El mantra “no es
pot gastar més del que s’ingressa” o, en la seva versió més melodramàtica: “una
família no pot gastar més que els seus ingressos, perquè els nostres fills no
poden heretar els nostres deutes”, ja no sona tant bé. Ha estat la cantarella
que hem hagut d’escoltar a tort i a dret des de que va esclatar la crisi, fent
sentir injustament culpables del catacrac a les famílies, pensant que així no
tindrien ni esma de protestar a l’hora de fer-les-hi empassar a gavadals la
medicina de l’austeritat. Però la veritat és que no foren les famílies les
úniques ni les principals culpables, sinó aquells espavilats banquers que
copiant els mals exemples dels murris de EUA - que col•locaven hipoteques
subprime de mig milió de dòlars a pelacanyes que a penes guanyaven vuit mil
dòlars anuals - feien creure a la seva clientela, sobretot als
"ganduls" mediterranis del sud d'Europa, que el paradís es podia
aconseguir sense gaire esforç, que només calia signar uns quants papers davant
el notari i ja es podia estrenar cotxe, un pis de somni i anar-se’n a passar
les vacances a la quinta punyeta. I quan tot plegat va fer un pet com un gla no
va ésser just que les conseqüències d’una crisi financera privada es fes
recaure només sobre les famílies, mentre els grans culpables es refeien de
l’ensulsiada com si no hagués passat res. Però el més indignant de tot plegat,
és adonar-se que molts dels manxaires durant l’expansió salvatge del
capitalisme de les bombolles, al cap de quatre dies de desinflar-se'ls-hi la
moma ja apareixien amb el cap ben alt dirigint les operacions d'austeritat
sense escrúpols, no recordant-se d’allò que els hi havien explicat a l’escola:
que no es pot ser austers i reduir salaris alhora, sense provocar una recessió.
Per a una llar, país o empresa endeutats és racional prioritzar la reducció del
deute, però si tothom ho fa alhora l’activitat productiva es col•lapsa, el
pastís (riquesa) es redueix i el volum de deute acaba doblant-se. Keynes ja va
alertar sobre les paradoxes de l’estalvi compulsiu: “si tots estalvien alhora
s’anul.la el consum necessari per a la inversió”, però els que varen crear la
crisi financera privada després la varen socialitzar via impostos, aplicant la
doctrina de la sinistra troica, formada per “especialistes” en reducció
contundent del dèficit en base a retallades en la funció pública i de les seves
retribucions, així com en la sanitat, educació i pensions. Una doctrina
perversa que fa pagar als contribuents pels errors i malifetes dels banquers,
perjudicant de manera desproporcionada els més desfavorits i més dependents
d’uns serveis públics escurats de recursos. A les portes de la Setmana Santa em
fa gràcia llegir que “a la fi” el consum sembla refer-se, com si tornar als
nivells de despesa en oci i turisme d’abans sigui l’objectiu a perseguir. A la
meva manera de veure, que uns quants es guanyin la vida reproduint esquemes
capitalistes obsolets no resoldrà el problema global del benestar de les
persones. La reforma que cal ha de ser molt més ambiciosa i, si m’ho permeteu,
revolucionaria en el bon sentit de la paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada