GENT QUE TORNA ABANS D’HAVER-SE’N ANAT

L’Arzalluz, aquell enigmàtic homenot basc que havia liderat el nacionalisme amb mà de ferro, va ser qui un bon dia va encunyar l’expressió que encapçala la reflexió d’avui, per fer enrojolar sorneguer les persones que enlloc de mobilitzar-se passaven de tot. I és que el passotisme representa una afirmació negativa: “deixo de jugar”; “me’n desentenc”; “sóc aquí, però en trànsit vés a saber cap a on". No és fins després que unes altres veus interessades en posar sordina a les mogudes i aturar les mobilitzacions van matisar que pitjor que “passar-se” era “fer-ne un gra massa”. Quina merda tot plegat! Hom diu que “passa” quan s’esdevé que no pot entrar en el joc (social o polític) perquè no té cap basa per fer-ho, se li ha covat l'arròs o, senzillament, perquè no té ganes de jugar. Hom “passa” en el sentit de “transitar” per la vida com ho fa pels aeroports, per les andanes o per les autopistes: sabent que són llocs de pas i que res no vincula els que hi circulen amb allò que allà s'hi pugui manegar, especular, pensar, investigar o patir. Però, a més a més, quan se li pregunta quin és el seu destí, respon amb tota naturalitat que no en té ni idea. No és un zombi, sinó un desencantat. El primer símptoma de desencant sol presentar-se barrejat o adobat amb una creixent desorientació sobre els valors que no es poden deixar escórrer aigüera avall. El desencant moral, el pitjor de tots, s'agreuja amb la crisi econòmica que no afluixa i tenalla una part important del jovent, circumstància que fins a cert punt seria comprensible degut a la manca d’oportunitats que troba, però ara també està corsecant gent de totes les edats. I això ja fa més pena. El desencant porta a desvincular-se i distanciar-se i, per tant, com a conseqüència d’acostumar-se a passar de tot s’està bastint una generació capada i esborrada del mapa voluntàriament, per a la qual a còpia de desenganys ja no té cap sentit la mobilització social. A la meva manera de veure, se li hauria de posar remei ràpidament a aquesta tendència “passota” que acaba deixant-se arrossegar cap on sigui, sense amoïnar-se ni prendre les pròpies decisions; en cas contrari cada cop hi haurà més gent que li semblarà que està de tornada sense haver marxat, i es posarà de moda l’immobilisme com a model de vida sense complicacions, objectius ni horitzons. Qui avisa no és traïdor.