ELS METGES D'ABANS I ELS D'ARA

“Enyoro aquells temps que el metge et venia a casa i feies petar la xerrada com si fos un amic” – vaig escoltar que li deia l’altre dia un home d’uns setanta anys al seu company de tanda, a la consulta del seu metge de capçalera, a l’ambulatori. Això ja ha passat a la història, mestre, vaig pensar jo amb certa recança, perquè no sé si era millor com lligàvem els melics abans o si estem més ben atesos ara. Suposo que com en tot, depèn des de quina perspectiva t’ho miris. Si ho fem des del punt de vista de l’eficàcia clínica, el sistema actual de sanitat pública, malgrat sigui més impersonal, escorcolla el malalt pel davant i pel darrera fins trobar-li el que té i, moltes vegades, el que no sap que té. Per aquesta raó, l’esperança de vida es va allargant, gràcies a la gran quantitat de pedaços que la medicina posa a l’abast. Abans la gent es podia morir d’un mal de pedra i ara que se’n diu còlic nefrític, es resolt l’ensopegada amb quatre calmants i, si convé, amb una operació inclús sense bisturí. Abans les “eminències” anaven molt buscades perquè sovint la sort del malalt depenia del bon ull clínic del seu metge a l’hora d'endevinar del mal que podia morir – recordeu la fama del doctor Pedro i Pons diagnosticant -, però avui, en canvi, qualsevol metge aplicat pot resoldre l’emergència més complicada seguint un estricte “protocol” i amb l’ajuda d’un equip d’especialistes de tota mena. La medicina pública s’ha globalitzat i el malalt ha deixat de tenir un metge “amic”, sovint carregat de dubtes i d’inseguretats, per caure en mans de molts metges “amables”, fastigosament eficients. Abans el malalt participava activament, pas a pas, del seu procés de curació; avui es cura gairebé sense adonar-se’n. Amb la sanitat pública el malalt sempre té garantit un metge “a la capçalera”, però s’ha d’acostumar a renunciar al metge “de capçalera” de temps reculats, amb qui podia fer-la petar. Aquesta és la diferència entre l'anar-hi anant i el progrés, i ens hi hem d'acostumar perquè no podem pas anar enrere sinó endavant. En tot cas, el temps dirà si una mica de conversa distesa ajuda o no a la teràpia. En segons quins tractaments, però, ja s’està reconeixen que els protocols generals s’han de flexibilitzar, individualitzant-los en funció de les característiques i circumstàncies, inclús emocionals, de cada malalt. Potser també caldria que el malalt no tingués la sensació que, per molt bé que se’l tracti a l’hospital o als serveis d’urgències, li manca el referent d’un metge de capçalera a l’ambulatori amb qui establir una certa complicitat. Qui sap si, amb una estratègia tan simple, descongestionaríem les urgències hospitalàries. Aquell home que enyorava el passat, en va dir una que em va fer pensar: - “saps com carrega que tinguis de repetir, cada vegada que et canvien de metge, la teva vida i miracles al nou que t’han assignat?” Però el que em va deixar més parat d'aquella conversa va ser la resposta inesperada d’un negre que també feia cua pacientment: - “vosaltres esteu molt ben acostumats!”. Suposo que era un negre que ja feia temps que volava per aquí i havia perdut la vergonya de dir el què pensava dels perepunyetes del primer món.