Des de dijous al
migdia fins al dissabte de glòria tota Espanya estava de dol per la passió de
Crist, obligatòriament i rigorosa imposat per les autoritats amb la finalitat,
suposo francament, que els ciutadans no tinguéssim cap més remei que
empassar-nos totes les funcions
religioses – viacrucis, sermó de les set paraules, visites als monuments,
misses a tremuja ... -, per la senzilla raó que tots els esbarjos tenien de
tancar i no estava permès que els homes matessin les hores al bar fent la
botifarra. Inclús podia costar car el simple fet d’entonar en veu alta una
tonada de moda o fer xerinola. Durant les hores que representava que Crist
estava al sepulcre, tot el país tenia d’estar moix, picar-se el pit i amb la
boca closa si no era per resar lletanies, i els que no eren de missa no sabien
com trascolar les hores, ja que tampoc podien aprofitar la festa per fer alguna
reparació domèstica o endreçar, puix si se sentien cops de martell o qualsevol
altre soroll que atemptés contra el silenci oficial es podia rebre la visita de
la guàrdia civil, avisada per alguna rata de sagristia, i tenir un disgust. No
obstant això, aviat els fonamentalistes varen haver d’afluixar i tolerar que de
mica en mica colles de famílies passessin el divendres sant al bosc o anant a
dinar prop d’una font. No eren ben vistos, esclar, els renegats que es prenien
aquestes llibertats, però els talibans no tenien altre remei que mossegar-se la
llengua, si bé no deixaven de petja aquelles caminades provocatives, per si de
cas servien de tapadora a la subversió maçònica-comunista. Eren uns temps que,
sobretot en pobles petits on tothom es coneixia, a qui no es deixava veure per
l’església se’l miraven de cap d’esquila des de l’establishment de l’època. D’aquí
ve que malgrat els actes religiosos de setmana santa eren bastant concorreguts,
la meitat dels que hi treien el cap només era per fer número i tenir contenta
la parenta, és a dir: ho feien per pura conveniència social. La penitència del
silenci i del dejuni si no es tenia butlla s’acabava el dissabte de glòria,
quan les campanes lligades també des de dijous es tornaven boges i tot tornava
a la normalitat dels dies que no eren sants. Qui ho ha vist i qui ho veu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada