A cada església, capella i capelleta oberta al
culte, entre l’ofici de dijous i el de divendres s’exposava solemnement a
l’altar major o en una capella lateral el santíssim en la custòdia més bona que
es tingués i amb la col•laboració de les feligreses es muntaven uns
espectaculars tabernacles de ciris i flors fresques que rebien el nom de
monuments, perquè eren vertaderes obres faraòniques. I sense que existís
formalment cap consigna en aquest sentit, la veritat era que entre els que
bastien aquells parafernals apoteòsics s’establia una mena de competició
tàcita, sent els visitants amb llurs comentaris els que, en definitiva, feien
de jurat informal comparant-los i criticant-los sense pèls a la llengua. De
visitar monuments sent deia “seguir els monuments” perquè sembla ser que quants
més se n’anaven a veure més mèrits es feien davant nostre senyor. Evidentment
la majoria d'aquelles ànimes innocents i crèdules que es movien amunt i avall
tota la tarda del dijous i part de la nit i matinada del divendres ho feien per
pura devoció; però també n’hi havia molts que feien el passa-carrers com qui
participa en una gimcana, per allò de matar les hores i uns altres, per
descomptat, enfocaven aquestes visites com si formessin part d’un acte social
que servia de pretext a moltes famílies per endiumenjar-se havent sopat i aprofitar
entre passejada i passejada simplement per “fer-se veure”, qüestió molt
important en una societat on la característica de “conegut” o “saludat” representava
un grau en el barem de la consideració. Era palès, tanmateix, l’interès
d’alguns empleats o saltataulells amb aspiracions d’ascendir en llurs feines,
per assistir cada diumenge a missa de dotze, amb l’exclusiu objectiu de “ser
vistos” per l’amo o el principal. Ser reconegut com un bon cristià - ergo, per
persona d’ordre - en un moment donat, sobretot quan es tenia de demanar un
favor a un burgès o a algú amb influència a l'administració municipal, tenia el
seu morbo i la seva recompensa. De manera que seguint monuments, uns es
guanyaven el cel i d’altres s’asseguraven una pedra a la faixa a la terra. I
tothom content, sobretot els capellans i les monges dels convents que també
s'apuntaven a la moda dels monuments i que, més o menys descaradament, entre vendre ciris i passar la safata es feien un
petit jornal per compensar l'austeritat i abstinència quaresmal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada