QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL (novel.la curta inèdita (9) Finalista del 50è Premi Joaquim Ruyra)

QUAN EL SETÍ ES TORNA GEL

(novel.la curta inèdita)

Seleccionada pel Jurat del 50è Premi Joaquim Ruyra (Premis Recull 2014)

entre les 5 finalistes de les 46 obres concursants.

 

Dijous, 16 de maig.- S’acosta final de curs i els alumnes de l’institut m’atabalen fa dies recordant-me que els exàmens estan a la cantonada insinuant que ja toca que els hi doni “pistes” sobre què han de repassar. Estan acostumats que cada any els hi avanço el temari “probable”. No sé si faig bé rebaixant-me fins aquest punt, però és que tampoc no em sentiria a gust si haguessin de repetir curs per culpa d’un suspens en religió o en llatí. Si ho sabes el pare carbasser, com moltes d’altres coses que li escamotejo, em faria excomunicar o quelcom pitjor, però a mi el que m’interessa és mantenir el bon rotllo a classe i que no em facin la vida impossible. Per recomanar-los que repassin uns temes concrets no crec que el món peti. Aquesta és, doncs, la taxa que novament avui he pagat perquè els meus botxins em deixin en pau. Tots han pres bona nota dels meus “consells” estalviant-me cap comentari sarcàstic, llevat d’alguna ganyota de complicitat que se’ls hi ha escapat als més burletes. Si tot fos tan senzill de resoldre! El que em preocupa de veritat és que tinc por d’agafar-me els dits amb aquesta declaració que la Juana m’ha portat a signar en nom del centre obrer: una denuncia en tota regla de l’expedient de crisi que han presentat els Morell. La paia m’ha deixat l’escrit i sense gaires explicacions ha posat el dit allà on havia de signar. M’he pres el temps necessari per repassar-me’l, sobretot després d’haver-li hagut d’aguantar que em renyés i tot per la meua parsimònia: - “mossèn, que no es pot canviar ni una coma, perquè és un text consensuat.” Per no discutir he fet veure que no la sentia, prosseguint la lectura posant-hi més pa que formatge per fer-la gabiejar i per fer-me passar el picapunt. Després he signat i li he tornat els papers recalcant que aquesta signatura tinc el pressentiment que em portarà disgustos. M’ha contestat que, en cas que fos així, tots vindran a fer-me costat. Marededéu com m’he embolicat!

Divendres, 11 de maig. Dilluns operen la Neus. L’he trobat més passada que l’altre dia. Està desanimada, el nas, el mentó i els pòmuls se li han perfilat i una mena d’esprimatxament poc natural l’està consumint. La tia Amada estava asseguda a un racó de l’habitació i al veure’m m’ha fet senyes que volia dir-me alguna cosa. Amb la Neus a penes hi he parlat, perquè estava molt ensopida a causa dels calmants. Sa tia m’ha dit que estava malament, que el metge li ha explicat què tenia de veritat i com que de l’operació potser no se’n sortirà, qui sap si havia arribat el moment d’avisar sa mare encara que estiguin renyides i que la Neus no en vulgui ni sentir a parlar. - “Què en pensa vostè, mossèn?” – m’ha preguntat tota neguitosa. Li he donat la raó: si està tan malament se li ha de fer saber a sa mare, sigui com sigui. El problema serà si no en vol saber res. Jo no sé quines foren les causes de les desavinences malgrat durant la nostra relació mai em va parlar de la família, inclosa aquesta tia fantasma, la qual també deu estar al llimbs respecte de la nostra història, doncs en cas contrari ja se n’hauria aprofitat.

Dissabte, 12 de maig.- Finalment en Climent i jo hem tingut una xerradeta com les d’abans. Havíem quedat al Novetats per dinar. M’ha fet saber, amb un ble d’orgull i com passant-m’ho per la cara, que està molt embolicat en política. No he hagut de treure-li les paraules de la boca, com altres vegades; avui semblava com si portés molt de temps esperant l’ocasió de demostrar-me que s’està fent gran, sense la meva ajuda. Per suposat que no ho ha dit així de clar, però jo el conec molt bé i sé com pensa. També he sabut per ell, cosa que no em fa gents de gracia que ja ha corregut la veu que el centre parroquial encapçala la denuncia contra la direcció de la filatura. - “M’ha agradat, mossèn, que sigui tan valent” – ha reconegut amb sinceritat. Ho he aprofitat per insinuar-li que potser correm massa. Aleshores m’ha sorprès amb una guitza que m’ha vingut de nou, la qual ha trencat tot l’encant de la conversa: “a vostè li agrada massa fer volar coloms, jugar a redemptor sense fer emprenyar ningú. Com li diria, jo? Enfangant-se i embrutant-se les mans el menys possible, sense donar mai la cara fins a les últimes conseqüències. Com diu un meu company, a vegades ens hem d’arremangar i remenar la merda amb les mans, si volem desembossar la claveguera”. Quan ho ha escopit m’he enfurismat, la veritat sigui dita; però ara que ho transcric tal qual, m’hi estic repensant. Suposo que és important saber com et veuen els demès. El que passa és que cou. Si en realitat fos com em pinta en Climent, mai m’hagués atrevit a empènyer el centre obrer. Per això penso que l’erra de mig a mig perquè no s’adona que el paper que em pertoca no és el de capdavanter, sinó el d’estrateg a l’ombra. Això ho tinc cada vegada més clar: el meu lloc, en qualsevol cas, ha d’estar a reraguarda prenent les decisions que han d’executar gent d’empenta com en Climent. El líder explota i freqüentment es crema en la seva pròpia flama, però se li pot trobar un relleu tant o més abrivat. L’estrateg, en canvi, sí que és irreemplaçable i malgrat no se’l vegi a primera fila en el fons és l’artífex dels èxits. Així voldria que s’entengués i es respectés el meu paper: tibar dels fils sense donar la cara, deixant les empentes i rodolons pels altres. Abans d’acomiadar-nos m’ha parlat d’uns amics que li faria patxoca que conegués perquè diu que viuen i es comporten com jo: dintre d’una bombolla de fum. Quedem que me’ls portarà un dia d’aquests a la rectoria. No sé qui són ni m’importa gaire, però si em proporcionen l’oportunitat de passar una bona vetllada tots plegats, ja m’està bé. Que vinguin quan vulguin, que ens divertirem!

Dimarts, 15 de maig.- L’operació de la Neus ha anat de pressa i, segons diuen, amb bones perspectives. A pesar que haurà de seguir una convalescència llarga i empallegosa, encara pot fer una campanyeta. Tia Amada està frenètica perquè la seva cosina, definitivament, no en vol saber res de sa filla i ella no sap com desentendre’s d’un problema que tem li reboti, si la Neus es recupera tant com per deixar l’hospital però no per fer vida normal. També m’ha sorprès que ningú de l’Ocell de Foc hagi donat senyals de vida, des que va ingressar ara fa una setmana. Em pensava que la solidaritat era la virtut més practicada entre les de la seva confraria, però sembla que no; que al bordell es practica també allò de vés-te’n Anton que qui es queda ja es compon. I és que quan treuen el nas problemes, tothom mira d’escampar la boira. La Neus m’havia fet tantes bocades de com n’era de diferent el sentit de l’amistat a les cases de meuques, que gairebé em vaig empassar que les putes es comportaven entre elles talment com una família ben avinguda. Però la realitat descarada és que no són diferents de la resta dels mortals. No sé si ella se n’ha desenganyat ja, en qualsevol cas no tardarà a fer-ho i quan hagi de plantar cara a la soledat que l’envoltarà, em neguiteja com pugui prendre-s’ho. Li he preguntat a tia Amada si sap per què sa mare, inclús en les dramàtiques circumstàncies actuals, en passa olímpicament. La resposta no ha pogut ser més categòrica: - “ningú en vol saber res d’una puta malalta, ni sa pròpia mare.” Estic preocupat perquè preveig que aquesta dona està a punt de tirar la tovallola i que a la Neus puc quedar-li només jo, com a últim agafall. No em faria cap gràcia, francament, veure’m atrapat un altre cop entre l’espasa i la paret per un remordiment moral. Una cosa és que me’n preocupi per ella, en memòria d’allò que vam tenir i una altra que es pensi que em tindrà sempre estacat a la capçalera del llit. Potser hauria de parlar-hi jo amb sa mare. En tot cas quelcom hauré de fer per trobar-hi remei a aquesta situació tan empallegosa, que si arriba a orelles del rector, ja hi tornarem a ser.