No crec que a
ningú li hagi vingut de nou el resultat de la votació d’ahir al Congrés de
Diputats; la pallissa estava cantada jugant en camp contrari, però els diputats
espanyols es podien haver estalviat la befa i l’escarni afegit. Precisament pel
to perdonavides de la majoria dels discursos, més que mai està justificada, per
desgràcia, la distinció entre “ells” i “nosaltres”, entre “espanyols” i
“catalans”, que no ajuda a l’encaix. A cavall de la legalitat emparada en la
bíblia constitucional, ahir es va trepitjar, a bastament i en alguns casos amb
sanya, la legitimitat històrica que té Catalunya de recuperar la dignitat de
sentir-se respectada com un poble sobirà. Escoltant les excuses del senyor
Rajoy per negar-se a enraonar francament i de tot, vaig lamentar que a l’altra
banda d’una taula de negociació per estrenar, s’hi assegui un viatjant de gra
cuit en comptes d’un estadista. Fa temps que us feia notar aquest tarannà
complicat i pronosticava que seria molt difícil que cap conversa constructiva
prosperés amb una persona que només sap repetir la mateixa cantarella i que,
fins i tot quan riu, se li veu d’una hora lluny que no en sap. Sempre he
arribat a la conclusió, al analitzar els moments delicats de la història, que
l’inconvenient principal per arribar a enteses no han estat les circumstàncies
sinó les persones: el drama de molts països estimbats pel camí del pedregar ha
estat que quan feien més falta persones amb el cap clar, hi havia personatges
mediocres que no escoltaven a ningú més que als llagoters que repetien allò que
volien sentir. Ahir no només va quedar retratat el senyor Rajoy com un polític
incapaç d’arriscar-se quan té un atzucac damunt la taula, sinó que bona part
dels que l’acompanyaven negant el pa i la sal als seus convidats parlamentaris
catalans, són experts comediants capaços de fer tots els papers de l’auca: si
tinguessin vergonya, coherència i, sobretot, memòria s’haurien mossegat la
llengua abans de defensar tesis totalment contradictòries amb anteriors manifestacions
seves. El cas més evident i escandalós de transformisme polític fou l’encarnat
per una Rosa Díez que defensava el dret a l’autodeterminació dels pobles, quan
feia la farina blana als nacionalistes bascos. Ni en la ideologia ni en el sexe
és pot ser neutre, malgrat a Austràlia apostin per un sexe que no és carn ni
peix. Però si et dediques a la política el que no es pot fer és mirar cap a una
altra banda i negar, com ahir es va fer de forma vergonyosa, que la causa del
ressentiment del poble català és que s’ha cansat que se li escantoni cada dia
més barroerament, la quota d’autogovern que tant li ha costat conquerir i que
se li tallin els subministres que ha pagat amb la seva suor. Si els hi queda
una mica de seny als que avui celebren temeràriament i prematura la “derrota”,
per enèsima vegada, del “problema catalan”, haurien de valorar, com deia en la
reflexió d’ahir, que el poble s’ha atipat de quedar-se a esperar a casa que li
portin tot fet, i un dia si i l’altre també surt al carrer a exigir el que és
seu. I després de l’espectacle d’ahir em fa por que per culpa d’uns quants
viatjants de gra cuit ineptes i miops, de tant tensar la corda aquesta s’acabi
trencant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada