INTIMITATS

Ja em perdonareu que avui personalitzi aquesta reflexió. Quan em vaig jubilar no va ser per vegetar des d’un balancí, contemplant passar la vida plegat de mans, sinó per dedicar-me de ple a la que havia estat la meva vocació d’escriptor. Des dels divuit anys vaig compaginar la feina professional, la que em permetia guanyar-me les mongetes, amb el periodisme quan per ser periodista no calia un carnet sinó que una redacció t’obrís de bat a bat les portes. Seria molt difícil de recopilar la quantitat de planes i planes de diaris que vaig omplir, la majoria de les vegades per amor a l’art o quasi, durant pràcticament els trenta anys que m’hi vaig dedicar a fer de reporter. Però a partir de la jubilació vaig emprendre un nou repte, posar-me a escriure literatura de ficció: contes, narracions i novel•les. De manera que a tothom que des de llavors em pregunta a què em dedico li dic sense complexes: a escriure. I a fe de Déu que, a part de les reflexions matinals amb que mato el cuc periodístic, m’hi passo hores i hores donant vida a personatges imaginaris que, potser em prendreu per boig, són els que acaben prenent el protagonisme de les històries que vaig engiponant: jo només em limito a narrar què fan, com es comporten, què diuen i com se’n surten de les peripècies amb que s’entrebanquen. Aquesta dedicació ha tingut la satisfacció d’haver obtingut varis premis menors i de que m’hagin publicat unes quantes coses. Picar massa alt, ho sé per experiència, són paraules majors que requereixen pagar uns peatges als quals no estic disposat i a mantenir una infraestructura que ni em puc ni em vull permetre. Com que no escric per diners, sinó per pura satisfacció personal, per aconseguir allò que en llenguatge col•loquial se’n diu “realitzar-se”, amb qualsevol reconeixement que comporti que el que he escrit sigui reconegut i que un grapat de gent tafanegi les meves històries, ja m’hi conformo i en tinc ben bé prou per no tirar la tovallola i continuar sembrant, com jo dic, per anar recollint. Per aquesta raó avui em ve de gust compartir amb vosaltres, amics i amigues, la meva satisfacció per haver sabut ahir que la novel.la “Quan el setí es torna gel”, que estic publicant per capítols al meu blog, ha merescut quedar seleccionada pel Jurat entre les cinc millors, de les 46 obres originals presentades, a la cinquantena edició del Premi Joaquim Ruyra (Premis Literaris Recull 2014). M’ha semblat que us ho tenia de dir perquè sempre es bo tenir avals d’aquesta categoria i, sobretot, perquè no penseu que us dono gat per llebre quan us ofereixo els tastets literaris, ja que els que jo anomeno “escriptors de tercera divisió” necessitem, més que cap altre, aquestes petites empentes per anar picant pedra cada dia sense parar. Jo quan he d’agrair públicament la concessió d’un premi, sempre acostumo a dedicar unes paraules en record de la resta de concursants que s’han quedat a la cuneta, perquè de premi només n’hi ha un. Dispenseu aquesta petita expansió personal i mil gràcies per anar-me seguint. A la meva manera de veure, un escriptor només es justifica com a tal si té lectors.