
interès et mou per comprometre’t? Aquesta és la resposta que hauràs de tenir a
punt, quan et facin la pregunta”. Li he repetit que no pretenc
aprofitar-me’n dels obrers, per apuntar-me trumfos personals. Allavonces, en
Carles s’ha aixecat de la taula per anar a buscar la seva pipa i mentre
n’omplia la cassoleta prement el tabac amb el dit polze, s’ha permès
alliçonar-me com si fos una mena de germà gran que està de tornada de les
cabòries del germà petit, tombant el cap endavant tot clavant-me els ulls: - “no
t’enganyis, Josep. Jo no puc contestar la pregunta per tu, però et ben asseguro
que quasi sempre hi ha un propòsit i un interès darrera de cada iniciativa.
Quan reconeguis per què et mous, sabràs també les possibilitats que te’ns de
sortir-te’n. Suposem que sigui veritat que el profit que pretens és estrictament
espiritual; en aquest cas, els obrers amb reivindicacions de classe aparcades
de fa temps, no s’hi sentiran còmodes al teu costat, si no hi troben la manera
d’aconseguir els seus objectius materials en aquest món. Suposem, també per
suposar, que efectivament no et mou cap interès personal i que pretens
facilitar-los una plataforma de debat i denuncia, si s’escau, a l’empara de
l’església. Perfecte, el que passa és que, en aquest cas, els qui no s’hi
sentiran còmodes amb tu seran els teus superiors, que no tardaran a ensenyar-te
el Sant Cristo gros”. Em sap greu reconèixer que en Carles em té ben
presa la mida. La qüestió és si em vull arriscar a enganxar-me una altra vegada
els dits i encara que sembli mentida, no trobo una resposta que em tranquil·litzi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada