EL JUDICI PEL SETGE AL PARLAMENT

Després d’observar el desenvolupament de les primeres sessions de la vista oral per determinar les responsabilitats dels assetjadors violents a parlamentaris, per part d’un col•lectiu d’indignats que els hi varen dir de tot, m’agradaria fer unes quantes consideracions. En primer lloc, que em sembla un greu error desviar el debat fixant-nos en qüestions secundàries i no centrar-lo en la principal: que es va intentar mitjançant violència, coacció i amenaces barrar el pas als diputats elegits pel poble a la seu del Parlament, màxim símbol d'un Estat democràtic. El que es jutja és un atemptat barroer a la democràcia, no una rebequeria d’adolescents. El debat, doncs, no hauria de centrar-se en si les penes que es demanen són desproporcionades, ni en la idoneïtat del Tribunal. En quant a les penes perquè siguin quines siguin les que s’acabin aplicant, no serviran de res si els agressors identificats no reconeixen que es varen equivocar elegint uns mètodes de protesta fastigosos i antidemocràtics, demanant excuses als legítims representants de la sobirania popular. Del que es tracta no es que ningú purgui a la presó més o menys anys, sinó que serveixi de prou escarmenti el rebuig d’una societat  ofesa pel comportament impropi i antidemocràtic d’aquell matí a la Ciutadella. I en quant a que siguin jutjats per un Tribunal d’excepció, cosí germà del TOP, a Madrid, enlloc de ser-ho per un Tribunal ordinari a Catalunya, és clar que s’ha de condemnar tantes vegades com calgui, però sense fer-ho servir d’excusa perquè el fons de la qüestió es dilueixi com si aquí no hagués passat res. El que va passar a les portes del Parlament va ser molt greu i no pot quedar de cap manera tapat o disculpat, com sembla que pretenguin amb els seus testimonis descafeïnats i covards, alguns dels diputats escopits, empentats i escridassats. Pregunto: haguessin dit el mateix que han declarat, si enlloc de coixejar els agressors de la cama esquerra, fossin una colla d’arreplegats d’extrema dreta? Els fets i la mala baba serien idèntics, però la condemna d'aquests demòcrates molt més enèrgica, oi que sí? Llavors no hi ha cap dubte, a la meva manera de veure, que està fallant estrepitosament l’objectivitat. I no crec que sigui un bon referent per a la convivència en pau en un futur país independent, lliurepensador i gens sectari. No trobo gens edificant, per exemple, que un polític significat i de forta influència ideològica en les plataformes  d’indignats hagi declarat públicament a tort i a dret que la violència que van patir aquell dia, els diputats l’han d’entomar amb resignació perquè “els hi va en el càrrec”. Escolteu, no! De cap manera! I s’ha de perdre la por a contradir segons quines bajanades per por de quedar malament o de semblar poc "progre". No hi ha violència democràtica, sinó que tota forma de violència és una salvatjada. I si aquesta doctrina no la mamem els ciutadans com aquell qui diu des de les beceroles, sempre tindrem una democràcia experimental, de joguina. Repeteixo, la qüestió no són les penes que el fiscal demani, sinó el fet que qui va atemptar contra el pilar més sagrat d’una democràcia, el Parlament, no tingui ni el coratge ni la honestedat de reconèixer que va ficar la pota, i no contribueixi, sense embuts, a desanimar de servir d’exemple patriòtic als que pugen i se’ls miren com uns herois. I perdoneu la franquesa.