EL FRACÀS DELS NOUS EMPRENEDORS

Segons diuen els que es dediquen a controlar aquestes coses, quasi un 60 per cent dels projectes empresarials que s’han posat en marxa des que va esclatar la crisi han fet la fi d’en cagaelàstics abans de dos anys. D’aquesta realitat no se’n parla massa, però el que és més preocupant és que s’està frivolitzant això de l’emprenedoria com a taula de salvament i no s’analitzen, en serio, les causes d’aquests fracassos doblement lamentables perquè es tracta de segones oportunitats i no està la situació com per permetre’ns, sense fer-hi alguna cosa, una sagnia de recursos i d’il•lusions. Possiblement perquè fa anys que en aquest país el més calent està a l’aigüera en matèria de facilitar la tasca i animar l’esforç de l’emprenedor, la collita d'empreses amb cara i ulls és tan decebedora. Algun analista ha deixat caure que potser des d’unes administracions que tenen massa pressa per sortir de la crisi com sigui, s’ha animat indiscriminadament la gent que s’ha quedat sense feina a embarcar-se en llibres de cavalleria, pretenent que surtin emprenedors de sota les pedres, sense pensar que no tothom ha nascut amb la voluntat i la paciència per engegar un negoci sostenible i, a més a més, innovador. Mantes vegades, em sembla que ha prevalgut el criteri de copiar descaradament projectes de menys o més èxit, saturant un mercat on els consumidors són un bé escàs, de més oferta que demanda i, per aquesta raó, molts de negocis de tota mena han baixat persianes abans d’haver-se fet grans. En altres ocasions, però, en que sí hi al darrera del projecte una idea innovadora i gent amb empenta, el problema que no hagin arriat rau en la manca de recolzament compromès i eficaç tant per part de les administracions com de les entitats financeres. Engegar a passeig els xafogosos tràmits burocràtics necessaris per obrir qualsevol empresa i la tornada a la normalitat del crèdit, juguen un paper fonamental en la recuperació del teixit industrial. No millorarà l’ocupació sense empreses però les empreses no poden arrancar sense diners. Hem sabut que Espanya ha caigut vuit posicions, fins a la 52 d’un total de 189, en el rànquing global  del 2013 del Banc Mundial sobre els països que donen més facilitats per fer-hi negocis. Teòricament, en el 2014 s’haurien de recollir els efectes de la llei d’emprenedors, però per les dades que es desprenen de la realitat viscuda per petites empreses i autònoms, encara s’està lluny de l’objectiu estrella: que una empresa rutlli en només tres dies i que es pugui mantenir, sobretot durant els primers anys de llançament, sense tenir la sensació d’haver-se penjat una corda al coll, perquè el poc crèdit que circula només es pot aconseguir entortolligat amb avals de solvència inqüestionable, que garanteixin les inversions. No queda cap banc que aposti fort per un emprenedor, per molt que s'ho mereixi, si està més escurat que les rates. Fa mal de dir-ho, però en aquells països que s’han carregat la banca de proximitat, els grans bancs estan més disposats a quedar-se per cap preu projectes viables, que no pas ajudar els emprenedors que hi havien posat els cinc sentits amb total honradesa, a triomfar.